Muralles de Traiguera

 

 Aquest mes d’abril, les Corts Valencianes han aprovat l’execució urgent d’obres en part de les muralles modernes de Traiguera, concretament en aquells trams que van desprendre’s el 2012 i que poden suposar un perill per a la seguretat del veïnat. La mesura arriba després que al 2013 la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana prengués la decisió de no destinar fons a aquesta comesa. En aquesta ocasió, el legislatiu valencià ha negociat i votat per unanimitat la realització d’obres en un bé d’interès cultural (BIC) considerat com a tal des de 2004. La mesura, per pura necessitat, ha de ser benvinguda i ara només cal esperar que es porte a terme com més prompte millor.

Dit això, val la pena reflexionar mínimament sobre aquest BIC per tal de situar-lo en el seu context i valorar-ne la rellevància de manera apropiada. Aquest passat dissabte 19 d’abril vaig tenir ocasió de parlar-ne breument amb Javier Hernández Ruano, l’historiador que va trobar els plànols de la construcció de les muralles a l’arxiu de Simancas i un dels millors coneixedors de les fortificacions militars de Castelló. Vam seure junts a la presentació de llibres de la fira, en què personalment participava amb la presentació del llibre La cuina de Traiguera. Ell hi va anar a presentar Peñíscola inexpugnable, la seua darrera producció. Segons Javier Hernández, les muralles modernes de Traiguera són les úniques de la seua època existents a les comarques de Castelló, juntament amb les de Peníscola. Continua llegint

Pere-Enric Barreda com a exemple

Pere-Enric Barreda explica als socis d’El Pont la importància de la figura de Carles Salvador, durant l’aplec fundacional de l’entitat a Benassal, el 25 de setembre de 2010.

 

El passat mes de desembre, aquí mateix, vaig publicar l’article “Enric Matalí com a exemple”, sobre la figura d’aquest defensor de la llengua en els temps difícils de mitjans del segle XX, amb motiu de la donació que la seua família va fer a la Fundació Carles Salvador de Benassal de la documentació relacionada amb l’organització dels cursos de llengua de Lo Rat Penat que, com a secretari de l’entitat i estret col·laborador de Carles Salvador, havia conservat. De resultes d’aquell article, va contactar amb mi per mitjà de VinaròsNews Pere-Enric Barreda, impulsor de l’entitat de Benassal. Ho va fer per felicitar-me per les paraules que en aquell article reconeixen la labor del centre benassalenc en la preservació del patrimoni cultural i lingüístic valencià, a desgrat de la política cultural que li ha dispensat l’administració valenciana al llarg dels deu anys que existeix.

Arran d’aquest fet, vam mantenir un breu intercanvi de correspondència, en què vam parlar de l’activitat de la Fundació Carles Salvador, de la qual era coneixedor de primera mà atesa la seua condició d’editor, i de la possibilitat de col·laborar en alguna de les activitats que personalment o bé a través de la fundació tenia entre mans.

Avui mateix s’ha donat a conèixer la notícia de la seua mort a Barcelona, on treballava. Continua llegint

A l’Ebre

Aquest dissabte 1 de març vaig a esmorzar a Riumar, al delta de l’Ebre, convocat per l’escriptor de la Cava Baltasar Casanova i en companyia dels també escriptors Ignasi Revés i Raimon Aguiló. La trobada arranca de la taula redona sobre llibres de cuina que va moderar el primer a les passades Jornades de les Lletres Ebrenques a la biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó d’Amposta l’estiu passat, en la qual vaig participar com a coautor de La cuina de Traiguera, juntament amb Ignasi Revés, autor de llibres d’interès gastronòmic com Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l’Ebre. En ocasió de la taula redona estiuenca, vam convenir d’anar un dia a tastar l’anguila del delta i les voltes del calendari ens hi porten justament avui. L’esmorzar té lloc al restaurant Paca, on mengem aquella anguila en suc fantàstica.

