Vinaròs i Palma

Darrerament hem viscut sengles episodis d’assetjament d’institucions municipals, a Vinaròs i a Palma. En el primer cas, els manifestants van irrompre al ple de l’ajuntament, cosa que va provocar-ne la suspensió. En el segon, el batlle de Palma, Mateu Isern, va baixar a aplacar els brams dels manifestants adreçant-se’ls directament per megafonia, just mentrestant s’estava portant a terme un ple municipal de la corporació palmesana. Doncs tots dos batlles van haver d’eixir protegits per la policia davant la ira dels manifestants. En el cas vinarossenc els manifestants són qualificats d’indignats; en el de Palma, eren funcionaris els protagonistes de l’esbroncada.

És a dir que el que ha passat a Vinaròs no és res d’excepcional. El bloc No tan a prop apunta que l’atur a la província de Castelló s’ha situat en dos anys entre els més alts de l’estat, per damunt del 30%, superior al de la província de Sevilla, per esmentar la referència que fa servir la mateixa font. D’aquesta manera, el territori que fa uns pocs anys acollia immigrants a la recerca de faena, que generava ocupació, ha passat a estar per damunt de la mitjana estatal.

Personalment, que les revoltes poc o molt puntuals com les esmentades comencen a ser pràctica de l’actualitat no és cap motiu d’alegria. Ja m’explicaran a qui pot agradar que el funcionament normal de les institucions que tenim comence a oferir mostres de col·lapse com aquestes. Primer han estat les retallades i a continuació vénen les protestes i els problemes per estrangulació. Potser només som encara en el començament del nus de l’argument, i de retallades n’hi haurà unes quantes més. De manera que la pressió social anirà en augment, la dels índexs de pobresa i la de la reivindicació dels sectors socials que encara intenten fer-se sentir. Hi ha alguns analistes que pensen que, de tot aquest rebombori, no en sortirà res en concret. Que la gent se’n farà un compte i, com diuen al meu poble, acatxarà el cap i intentarà passar-la com bonament puga. Això no trau que, en aquestes bugades, puguem acabar perdent fins i tot els calçotets.

Perquè el nus de la qüestió, al nivell polític que avui per avui interessa als serveis socials que usa la ciutadania, és l’estrangulament de les administracions que ofereixen aquests serveis. Dit sense embuts: la salut i l’educació són les víctimes d’un col·lapse que s’escapa de la dimensió administrativa més propera a la ciutadania. Cosa que sembla una contradicció amb el fet que les primeres institucions a rebre protestes contundents com les que hem apuntat siguen municipals. D’acord que hi pot haver mala gestió també en aquestes instàncies, però les causes cauen de dalt per avall.

Els territoris dels Països Catalans són contribuïdors nets en aportació fiscal a l’estat. Curiosament, les Generalitats de baix i de dalt es troben en l’entremig de donar-se a rescatar per l’estat, vist que no poden fer front als deutes que tenen, del tot inassumibles. Tornem-hi: d’acord que hi pot haver hagut mala gestió en aquestes instàncies. Els governs tripartits de Catalunya van fer despeses que quedaven a deure. Despeses molt importants, com ara en educació, potser no del tot ben enfocades. Ara, el cas és que es gastava el que no tenia sabent que aquesta despesa passava a engrossir el deute acumulat dels governs anteriors. Els governs populars de la Comunidad Valenciana van basar la seua acció de govern en grans infraestructures inútils i grans actes efímers que valien el que es negava a serveis bàsics com ara l’educació. Les olimpíades són cada quatre anys i en ciutats de països diferents, i els mandataris valencians va haver-hi un temps que semblava que volien unes olimpíades permanents, a compte de l’erari públic. I malgrat tots aquests mals usos, cal no perdre de vista les milionades que la ciutadania dels Països Catalans ingressa a l’agència tributària espanyola… sense contrapartida. És greu que l’electorat vote en funció de collonades propagandístiques i clientelisme quan li estan escurant la butxaca a canvi de marginació. Que aquí paguem i uns altres en gaudeixen és cosa que la publicació de les balances fiscals, un tabú de la democràcia espanyola, posa en evidència. És pot ser de la tendència política que es vulga i la filiació clientelar que toque, però ignorar que aquesta circumstància capital existeix demana ulleres de regar.

A Vinaròs i a Palma, hi ha massa elector que pensa en la mona de pasqua a l’hora de la veritat. I no m’estic referint únicament als que es deixen endur per la propaganda i el clientelisme. L’apatia a l’hora de votar és una tendència coneguda. La majoria apàtica, que no se’n vol saber res de res, ja són figues d’un altre paner. Hi ha qui pensa que la sort de la crisi està llançada i els qui han de patir patiran i els qui van a cavall continuaran igual. Mentrestant, la societat dels Països Catalans, a més de pagar al crisi dels altres, veurà reduïda la seua capacitat d’autogovern. És fer-se’n un compte o continuar mirant partits de futbol. Però si l’electorat pensés que l’hora de la veritat no té per què coincidir amb les eleccions, potser no entraríem definitivament en la decadència en què estem entrant. És una qüestió de calçotets.