Independència

Aquest proper dimarts 11 de setembre tindrà lloc a Barcelona el proper episodi de la història dels catalans amb empremta en la memòria. Tot indica que la manifestació convocada per l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” està superant les expectatives i serà una manifestació massiva com altres que hi ha hagut en moments clau de la història recent, amb una inflexió o altra en la vida sociopolítica del país.

El lema i la intenció de la manifestació són prou diàfans per estalviar-no les palles mentals sobre el posicionament dels partits polítics al respecte. En tot cas, se’n pot comentar la diversitat de discursos, entre els qui hi estan radicalment a favor (els independentistes), els qui hi estan radicalment en contra (els espanyolistes) i els qui van xerrant amb la finalitat de traure’n tallada, els quals naveguen bàsicament per les aigües de l’unionisme poc o molt vestit de catalanisme. Alguns diuen que no hi aniran com si es pensessen que els hi esperaven. Quines coses.

Però bé: si s’obvien aquestes collonades, pareix evident que la cosa serà significativa: que els observadors internacionals estan a l’aguait, que les tendències indicades per les enquestes estan a punt de cristal·litzar en un moviment polític de posicionament majoritari de la societat catalana a favor d’iniciar la secessió d’Espanya per la via pacífica i democràtica, en atenció a la legalitat internacional, etcètera. Aquest ambient és perceptible al carrer. No de manera abassegadora, sinó amb elements que van mostrant-se aquí i allà, que es propaguen com una taca d’oli i sense grans controvèrsies públiques. La gent del carrer, de la relació política entre Catalunya i Espanya, n’està més que cansada, de parlar-ne. Els raonaments econòmics sobre l’espoli fiscal són demolidors i la gent està cansada que li xuplen la sang. Ara amb la crisi econòmica i sempre, des de sempre. Per això hi ha aquest desig de diu prou i fins aquí hem arribat. No formem una veritable nació espanyola unida. Prou de maltractaments. Allò que semblava una hipòtesi, un ideal, s’està convertint a marxes forçades en una possibilitat certa d’esdevenir realitat.

Des del punt de vista des del qual s’analitzen les coses en aquesta Ilercavònia, la possibilitat real que Catalunya inicie un procés d’independència en els propers temps, planteja algunes qüestions a comentar.

En primer lloc, convé constatar com, compartint elements que són troncals en la constitució de les societats, la vida pública de Catalunya i el País Valencià s’ha allunyat tan remarcablement. I com compartint un mateix sistema d’espoli fiscal i econòmic, l’actitud de les dues societats és tan divergent. Es tracta de situacions polítiques molt diferents que responen, al cap del temps, a estructures socioculturals cada vegada més diferenciades. La percepció en aquesta banda del Sénia és que el partit que governa Espanya té corda per a temps i res del que caiga fora d’aquesta dinàmica mereix gaire atenció. La fallida econòmica de la Generalitat valenciana ve ser l’oportunitat d’or que aquest partit esperava des de la promulgació de la constitució de 1978 per donar un colp de gràcia a les institucions d’autogovern valencianes. Sense diners, l’autonomia s’ha mort, i tots els acòlits treballen d’enterradors per donar-hi sepultura com abans millor. Respectant si convé la nomenclatura, però buida com una nou fallada. L’anorreament de la televisió autonòmica és la imatge pública d’aquesta feta. Mentrestant, al nord del Sénia, la societat pareix revoltar-se contra una situació autonòmicament homòloga, però políticament molt diferent. L’asfíxia dels comptes autonòmics, sense cap marge de maniobra, amb les mateixes imposicions i i uns bons impagaments per part de l’estat espanyol, porten l’aigua de la dinàmica política per uns altres viaranys que ja han situat la independència en el centre del debat social i polític. Això difícilment transcendeix a fora, a Espanya, amb la rotunditat amb què es viu aquestes setmanes. Perquè els mitjans de comunicació de perspectiva espanyola ja fa temps que tenen la lliçó apresa, i també tenen cura de la seua quota de mercat. Però les xarxes socials bullen i transcendeixen els límits dels mitjans per assolir una dimensió internacional.

Quines serien, o seran, les conseqüències de la consecució d’aquest procés, pel que a la Ilercavònia respecta? Un bon tema de reflexió. Potser la Taula del Sénia adquireix una dimensió internacional, ves. Costa d’imaginar, certament. Però hi ha gent que ja ho ha intentat, com ara Vicent Flor, autor del llibre Per ofrenar noves glòries a Espanya, en què analitza des de la sociologia el procés polític experimentat pel País Valencià des de la transició. Sens dubte hi ha la temptació que aquestes reflexions siguen qualificades de política-ficció, però també ho era la qüestió de la independència fa uns pocs anys i ara és un canvi ben possible. Veure’l amb desdeny i amb els mateixos prejudicis de sempre és una actitud poc intel·ligent. Vicent Flor fa una anàlisi prospectiva que, diguem-ho clar, no és usual en el seu entorn sociopolític, estrictament valencià, però és una anàlisi interessant. Si més no pel plantejament de possibilitats polítiques i culturals que, també, afecten directament el nord valencià. Perquè n’expliquen igualment les disjuntives, tret de la continuïtat territorial.

Però realment, és avui la continuïtat territorial un factor que puga tenir una incidència concreta en aquesta possible evolució?