Dimensió desconeguda

IMGP7540

Darrer dissabte de gener i visita a la Font de la Salut per posar en pràctica la ruta literària dissenyada del llibre homònim, a partir d’una petició de la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló, que aprofiten el viatge de passar a recollir uns socarrats que han portat a coure al forn de la terrisseria Germans Mellat. Al santuari encara és prou de matí per ser dissabte i hi fa un fred que pela. Els amics de Benicarló no es poden considerar simples turistes en aquest lloc, perquè la vinculació històrica entre el seu poble i la Font de la Salut és coneguda i persistent al pas del temps. Al capdavall, Benicarló forma part del territori de gràcia del santuari encara que no tinga el pes institucional d’altres pobles que hi tenen dia de romeria. Els rosariers benicarlandos són una forma de pelegrinatge diferent del dels altres pobles, però la seua persistència en el temps no deixa lloc al dubte.

La lectura dels textos triats per ser llegits en el mateix lloc del qual parlen descobreix als visitants aspectes desconeguts, que formen part de la pedra del monument però que només poden transmetre’s mitjançant la paraula. És com entrar en la dimensió desconeguda de la nostra història, que rarament apareix en els mitjans de comunicació de masses. Vull dir que o bé la tracten de manera banal, superficial, o bé és un refregit que no es correspon, posem per cas, amb la història del Maestrat tal com és, sinó que apel·la a un passat nacional aliè, que es ven com si fos el nostre, però que, tal com solia cantar Raimon respon al peu de la lletra a la cançó: “T’adones, company, /que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells (…)?” Doncs això. I en aquesta dimensió desconeguda qualsevol forma arquitectònica, escultura, representació pictòrica, espai, fotografia antiga adquireixen el valor de la descoberta d’un sentit que forma part de la nostra identitat, i és fascinant. Per raons de temps, la visita no s’allarga més de l’imprescindible. Resulta escassa, a parer meu i de Vicent Ortí, el guia de l’oficina turística que ens obri les portes dels intersticis més visitables de l’interior del santuari. Una altra volta el programa pictòric barroc del presbiteri ens deixa amb un pam de nas a tots. Malgrat no poder detenir-nos en els detalls. Així i tot, els visitants surten impressionats del que han vist.

Els acompanyem a la terrisseria a recollir els socarrats. Ens hi espera Santi Esteller, que ofereix una demostració al torn. Això sí que és modelatge. Les formes d’atifells diversos, en un tres i no res, surten de les seues mans àgils, destres en el maneig de l’argila. S’ajuda amb uns pocs estris per afinar les formes i separar les peces modelades del torn on han girat mentre els donava forma. Com si fes màgia. Explica quin és el procés d’elaboració un cop modelades les peces. Després ens fa passar a l’interior del taller per mostrar-nos els forns on es cou l’obra. Són uns forns moderns, de dimensions petites en comparació amb els forns tradicionals de canterer, que la seua terrisseria va fer servir fins no fa tant de temps. Algú pregunta quant de temps fa que la seua família es dedica a la terrissa i contesta que, segons un estudi editat fa un temps sobre els canterers de Traiguera, sens dubte Patrimoni terrisser de Traiguera: set-cents anys de canterers, de Joan Ferreres; la seua família fa aquests 700 anys que treballa l’argila, ja que el cognom Esteller ja apareix en els primers documents que hi fan referència. Si fa o no fa, des dels temps de la creació del Regne de València. Per si fos poc, afirma que actualment és el darrer taller de terrisseria del nord valencià que treballa artesanalment, al torn. Pregunto si a la Galera, al Montsià, no hi ha ningú que mantinga la mateixa activitat i no. No al mateix nivell de professionalització i modernització amb què ho fa la seua empresa familiar. Econòmicament se’n van sortint. Això no invalida la consciència que potser un dia l’activitat econòmica pot no ser rendible i l’empresa haja de passar a la història. S’entén el significat d’aquesta possibilitat: si això passés, la cultura terrissera de Traiguera i del nord valencià passaria a la posteritat. I no hi fa res que la Galera haja museïtzat magníficament el llegat dels canterers que un dia van anar-hi a viure des de Traiguera. No hi fa res que tinga una fira de la terrissa del màxim nivell possible. Si desaparegués el taller Germans Mellat com van anar desapareixent tots els altres tallers de Traiguera, una part de la nostra cultura podria donar-se per extingida i passaria a formar part, definitivament, de la dimensió desconeguda de la nostra pròpia identitat, com passa amb les formes artístiques de la Font de la Salut. De veritat aquesta possibilitat pot resultar indiferent a la nostra societat, començant per la més estrictament local? No siga que, com sol passar, ens n’haguéssem de lamentar quan ja fos irreparable. Que és un bé cultural, viu, a protegir. Ara que encara és possible.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s