Pena-roja de Lombarte

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte

Diumenge al matí anem a Pena-Roja de Tastavins (Matarranya) a resseguir la ruta literària de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, 1937-Barcelona, 1989). És amb un any de retard, ja que amb motiu de l’efemèride dels 25 anys del seu traspàs, les entitats culturals del Matarranya van decidir celebrar el 2014 l’anomenat Any Desideri Lombarte, en què van tenir lloc esdeveniments culturals de difusió de la seua personalitat i la seua obra. La convocatòria, que em penso que va fer-se sense cap suport institucional, va servir almenys per reivindicar la figura de l’escriptor i refermar la catalanitat lingüística de la seua obra i de la comarca.

Desideri Lombarte, que va morir jove, va desenvolupar en els darrers deu anys de la seua vida una activitat creativa que abraça la poesia, el teatre i la narrativa, i s’estén a l’articulisme, la recerca i l’activisme cultural. Va ser membre fundacional de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i és un dels escriptors catalanoparlants més rellevants d’Aragó. La seua obra es troba indestriablement relacionada amb el seu poble de Pena-roja i amb el pas de la societat rural  del franquisme a la modernitat contemporània. Continua llegint

Dimensió desconeguda

IMGP7540

Darrer dissabte de gener i visita a la Font de la Salut per posar en pràctica la ruta literària dissenyada del llibre homònim, a partir d’una petició de la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló, que aprofiten el viatge de passar a recollir uns socarrats que han portat a coure al forn de la terrisseria Germans Mellat. Al santuari encara és prou de matí per ser dissabte i hi fa un fred que pela. Els amics de Benicarló no es poden considerar simples turistes en aquest lloc, perquè la vinculació històrica entre el seu poble i la Font de la Salut és coneguda i persistent al pas del temps. Al capdavall, Benicarló forma part del territori de gràcia del santuari encara que no tinga el pes institucional d’altres pobles que hi tenen dia de romeria. Els rosariers benicarlandos són una forma de pelegrinatge diferent del dels altres pobles, però la seua persistència en el temps no deixa lloc al dubte.

La lectura dels textos triats per ser llegits en el mateix lloc del qual parlen descobreix als visitants aspectes desconeguts, que formen part de la pedra del monument però que només poden transmetre’s mitjançant la paraula. És com entrar en la dimensió desconeguda de la nostra història, que rarament apareix en els mitjans de comunicació de masses. Vull dir que o bé la tracten de manera banal, superficial, o bé és un refregit que no es correspon, posem per cas, amb la història del Maestrat tal com és, sinó que apel·la a un passat nacional aliè, que es ven com si fos el nostre, però que, tal com solia cantar Raimon respon al peu de la lletra a la cançó: “T’adones, company, /que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells (…)?” Continua llegint

Al nord, Baix Maestrat

IMG_NEWLlegint la secció de ressenyes de discos del número 31 de la revista Caramella, revista de música i de cultura popular, que anima i coordina Josep Vicent Frechina des de Massalfassar i amb la complicitat d’entitats catalanes que es dediquen a la cultura popular, trobo ressenyat el CD Al nord, Baix Maestrat, que ha produït en autoedició el grup de danses El Raval de Vila-Real. Diu la ressenya de Frechina que és el cinquè treball del grup, i que, com en els treballs precedents, hi ha voluntat documental i divulgativa, recerca rigorosa i presentació impecable. El disc és un monogràfic dedicat als repertoris musicals dels pobles del Baix Maestrat, amb mostres de Sant Mateu, Càlig, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Xert i Salzadella. Va ser enregistrat a l’octubre de 2013 després d’un procés de recerca que ha anat fins a les mateixes fonts de la memòria oral de persones concretes que a cada poble han participat activament en la continuïtat de la cançó i la música tradicionals dels nostres pobles.

