No és país de revolucions

1412790716_958603_1412803869_noticia_normal-2

Gràfic d’un sondeig realitzat a l’octubre de 2014 per El País.

Fem una mica de prospectiva? L’any 2015 s’hi presta bastant, ja que és any electoral espanyol i a finals d’any pràcticament totes les estructures administratives, des de les locals fins a l’executiu estatal hauran passat per les urnes. Bé: en la mesura que això és possible a Espanya. Les diputacions provincials també són estructura administrativa i no passen cap procés electoral, tot i que estan vinculades a les eleccions municipals. Un sistema d’elecció indirecta heretat de no sé quan ni on, que opera en l’estructura provincial d’Espanya, de fet l’estructura original de l’estat liberal modern, preconstitucional. I dic preconstitucional perquè en aquesta època de marques i tot això, tothom s’ompli la boca amb la sacrosanta constitució del 78, com si fos el naixement de Nostre Senyor Jesucrist el dia de Nadal. Encara més, com si fos el Big Bang que va donar origen a l’univers, etcètera. El 2015 és any de canvis.

La convocatòria de les municipals pot obrir l’escenari polític de les ciutats a la irrupció de Podemos, el partit de moda, guanyador moral de les eleccions europees de l’any passat. Allà on aquesta nova formació esquerrana no aconseguisca implantació, és a dir, als nuclis menys poblats, els actors de l’escenari tradicional tornaran a jugar la seua partida. Moltes vegades, en aquestes distàncies curtes, curtíssimes, les faves estan comptades abans de començar i la composició social de cada localitat ja estableix la relació de forces, amb el permís de possibles incidències estrictament locals o bé del reflex que sempre projecten els mitjans de comunicació estatals, sobretot. No hi ha mitjans estrictament valencians, vull dir que vehiculen la comunicació i la informació en valencià, de manera autocentrada i, doncs, la veritat oficial arriba de Madrid, dit simplificadament. A no ser que l’usuari tinga la curiositat d’aprofitar la connectivitat del mòbil i navegar una mica per Internet. Llavors ja es veu que no tot és pensament únic ni respon als ressorts polítics del règim. Com per exemple en el cas del procés d’independència de Catalunya. Els altaveus espanyols difonen la percepció que tot es obra i gràcia de la casta política catalana, que diria aquell, i específicament del president Mas, que potser s’ha tornat boig amb les seues maniobres perquè el 9N hi hagués una votació (coses de la democràcia) al voltant del que reclama el poble de Catalunya des de 2012. En fi: que cadascú es crega el discurs que li convinga.

Canvis més substancials poden albirar-se a la Generalitat. Després d’una legislatura amargada pel constant degoteig de notícies sobre corrupció, amb la dimissió per Facebook de l’alcaldessa d’Alacant com a darrer episodi significatiu, les perspectives del PP de mantenir la majoria absoluta a les Corts són de poc abast. Sobretot tenint en compte que a hores d’ara el president Fabra encara no compta amb el plàcet del seu partit per presentar-se com a candidat. Van tard. Ell, per si de cas, ja ho va deixar dit al discurs de cap d’any: no és moment de revolucions sinó d’evolució. Segurament, per a ell mai no serà temps de revolucions, sinó de surar. I en això està l’home: mantenir la majoria política contra la intempèrie, per tal de continuar l’obra d’anorreament del País Valencià en tots els ordres. Els antagonistes de la idea ja deuen entendre perfectament el que es vol dir. I sense un clau. Seria una oportunitat única que es pogués, finalment, presentar a les eleccions. Ja té experiència en la tècnica d’accedir a magistratures executives democràticament, havent-les ocupat prèviament per designació. Potser vol dir això quan parla d’evolució.

L’oportunitat dels partits valencians que viuen a l’oposició parlamentària des de fa 20 anys ha costat però finalment s’ha fet present. No és país de revolucions i aquest tipus d’oportunitats s’acaben presentant sempre més per descomposició del governant que per mèrits opositors. I aquest també és el cas: per molta oposició i efectiva que hagen pogut fer, la corrupció governamental ha estat de major magnitud. Ara aquests partits tenen a la mà una fórmula coneguda, que ja s’ha emprat a les Illes Balears i Catalunya: un govern de coalició postelectoral. Primer han de fer que el partit majoritari no assolisca la majoria absoluta i després entendre’s entre ells. Si entre ells no hi ha entesa, l’evolució que predica el president Fabra està assegurada. La irrupció de Podemos i la possible incidència d’altres alternatives com ara UPyD no s’han de menystenir a l’hora de considerar els possibles resultats. Si les expectatives electorals de Podemos es materialitzen, el puzle es pot complicar encara més. Sobre aquesta formació i la irrupció que ha protagonitzat en el panorama polític estatal , tothom hi diu la seua segons li interessa. És poc avinent criticar per uns posicionaments que, de moment, no passen de ser retòrica. És veritat que la retòrica, i l’actuació mediàtica que han sabut vehicular els dirigents d’aquesta formació, marquen unes tendències, unes orientacions, però no es pot dir gaire res de com actuaran per exemple si les eleccions valencianes reprodueixen l’esquema que difonen els sondejos estatals, en què Podemos apareix disputant el lloc de partit mes votat a PP i PSOE. En el cas valencià hi concorren altres actors, Compromís específicament. Ajudarà Podemos a l’entesa de l’esquerra? O senzillament vol carregar-se el sistema existent ? I podrà, arribat el cas?

A finals d’any hi haurà les eleccions estatals, que seran la culminació del que portem dit. No pareix que el PP estiga en condicions de mantenir la majoria de què ha gaudit aquests anys. En aquest sentit, les enquestes assenyalen un panorama trastocat en profunditat, que les urnes han de confirmar. Atenció a la dada que Podemos és el primer partit a Espanya en intenció de vot directe, però no en escons. Una altra meravella de la perfecció democràtica que no deu tenir res a veure amb les províncies. Doncs bé: l’únic que es veu a venir és que el PP necessitarà Déu i ajuda per mantenir la seua majoria. De la resta, tot pareix obert a l’evolució dels esdeveniments, que diria el president Fabra.

Això si no hi ha eleccions plebiscitàries a Catalunya, per descomptat. Si és el cas, tal com tot indica encara que els mitjans del pensament únic espanyol miren cap a una altra banda, l’evolució pot arribar a les seues pròpies acaballes.

Advertisements

Un pensament sobre “No és país de revolucions

  1. Retroenllaç: Canvi de cicle? | Ilercavònia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s