Pena-roja de Lombarte

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte

Diumenge al matí anem a Pena-Roja de Tastavins (Matarranya) a resseguir la ruta literària de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, 1937-Barcelona, 1989). És amb un any de retard, ja que amb motiu de l’efemèride dels 25 anys del seu traspàs, les entitats culturals del Matarranya van decidir celebrar el 2014 l’anomenat Any Desideri Lombarte, en què van tenir lloc esdeveniments culturals de difusió de la seua personalitat i la seua obra. La convocatòria, que em penso que va fer-se sense cap suport institucional, va servir almenys per reivindicar la figura de l’escriptor i refermar la catalanitat lingüística de la seua obra i de la comarca.

Desideri Lombarte, que va morir jove, va desenvolupar en els darrers deu anys de la seua vida una activitat creativa que abraça la poesia, el teatre i la narrativa, i s’estén a l’articulisme, la recerca i l’activisme cultural. Va ser membre fundacional de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i és un dels escriptors catalanoparlants més rellevants d’Aragó. La seua obra es troba indestriablement relacionada amb el seu poble de Pena-roja i amb el pas de la societat rural  del franquisme a la modernitat contemporània.

Fem la ruta de la mà de la documentació elaborada per l’IES Bajo Cinca de Fraga en el marc del programa ARCE “Viure la literatura a través de les TIC“, que va desenvolupar-se el 2012 en col·laboració amb altres instituts de l’àrea lingüística catalanoparlant i que vaig contribuir personalment a idear. És així que per resseguir els racons del poble de Pena-roja i obtenir-ne una experiència literària pot fer-se mòbil en mà, disposant dels textos literaris que proporcionen una interpretació enriquida de la visita, per mitjà d’aquesta variant de realitat augmentada. En el cas que ens ocupa, fem el guiatge amb el document per a imprimir descarregat a la tauleta, que també emprem per prendre imatges del recorregut.

Desideri lombarte a Pena-roja de Tastavins

És relativament prompte quan emprenem el recorregut a peu, després de deixar el cotxe al carrer Aragó, davant el restaurant Tastavins, ja dins del nucli urbà. A l’entrada ens ha rebut la vista del santuari de la Mare de Déu de la Font, monumental, vora riu, on hi ha algun autocar i la terrassa d’un bar. Al carrer de Saragossa, esglaonat fent pujada, hi ha una casa monumental on s’inicia la lectura:


Per la finestra oberta
miro el pla verd, la roja terra,
miro el riu, la serra,
i per damunt de tot la moleta deserta.

S’ha dit més d’una vegada que cases com aquesta marquen una empremta diferencial entre l’Aragó i el País Valencià, on els palaus nobiliaris han desaparegut o, en tot cas, es troben a les ciutats. No als pobles o en tot cas no amb aquesta exhibició arquitectònica. Encara menys en carrers vedats al trànsit rodat que conserven l’aire d’un passat potser esplendorós. En aquest mateix carrer, estan indicats amb uns rètols metàl·lics d’aspecte pesant, que potser pretenen ser originals però que donen molt el to d’una determinada carrincloneria que també forma part del paisatge urbà.
Un reclau més amunt s’accedeix a la plaça de la Font, amb uns safareigs impoluts sota uns porxos que potser alguna vegada van servir com a plaça de mercat, perquè la part superior d’aquests porxos és la plaça de l’ajuntament, un edifici amb presó annexa, indicada per als turistes. A l’edifici oficial, que tot i la solera històrica no fa ni puntes a la imponent casa del carrer Saragossa, hi ha les banderes espanyola i aragonesa, descolorides pel temps. Continuant pujant, s’arriba al local de l’exposició etnològica permanent Lo Masmut, que recull mostres de la vida i els oficis tradicionals, que Lombarte tan bé va plasmar amb aquell català dialectal a les Memòries d’una desmemoriada mula vella. N’he sentit a parlar molt bé, d’aquesta exposició. Obri més tard i continuem caminant fins a uns quants carrers més amunt, sense arribar a pujar al castell, el punt més alt de la població, però prou amunt per obtenir una bona panoràmica del paisatge que envolta Pena-roja i llegir:

Una pàtria tan rodona
que de llevant a ponent,
els dos braços estenent,
la puguera abraçar tota

i no me’n sobrare gens.


Pena-roja és una d’aquestes viles arrapades a la muntanya, que van formar-se als peus d’una fortificació medieval i que conserven l’aire d’uns carrers estrets, tortuosos, que pugen i baixen o bé que planegen recorrent un repeu del terreny. Anem fins al portal del Carme per llegir un fragment del poema “Pena-roja i Vallibona, pobles germans”, que recorda la relació històrica entre les dues viles i evidencia la continuïtat social existent entre pobles d’un mateix territori en què les fragmentacions administratives semblen del tot artificioses, sobreimposades. Em ve a la memòria Aigües tèrboles, de Silvestre Hernàndez, novel·la ambientada al barranc de l’Escresola, afluent del Tastavins, que s’enfila per aquesta banda del Port cap a Herbers. A Aigües tèrboles hi ha el retrat d’una època i una societat profundament rural, la dels masos de la Ilercavònia més remota, com el del Molinar, on va nàixer Desideri Lombarte, el qual és, després de tot, potser una de les darreres veus d’aquell món que viu ja només en la memòria popular. Una societat profundament rural i apartada que, amb tot, apareix perfectament connectada al seu entorn urbà: Vinaròs, Tortosa, Barcelona… Mentre transitem pel carrer del Carme, la nostra presència tauleta en mà crida l’atenció d’uns ancians que fan pedrís vora una barana. Parlen prou alt per fer entendre que la visita no els és grata, potser perquè anem prenent imatges amb l’aparell. L’atrinxerament de la ignorància ha estat i molt sovint encara és un llast perquè els pobles superen les seues pròpies limitacions.
Finalment, arribem a la casa on va viure l’escriptor. Cantonera, és també una de les significatives de Pena-roja. Al pany, un plafó ceràmic dóna compte que hi va nàixer l’historiador Maties Pallarés Gil (Pena-roja, 1874-Barcelona, 1924), investigador que va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans. I que hi va viure Desideri Lombarte. Un poema excepcional sobre la vida d’aquesta casa, on hem vist entrar una dona, que té els balcons florits, serveix per tancar la ruta:

ELLES

Elles viuran per mi
I els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles.
I elles riuran per mi
i tindran, com jo tinc,
clarors de sol i lluna
i llum d’estrelles
i aroma de mil flors,
ombra d’arbres i tantes meravelles
de sons i de colors,
si arribaren a velles.

 Desideri lombarte a Pena-roja de Tastavins

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s