Després, el nostre amfitrió ens convida a fer una passejada a la desembocadura mateix del riu. Ens hi atansem en cotxe i caminem una estona curta fins a la torratxa en forma de zigurat quadrat que hi ha molt a prop de la desembocadura, des d’on es domina tot el paisatge pla i vast del delta i de terra endins. Fa un dia rúfol, d’un cel ennuvolat, de previsió indefinida. Pel riu traspassen embarcacions que fan la volta entre l’embarcador i la desembocadura mateixa. Hi ha algun pescador escadusser vora l’aigua, visitants que van a passar el matí o carregats amb càmeres fotogràfiques, interessats a captar la fauna que es mou per aquesta part extrema del parc natural. Lluny, a la part del Golatxo Gran, es veuen aus pasturant pels aiguamolls, punts blancs que refulgeixen en la llesca dels reflexos argentats de l’aigua.

Baltasar té interès a portar-nos justament ací, des d’on es divisen les maresmes del delta i els prims braços d’arena que les separen de la mar oberta. El dia anterior, el govern espanyol ha ressuscitat l’esperit del Plan Hidrológico Nacional (PHN) per programar la minva del cabal d’aigua que baixa pel riu amb la mateixa finalitat que ho va intentar fa temps: derivar-la a altres conques. Continua llegint

Enric Matalí com a exemple

I mentrestant es fa desaparèixer la ràdio i la televisió públiques valencianes en un procés de desconstrucció accelerat, aquest 23 de novembre la Fundació Carles Salvador de Benassal va rebre en donació la documentació corresponent als cursos de valencià de Lo Rat Penat que la família de qui en va ser secretari als anys 50 i 60 , Enric Matalí, havia guardat des d’aleshores. Com és habitual en els nostres hàbits comunicatius i periodístics, l’acte ha passat desapercebut perquè la cultura diguem-ne acadèmica està molt mal considerada socialment per no dir que ha caigut en un desprestigi que sempre va ser difícil de combatre, no cal que ens enganyem, però que en aquests temps que corren, en terra de valencians, no trau cap del clot ni per equivocació. Així, s’entén que la figura d’Enric Matalí siga un perfecte desconegut.

Enric Matalí i Timoneda (València, 1903-1984) va ser cronista d’Ènova (Ribera Alta). Republicà i catòlic, va integrar-se a Lo Rat Penat el 1948 i a partir de 1951 va participar directament en el projecte de Carles Salvador d’oferir cursos de valencià. El 1955 esdevé secretari de l’entitat ratpenatista. Va dimitir del seu càrrec el 1978 en produir-se la defecció secessionista de la societat cultural, tot i que no va abandonar-la mai.

Així doncs, la documentació dels cursos de valencià que es van portar a terme entre 1951 i 1978 a Lo Rat Penat i que la família d’Enric Matalí ha guardat d’aleshores fins a avui ha estat lliurada a la fundació que conserva la documentació de Carles Salvador a Benassal, a on l’escriptor i gramàtic valencià va viure i treballar bona part de la seua vida. Continua llegint

Itineraris per les terres de cruïlla

Pel diariet de Traiguera, m’arriba notícia de l’edició d’enguany dels itineraris per les terres de cruïlla. Faig una cerca amb el Google i veig que pràcticament des dels inicis del funcionament del blog corresponent, al 2009, no hi ha cap notícia sobre aquest esdeveniment. És al VinaròsNews on trobo alguna informació que no provinga específicament de les entitats que l’organitzen. Suposo que hi deu haver més mitjans comarcals que en parlen, però amb la informació detectada ja en tinc prou per deduir que aquesta agrupació, tal com la definia Josep Romeu, president del Centre d’Estudis d’Ulldecona, el 2011, fa via a la seua, de manera semblant a com es porten a terme els itineraris que organitza: a peu i caminant quan fa bon temps. Vull dir que l’organització dels itineraris, que formen part de les activitats culturals i d’estudis que realitzen els centres d’estudis i entitats culturals que s’hi han anat afegit entre el 2009 i l’actualitat, es fa sense pensar ni poc ni molt en la difusió en els mitjans de comunicació o si més no, no pareix que tinguen caràcter noticiable. Així doncs, podem parlar d’una feina de formiga que, pel que es veu, no ha parat de créixer des de les primeres passes, ja fa cinc anys. Continua llegint

