Font de la Salut


És diumenge al matí i plou. Aquesta pluja de darreries de primavera, tan benigna. Vaig a la Font de la Salut perquè m’ha arribat la notícia que, de fa poc, els caps de setmana al matí, s’hi pot fer una visita guiada. La Font de la Salut és una d’aquelles ermites del nostre Nord valencià que apleguen al seu voltant un complex arquitectònic digne de visitar encara que només siga per fer turisme. Certament, avui en dia i de ja fa temps, l’oferta turística massiva de la costa comarcal té en l’interior un catàleg d’oportunitats per fer escapades ideals per a dies com avui. Una altra cosa és si el catàleg està ben aprofitat o no i si el fet d’aprofitar-lo convé o no i a qui. La Font de la Salut, més ençà del turisme massiu, és un centre espiritual d’una magnitud considerable, si no per la quantitat, sí almenys per l’abast del seu “territori de gràcia”, com diria William Christian. No debades hi acudeixen romers de distints pobles del Maestrat i del Montsià, i uns quants pobles hi tenen reservada cita anual. Personalment, el que m’interessa veure-hi és l’estat de restauració del conjunt arquitectònic, que va començar al 1987 i que a data d’avui pot considerar-se ben bé culminat després que la fundació de la Generalitat La Llum de les Imatges hi fes treballs de restauració per ubicar-hi una de les seus de l’exposició Paisatges Sagrats, que va tindre lloc al 2005. I això no obstant, amb posterioritat a l’exposició encara s’han restaurat les habitacions de l’hostatgeria, que encara no havia visitat.

Em rep Vicent Ortí, que és el guia local. Avui no hi ha pràcticament ningú i em pot dedicar tota la seua atenció. Ja ha fet de guia durant la Fira Romana de Traiguera i percebo que en certa manera la meua presència és per a ell un repte. Així que la visita guiada té un grau de personalització bastant important. Expressa la seua admiració davant l’immens fumeral de la cuina del quarto de l’ermità, antiga cuina de la congregació religiosa que habitava el santuari antigament. Entrem a la basílica i ens quedem bocabadats observant la magnificència del temple. Els frescos barrocs del presbiteri són obra del mestre vinarossenc Eugeni Guilló, acabats de pintar el 1736, després de la darrera ampliació arquitectònica del temple, que va suposar l’assolament del temple gòtic i un engrandiment destinat a rellançar un santuari en hores baixes després de la guerra de Successió. El programa pictòric d’aquest presbiteri és dels més significatius del barroc dels Països Catalans. La restauració i la il·luminació ens el mostren segurament com mai se l’haja pogut contemplar. La lluminositat d’aquest espai s’ha de contemplar en directe per poder ser valorada. Hi ha un equilibri de dimensions, arquitectònic, que connecta amb les formes d’un Barroc estilitzat, gairebé d’un Manierisme, que les arquitectures fingides, l’exuberància decorativa i la densitat temàtica dels frescos omplin d’una grandesa mesurada. Impossible no deixar-se portar per la intenció didàctica de les representacions del miracle de la troballa.

Passem a l’hostatgeria, al quarto de l’ajuntament, que conserva a l’entrada l’escut de Jofre de Borja, bisbe de Sogorb i cardenal. El guia comenta l’armari de tres claus que hi ha i que, segons diu, és l’armari on històricament la confraria de Nostra Senyora de la Font de la Salut guardava els seus diners. No podia obrir-se sense la concurrència de les tres claus esmentades. Recorrem altres dependències, entre les quals la que presenta els exemplars de ceràmica del segle XVI extreta de els cates per a la rehabilitació del terra de l’hostatgeria. En una habitació contigua, de les que s’han restaurat, hi ha més ceràmica antiga, exposada a l’abast del visitant, cosa que faig notar. La restauració de totes les habitacions de l’hostatgeria és una obra curiosíssima, ja que s’han recuperat els habitacles tal com eren en el moment que es van construir i decorar. Així, s’han recuperat pintures barroques al fresc que devien fer el paper de capçal de llit. És més plausible aquesta hipòtesi que no la que indica que corresponen a altarets privats. Al capdavall, les habitacions de l’hostatgeria funcionaven per allotjar els pelegrins. En el seu moment, aquesta hostatgeria devia ser un lloc refinat, destinat a visitants de categoria. Els darrers estadants que històricament la van ocupar eren estiuejants benicarlandos, que han mantingut la tradició en la romeria del Rosari, que té lloc a la tardor.

Seguidament, visitem el Museu de l’Obra, on s’apleguen peces recollides al llarg dels anys que va durar la restauració. És un museu modest, però amb la col·lecció museogràfica catalogada, que hauria d’explotar-se més des del vessant educatiu, per donar a conèixer en què consisteix la conservació del patrimoni cultural. En aquest sentit, Traiguera hauria de dotar-se d’un museu de ceràmica: en té la tradició i té peces d’un alt valor cultural.

Ens aturem davant del pòrtic, ja a fora de la basílica, i el guia comenta la vinculació del santuari amb Carles I, que va atorgar-li la salvaguarda reial, i amb el casal dels Àustria. Li faig notar que, a parer meu, l’escut que hi ha al frontispici no és el de Carles I, que hauria de tindre una àguila de dos caps, sinó el borbònic de començaments del segle XIX, quan es va tornar a renovar el santuari. Hi ha alguns elements simbòlics que no poden ser del segle XVI. Ho soluciona dient que potser era abans que hi havia el de Carles I i a començaments del XIX va canviar-se.

Ens acomiadem i me’n vaig pensant en el patrimoni que hi ha en aquesta vall i en la difusió que té. També en els problemes que poden amenaçar-lo. Hi ha projectes molt a prop que busquen convertir la zona de la serra d’En Menor en un lloc urbanitzat, dedicat al turisme de segona residència o de càmping, segons em diuen. La Font de la Salut en seria l’atractiu monumental. Per si fos poc, Traiguera es troba en un procés d’ordenació urbana que pot ser un punt d’inflexió històric per a les relacions que els seus habitants han tingut al llarg del temps amb el territori que habiten. En aquest sentit, hi ha un dilema clar entre conservació i explotació del patrimoni. A començaments del segle XX, Carlos Sarthou Carreras va visitar el santuari i va dir que es trobava en “una fresca hondonada que rebosa poesia y belleza”. La urbanització sense ramal de l’entorn no és una perspectiva gaire “espiritual”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s