Tics heretats

Ara que la Setmana Santa ja ha passat vindrà bé de fer algunes reflexions sobre la relació existent entre l’Església i la societat amb la finalitat d’analitzar-les a la llum del que es diu i el que es veu a les lleis i a les pràctiques religioses de la societat, les quals pràctiques, si bé de temps enrere o bé més recentment s’han anat diversificat en funció de la composició de la societat, en l’horitzó de la Ilercavònia giren al voltant del catolicisme i dels seus rituals. No cal dir que la Setmana Santa és un d’aquests rituals principals, comú, bàsic i prescriptiu de la vivència catòlica.

A més de les pràctiques rituals comunes com ara la Setmana Santa, potser hem de parlar també de pràctiques religioses més acotades territorialment. En la nostra geografia religiosa hi ha centres de culte de caire més restringit, comarcal o estrictament local, que en molt bona mesura donen compte de la penetració social de la religió a l’escala més immediata. Aquesta escala al capdavall de la capil·laritat de la implantació territorial del catolicisme, que en el nostre cas és prou més antiga del que no s’acostuma a pensar (vull dir que en general no s’hi pensa ni poc ni molt), està atesa amatentment pel mil·lenari bisbat de Tortosa i la seua estructura humana i de temples: esglésies i ermites, els llocs on s’oficien misses alguna vegada a l’any amb el motiu que siga.

Fins aquí, tot correcte. La llibertat religiosa consagrada en la constitució espanyola de 1978 és el marc en què es desenvolupen les pràctiques religioses del cos social. La relació que regeix entre l’Estat i l’Església, segons aquesta mateixa constitució es basa en l’aconfessionalitat de l’Estat. Aquest Estat també té una estructuració que té un nucli polític i administratiu radicat a la capital, Madrid, i una estructura territorial que té en els municipis l’esglaó primer de relació entre la ciutadania i la comunitat política nacional i estatal. No està de moda, ja ho sé, però quan dic nacional vull dir concretament de la nacionalitat històrica que sanciona l’estatut valencià. Vull dir que el que regeix al més alt nivell estatal s’entén que també és d’aplicació al nivell més estrictament municipal.

Aleshores la pregunta és: Què fan els representants municipals en els oficis religiosos comuns, bàsics i prescriptius? El diccionari de la llengua catalana defineix “aconfessional” així: “Que prescindeix de les confessions religioses, que n’és fora. Estat aconfessional.”. Per a ràbia del secessionisme blaver, el diccionari normatiu valencià defineix aquest mateix terme d’aquesta manera: “Que no pertany a cap confessió religiosa. Estat aconfessional“. Tots dos corpus normatius esmenten el mateix exemple: Estat aconfessional, que, com hem dit, és com es dedueix que es defineix l’Estat espanyol en la constitució de 1978 (Article 16.3: 3: “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.”). Llavors, els representants municipals, en els oficis religiosos de Setmana Santa, què representa que representen? Perquè acudir-hi i figurar-hi, ho fan exactament com a tals i el protocol els reserva aquest paper. Una observació distanciada del fenomen hi detecta de seguida una greu contradicció entre la lletra constitucional i la pràctica Si fos el cas que hi hagués alguna variabilitat en la pràctica, podria entendre’s que l’aplicació del principi potser aniria per barris, però des del rei fins al darrer regidor municipal participen sistemàticament en la pràctica descrita. Llavors: es pot deduir que a Espanya la lletra constitucional i la pràctica institucional es contradiuen? Seria d’il·lusos pensar que és així. O és que la “cooperació” consisteix en això?

Els representants institucionals, amb comptades excepcions que confirmen la norma, no fan més que aplicar i practicar la doctrina que emana del caràcter de l’Estat “aconfessional”. Entenguem, per tant, que en realitat, “aconfessional”, com tantes altres coses d’allò de la transició, no és més que un conill tret del copalta perquè el personal s’engolís que l’Estat espanyol havia deixat de ser confessional com era en temps de la dictadura franquista. Dit pel broc gros, és com si a la constitució espanyola hi hagueren afegit que Espanya passava a ser un estat “afranquista” perquè el pal de paller de l’invent havia passat a millor vida. Dit encara més entenedorament: “aconfessional” és un subterfugi perquè la monarquia parlamentària espanyola pogués rentar-se la cara sense abandonar les pràctiques de la dictadura. No en aquest aspecte, com en tants altres de significatius. Tampoc pel simple fet que com a tal règim imbricat, parit per la mateixa dictadura, no estava en condicions d’esdevenir un estat laic (DIEC 2: “Independent de tota confessió religiosa. Ensenyament laic. Escola laica. Estat laic.; DNV:  “Independent de qualsevol organització o confessió religiosa. Societat laica.”), ni ganes. Ni llavors ni ara.

Per això continua vigent el concordat amb la Santa Seu que es va firmar a la mort de Franco. I és així que la confusió entre les institucions democràtiques i el paperot que els seus representants fan en els oficis religiosos, processons i etcètera continua sent exactament el mateix que en vida de Su Excelentísima. Al·lucinant, però tan normal. Segurament, a l’Església, això i els 11.000.000.000 € que ingressa de la hisenda pública ja li van de meravella. Ara bé: els representants polítics què se suposa que fan quan assisteixen a missa com a tals? Només els falta entrar debajo palio perquè la a d’aconfessional s’acabe dissolent. Cosa que no passarà, perquè guaita una sola lletra si n’aguanta d’hipocresia. Tota la d’un Estat que no fa el que proclama.

El que ja és inacceptable del tot és que hi haja polítics de partits d’esquerres, que suposadament propugnen la laïcitat, que es prenen la Setmana Santa com si es tractés d’una manifestació de cultura popular amb contingut identitari i tot. Cosa que no eximeix els dretans, sempre disposats a muntar un bon tribunal inquisitorial contra el primer que els gose tossir a la seua confessionalitat sense embuts. Tics heretats.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s