La “taula del Sénia”

Ja fa dies que remeno llibres de cuina de la col·lecció La Teca, de l’editorial Onada, de Benicarló. Aquesta col·lecció, que dirigeix el xef vinarossenc Juanjo Roda, integra uns quants títols de receptaris de pobles de la Ilercavònia. Rossell, Benicarló, Vinaròs i el Delta de l’Ebre (així amb majúscules) hi tenen un o més receptaris, juntament amb una raresa, o potser no tant, dedicada a la pastisseria i la cuina de la garrofa. No he llegit ni els de Benicarló ni els de la garrofa i només puc parlar pels altres. Es tracta d’uns llibres esplèndids, que retraten (potser mai més ben dit) els plats i elaboracions culinàries o de forn més característiques dels pobles a què va dedicat cada volum i ho fan des d’una perspectiva autocentrada: receptes elaborades per gent de cada poble, amb referències explicatives a la societat local. Continua llegint

Oli d’oliveres mil·lenàries

A l’edició del 12 de març de la revista EL TEMPS, que correspon al número 1500 d’aquest setmanari que va iniciar-se al 1984, hi llijo l’article “Un paisatge mil·lenari carregat de futur”, signat per Rossanna Melià, que actualment és cap de premsa de l’ajuntament de Benciarló. Per commemorar l’efemèride, la revista fa un número especial en què periodistes de prestigi que fa temps que hi estan vinculats, signen un article il·lustratiu del seu àmbit territorial, des de la Catalunya Nord a Alacant, passant per Andorra i els Illes Balears.

Ja és significatiu que en aquesta diguem-ne manera de veure el món, l’anomenat Territori Sénia hi tinga unes pàgines dedicades. Alguna cosa es mou al respecte, ja fa temps, en relació a les relacions entre les comarques de la Ilercavònia que n’hi ha que volen de frontera. Si ens mirem l’assumpte amb la perspectiva que dóna el temps, des d’abans de l’aparició de Mancomunitat de la Taula del Sénia, resulta clar que, en aquest àmbit territorial s’ha produït un empoderament polític concretat en un canvi de les relacions que les entitats municipals agrupades en la Taula mantenien amb la resta d’administracions supramunicipals. Aquest canvi de relacions, en constant evolució i amb unes etapes prou ben delimitades per l’evolució del panorama polític general, ha revertit en el desenvolupament de projectes de caire econòmic el més rellevant dels quals és el relacionat amb les oliveres mil·lenàries.

Val a dir que en aquest mateix espai ja he parlat anteriorment sobre la qüestió de les oliveres mil·lenàries del Sénia i que fa goig veure com el tema, impulsat per altres agents a més de la Taula del Sénia, concretament pel sindicat agrari valencià la Unió, va fent-se el lloc que li correspon en els mitjans de comunicació generalistes. Continua llegint

El puig de la Nau

L’estiu dóna per fer alguna visita interessant entre les festes i festivals de la temporada. L’associació cultural Pere de Thous em fa arribar notícia via Facebook de les visites dramatitzades que realitza al poblat iber del Puig de la Nau, a l’extrem nord-oriental del terme municipal de Benicarló, i em decidisc a visitar el lloc, després de més de 30 anys. Vaig anar-hi en una excursió escolar quan feia EGB. Devia ser l’any 1978 i les ruïnes del poblat feia poc que s’havien donat a conèixer. Malgrat el temps transcorregut, l’estat de les edificacions del poblat és bo si no millor, ja que s’hi han fet actuacions de consolidació i encara que alguns detalls siguen afegits moderns, val a dir que estan fets amb criteri i bon gust, respectant la integració de les actuacions de museïtzació en el conjunt antic.