Com que casualment sóc a Sant Mateu, passo per l’oficina de turisme a mirar si tenen el CD i és que sí. És diumenge a migdia i ens decidim a fer temps en una terrassa de la plaça Major, que deu ser un dels llocs més animats de la comarca en un dia així, quan encara no ha entrat la tardor de veres. A la taula del costat hi trobem Pilar Garcia Besalduch, ma tia Pilarín de Sant Mateu, que, en veure el CD, que tinc a vistes, ens en fa cinc cèntims. Com a participant contumaç del Ball Pla, explica que ha participat personalment en la documentació i recuperació de la Cançó del Gitano, una de les set peces corresponents a Sant Mateu que integren el CD. Efectivament, el seu nom consta en els agraïments i en la ressenya d’aquesta cançó del llibret que integra l’àlbum com a informant d’aquesta i altres peces de la música tradicional de la comarca. Continua llegint

Muralles de Traiguera

 

 Aquest mes d’abril, les Corts Valencianes han aprovat l’execució urgent d’obres en part de les muralles modernes de Traiguera, concretament en aquells trams que van desprendre’s el 2012 i que poden suposar un perill per a la seguretat del veïnat. La mesura arriba després que al 2013 la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana prengués la decisió de no destinar fons a aquesta comesa. En aquesta ocasió, el legislatiu valencià ha negociat i votat per unanimitat la realització d’obres en un bé d’interès cultural (BIC) considerat com a tal des de 2004. La mesura, per pura necessitat, ha de ser benvinguda i ara només cal esperar que es porte a terme com més prompte millor.

Dit això, val la pena reflexionar mínimament sobre aquest BIC per tal de situar-lo en el seu context i valorar-ne la rellevància de manera apropiada. Aquest passat dissabte 19 d’abril vaig tenir ocasió de parlar-ne breument amb Javier Hernández Ruano, l’historiador que va trobar els plànols de la construcció de les muralles a l’arxiu de Simancas i un dels millors coneixedors de les fortificacions militars de Castelló. Vam seure junts a la presentació de llibres de la fira, en què personalment participava amb la presentació del llibre La cuina de Traiguera. Ell hi va anar a presentar Peñíscola inexpugnable, la seua darrera producció. Segons Javier Hernández, les muralles modernes de Traiguera són les úniques de la seua època existents a les comarques de Castelló, juntament amb les de Peníscola. Continua llegint

Pere-Enric Barreda com a exemple

Pere-Enric Barreda explica als socis d’El Pont la importància de la figura de Carles Salvador, durant l’aplec fundacional de l’entitat a Benassal, el 25 de setembre de 2010.

 

El passat mes de desembre, aquí mateix, vaig publicar l’article “Enric Matalí com a exemple”, sobre la figura d’aquest defensor de la llengua en els temps difícils de mitjans del segle XX, amb motiu de la donació que la seua família va fer a la Fundació Carles Salvador de Benassal de la documentació relacionada amb l’organització dels cursos de llengua de Lo Rat Penat que, com a secretari de l’entitat i estret col·laborador de Carles Salvador, havia conservat. De resultes d’aquell article, va contactar amb mi per mitjà de VinaròsNews Pere-Enric Barreda, impulsor de l’entitat de Benassal. Ho va fer per felicitar-me per les paraules que en aquell article reconeixen la labor del centre benassalenc en la preservació del patrimoni cultural i lingüístic valencià, a desgrat de la política cultural que li ha dispensat l’administració valenciana al llarg dels deu anys que existeix.

Arran d’aquest fet, vam mantenir un breu intercanvi de correspondència, en què vam parlar de l’activitat de la Fundació Carles Salvador, de la qual era coneixedor de primera mà atesa la seua condició d’editor, i de la possibilitat de col·laborar en alguna de les activitats que personalment o bé a través de la fundació tenia entre mans.

