Col·locòdrom

Podria ser perfectament un joc lèxic dels de Màrius Serra, però aquest neologisme marca de la casa resumeix en una sola paraula moltes coses. Un període de la història de la democràcia valenciana recent. Un sistema polític i social a partir de les prebendes que proporciona la gestió governamental. Una actitud individual davant la vida. Un fracàs de país dins de la Unió Europea equiparable al de la Grècia contemporània. Una involució en tota regla que té per objectiu no tan sols perpetuar les relacions de poder del franquisme, sinó també l’aprofitament pecuniari via “España de las oportunidades“. La modernització d’un caciquisme ancestral erigit en terra colonitzada. La rendició incondicional al poder estranger. La perpetuació d’una cultura provinciana, folkloritzant i acomplexada. L’abandonament de la llegua pròpia, sotmesa a la substitució.

Hi ha molta gent de bona fe que combrega amb aquestes rodes de molí. Gent amorrada al piló de l’escudella televisiva i dels mitjans periodístics tipus “La voz de su amo”, dels que es fan palles mentals amb la grandeur del descobriment d’Amèrica via multinacionals expúbliques i privatitzades a major glòria de butxaques amiguetes. La qüestió és continuar munyint la moma de l’estat, que és que la igualdad territorial dóna uns beneficis que caus de cul. Només es tracta de formar part dels beneficiaris. I el querido contribuyente, el millor que pot fer és continuar votant bé perquè la selecció espanyola ya tal.

És clar. Què ha de fer la gent de bona fe que té una col·locació a compte de l’erari públic? Vota com un sol home. És un exèrcit disciplinat que no té més aspiració que conservar el seu propi estatus social. Una decència feta d’anar a menjar a la mà de l’amo. De mantenir les formes periclitades d’uns costums socials del segle passat. De continuar combregat en l’integrisme recalcitrant. Només per mantenir una col·locació. No és, després de tot, aquesta, una condició moral miserable? Analistes de fora es pregunten com pot ser que a les eleccions valencianes hi haja una majoria social, minvada, erosionada, però majoria social de votants al capdavall, que dóna suport als mateixos governants que han portat el país a la situació actual de bancarrota econòmica i política, en què l’autogovern és lletra morta de les lleis i la realitat és la dependència directa d’una aixeta que cau lluny de les institucions valencianes. Només hi ha hagut a Europa dues televisions públiques que hagen estat tancades: la grega i la valenciana. Aquest sol fet, aquesta mostra de desastre, ja hauria de fer pensar les ments enxubades en el statu quo actual.

Però és clar: l’autocomplaença panxacontenta, que fa servir les bodes, batejos i comunions com a passarel·la de moda, en té prou de tindre el cul a recer. La inòpia és un circuit tancat, tipus Joan Palom: jo me lo guis jo me lo com. Al capdavall, el conformisme és una manera com una altra de sobreviure sense gaires dilemes morals. Arribats en aquest punt, qualsevol pot sentir-se Bob Marley fumant-se el país: ho trobarà d’allò més bo, malgrat el resultat letal.

Llàstima de la lògica cartesiana, que sempre té un dubte que no madura. El dubte d’avui és si el col·locòdrom resistirà la seua pròpia descomposició, el seu propi desastre organitzatiu. Si aquest model familiar, tan nostrat, resistirà els embats d’una democràcia restringida, vigilada, dissenyada a favor del stablishment del complex econòmic-polític madrileny, aquell Olimp dels déus, dels sers suprems que administren la felicitat dels simples mortals perifèrics. Són tan sols les forces de les urnes, de les campanyes electorals fetes a mida, amb quotes de pantalla i juntes electorals que suspenen la divisió de poders, contra un col·locòdrom que té un entramat espès de complicitats, quid pro quo, que és l’estructura real de la societat. I les institucions, un formalisme.

Qui parlava d’allò del vot captiu? Per què no se’n parla entre el Sénia i el Segura? Com s’explica, altrament, el manteniment sostingut d’una majoria social donant suport a una tal subversió de la democràcia? Una majoria electoral que continuarà avui com fa vint anys. Després de tant de temps, ben mirat, aquest ja no és el dilema, sinó les possibilitats que desallotjar-la de les institucions. Encara que només siga per poder obrir les finestres i que córrega l’aire.

La gent de bona fe no hauria de desaprofitar aquesta oportunitat. Encara que només fos per les preferents que els van furtar quan van liquidar el sistema financer valencià. Encara que només fos per higiene.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s