Les visites dramatitzades que fa aquesta associació benicarlanda busquen divulgar el coneixement d’un patrimoni que, d’una altra manera, resulta sobremanera difícil de donar a conèixer al públic local i al visitant turístic característic d’aquesta època de l’any. Això no obstant, el conjunt és igualment visitable. Compta amb un horari estable al llarg de l’any i té una vinculació científica i patrimonial amb el MUCBE, on hi ha l’exposició permanent de les troballes fetes durant l’excavació.

Així doncs, encara que siga més de mitant tarda, fa calor a la punta oriental del puig de la Nau. Continua llegint

La Font de la Salut en la cultura actual

Aquest cap de setmana passat, he presentat a Vinaròs i a Benicarló el llibre La Font de la Salut del qual sóc autor. Des d’aquí, vull agrair l’esforç a les persones que han participat en aquestes presentacions per fer-les possibles i difondre-les localment i més enllà. Entre aquestes persones hi ha Rafel Garrit de la llibreria Obreda de Vinaròs; Mariola Nos, directora de Crònica de Vinaròs; Emili Fonollosa, de VinaròsNews;  i Joan Astasio de Canal 56; Adrià Garcia i la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló; Luis Javier Mulet, de la llibreria Muler; i Hugo del Arco, de 7 dies Benicarló. A tots ells, moltes gràcies per l’acollida i per la difusió que han fet d’aquestes presentacions i del llibre. També volia fer extensiu aquest agraïment a la gent que hi va acudir: amics amb qui ens coneixem de fa temps, alguns dels quals apareixen al llibre i tot; seguidors i seguidores que van conformant el públic que connecta amb el que escrius; noves coneixences sempre interessants, representants polítics inclosos. La presentació d’un llibre és sempre un tipus d’acte minoritari, però això no trau que, connectant amb el públic, es transforme en una estona d’expansoó de la sociabilitat, de la coneixença i de l’intercanvi amistós obert a perspectives futures de continuació de la tasca d’escriptor. Continua llegint

Via Augusta

L’excavació del ramal d’un gasoducte va deixar al descobert un tram molt ben conservat de la Via Augusta, a prop de Sant Joan del Pas, al camí vell de Tortosa, als Hostalets. El bon estat de conservació del tram excavat posa en evidència la consistència d’una infraestructura viària amb 2000 anys d’existència, pel cap baix. En aquest cas concret hi han aparegut restes d’un mil·liari, la fita que marcava les milles romanes i assenyalaven la distància entre el punt concret i Roma o alguna altra ciutat important. Aquestes restes s’afegeixen a dos altres mil·liaris ja trobats al terme de Traiguera, que s’han datat al segle II d.C. Com que hi ha un programa cultural valencià de conservació i valorització de la Via Augusta, val la pena fer algunes precisions sobre la vida d’aquesta calçada al seu pas pel nord valencià i més concretament pel terme de Traiguera. Potser fins i tot podria dir-se que darrerament la cosa romana s’ha convertit en una moda cultural vinculada a restes arqueològiques que alhora afloren a la superfície de l’actualitat cultural. Com que es tracta d’elements patrimonials importants convé fer algunes observacions al respecte.

En primer lloc, diria que els responsables arqueològics del patrimoni actuen metòdicament amb aquest tipus de restes. S’assegura la integritat del tram excavat afectat pel pas del gasoducte. Una vegada fetes les prospeccions pertinents, torna a tapar-se, ja que, com no podia ser d’una altra manera, és un camí en ús, l’anomenat camí dels Hostalets. Un camí rural de terra. Tornar a deixar el lloc com estava i mantenir-ne l’ús actual és la millor manera de conservar les restes arqueològiques.

En segon lloc, la troballa coincideix amb la iniciativa de la Generalitat Valenciana de preservació i promoció de l’anomenada ruta històrica de la Via Augusta, que està dotada d’un pla director de recuperació donat a conèixer aquest mateix 2011. Continua llegint