Avui mateix s’ha donat a conèixer la notícia de la seua mort a Barcelona, on treballava. Continua llegint

A l’Ebre

Aquest dissabte 1 de març vaig a esmorzar a Riumar, al delta de l’Ebre, convocat per l’escriptor de la Cava Baltasar Casanova i en companyia dels també escriptors Ignasi Revés i Raimon Aguiló. La trobada arranca de la taula redona sobre llibres de cuina que va moderar el primer a les passades Jornades de les Lletres Ebrenques a la biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó d’Amposta l’estiu passat, en la qual vaig participar com a coautor de La cuina de Traiguera, juntament amb Ignasi Revés, autor de llibres d’interès gastronòmic com Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l’Ebre. En ocasió de la taula redona estiuenca, vam convenir d’anar un dia a tastar l’anguila del delta i les voltes del calendari ens hi porten justament avui. L’esmorzar té lloc al restaurant Paca, on mengem aquella anguila en suc fantàstica.

Després, el nostre amfitrió ens convida a fer una passejada a la desembocadura mateix del riu. Ens hi atansem en cotxe i caminem una estona curta fins a la torratxa en forma de zigurat quadrat que hi ha molt a prop de la desembocadura, des d’on es domina tot el paisatge pla i vast del delta i de terra endins. Fa un dia rúfol, d’un cel ennuvolat, de previsió indefinida. Pel riu traspassen embarcacions que fan la volta entre l’embarcador i la desembocadura mateixa. Hi ha algun pescador escadusser vora l’aigua, visitants que van a passar el matí o carregats amb càmeres fotogràfiques, interessats a captar la fauna que es mou per aquesta part extrema del parc natural. Lluny, a la part del Golatxo Gran, es veuen aus pasturant pels aiguamolls, punts blancs que refulgeixen en la llesca dels reflexos argentats de l’aigua.

Baltasar té interès a portar-nos justament ací, des d’on es divisen les maresmes del delta i els prims braços d’arena que les separen de la mar oberta. El dia anterior, el govern espanyol ha ressuscitat l’esperit del Plan Hidrológico Nacional (PHN) per programar la minva del cabal d’aigua que baixa pel riu amb la mateixa finalitat que ho va intentar fa temps: derivar-la a altres conques. Continua llegint

Enric Matalí com a exemple

I mentrestant es fa desaparèixer la ràdio i la televisió públiques valencianes en un procés de desconstrucció accelerat, aquest 23 de novembre la Fundació Carles Salvador de Benassal va rebre en donació la documentació corresponent als cursos de valencià de Lo Rat Penat que la família de qui en va ser secretari als anys 50 i 60 , Enric Matalí, havia guardat des d’aleshores. Com és habitual en els nostres hàbits comunicatius i periodístics, l’acte ha passat desapercebut perquè la cultura diguem-ne acadèmica està molt mal considerada socialment per no dir que ha caigut en un desprestigi que sempre va ser difícil de combatre, no cal que ens enganyem, però que en aquests temps que corren, en terra de valencians, no trau cap del clot ni per equivocació. Així, s’entén que la figura d’Enric Matalí siga un perfecte desconegut.

Enric Matalí i Timoneda (València, 1903-1984) va ser cronista d’Ènova (Ribera Alta). Republicà i catòlic, va integrar-se a Lo Rat Penat el 1948 i a partir de 1951 va participar directament en el projecte de Carles Salvador d’oferir cursos de valencià. El 1955 esdevé secretari de l’entitat ratpenatista. Va dimitir del seu càrrec el 1978 en produir-se la defecció secessionista de la societat cultural, tot i que no va abandonar-la mai.

Així doncs, la documentació dels cursos de valencià que es van portar a terme entre 1951 i 1978 a Lo Rat Penat i que la família d’Enric Matalí ha guardat d’aleshores fins a avui ha estat lliurada a la fundació que conserva la documentació de Carles Salvador a Benassal, a on l’escriptor i gramàtic valencià va viure i treballar bona part de la seua vida. Continua llegint