Fabra. Carlos Fabra

1417427696_556905_1417467288_noticia_fotograma

Resulta pràcticament impossible que aquí no parlem de l’ingrés a la presó de Carlos Fabra. Després d’anys d’instruccions de sumaris per causes diverses relacionades amb la fiscalitat, de recursos interminables, de canvis de jutges i fiscals, i de tot plegat, al seguidor més contumaç de l’actualitat política ja no li pot interessar el més mínim per quina raó concreta, finalment, l’home que ho va ser tot a la província de Castelló ha acabat parant a la gàbia. Entre el marasme de casos semblants que ennuvolen el cel polític del Reino de España, al capdavall, l’expresident de la Diputació de Castelló i dirigent urbi et orbe del seu partit en el seu feu castellonenc, ha acabat passant com un cas més i prou de la bancarrota de la credibilitat del sistema polític espanyol.

Algun observador privilegiat de l’actualitat castellonenca pensa que és efectivament així: que una condemna de quatre anys de presó per a una trajectòria fiscal com la de l’interessat és tot un èxit perquè, després de tot, pareix que se’n sortirà per una vora. És clar que en les circumstàncies actuals, en què la corrupció política ha esdevingut un problema de primer ordre, el govern de l’estat ja ha esgotat la capacitat de continuar aplicant el mecanisme vomitiu de l’indult, que ha permès que l’exercici de la justícia durant dècades haja estat un forat opac per on s’han escolat tot de delictes i delinqüents “protegits” de l’estat. Una perversitat més de la democràcia constitucional del 78. I doncs, dirigents com Jaume Matas o el mateix Carlos Fabra, que van prestar impagables serveis a la causa del seu partit en l’assoliment del poder, es veuen en la paradoxa que han d’anar a la presó justament quan el partit al qual van pertànyer hauria de poder decidir sobre la seua sort. Però no hi ha possibilitats per a dirigents que s’acaben demostrant politicastres perifèrics, que no han format mai part del complex madrileny del poder, i menys tractant-se de polítics que, curiosament, provenen dels innominables Països Catalans. L’ingrés a presó, en altres temps, conjurat per indult concedit poc menys que per la gràcia de Déu, avui ha periclitat i ni el govern sostingut per la majoria més absoluta de la història de la democràcia espanyola se’l pot permetre. Potser les coses han canviat més del que sembla. Les mateixes fonts privilegiades opinen que, després de tot, Carlos Fabra ho ha arreglat tan bé com ha pogut i la seua condemna de només quatre anys correspon a un delicte fiscal gros però insignificant comparat amb els pous sense fons de milers de milions que campen en altres latituds espanyoles. Un darrer servei al partit al qual diu el mateix afectat que ja no pertany.

Dit això, hi ha tres aspectes més que poden comentar-se. En primer lloc, el de les celebracions que van tenir lloc al carrer el dia del seu ingrés efectiu a la presó. En concret, encara que només fos de forma testimonial, això va passar a la plaça de les Aules de Castelló, davant l’edifici de la Diputació. Les veus afectes a l’empresonat ho han trobat molt malament, no podia ser d’altra manera. Segurament esperaven que l’actuació de la justícia en relació a fets que s’han acabat demostrant delictius passés sense pena ni glòria, sense la més mínima mostra d’adhesió popular perquè, al capdavall, només aspiren a la prolongació de l’estaborniment d’una societat inerme. I qualsevol símptoma de rebel·lia és una amenaça contra la seua posició en l’escalafó clientelar. Un escalafó amb la seua pròpia lògica i el seu seny molt ben bastit i mantingut a partir de la cabotada al cap de la tribu, ara finalment decapitat per les voltes de la vida, deuen pensar. La lliure expressió, en aquest sentit, hauria de ser un valor universal de la democràcia.

Al capdavall, lliure expressió va ser la que va exercir la filla diputada al Congrés aquell dia que el legislatiu espanyol liquidava uns ajuts a aturats dins l’espiral de retallades de serveis socials que va comportar la gestió d’una crisi econòmica que s’allarga malgrat la propaganda de les sirenes que en canten el final. Hi ha en la història del parlamentarisme democràtic espanyol una intervenció més desafortunada que aquella de l’ínclita Andrea Fabra? S’aplicaria la dita a la seua família en les circumstàncies actuals? La consciència de cadascú pot discernir-ho.

En tercer lloc, són remarcables les declaracions del mentat Alberto Fabra el dia de l’ingrés fatídic entre reixes. Com és sabut, Alberto Fabra és un producte de la factoria política carlofabrista: un personatge gris plegat a les servituds dels amos de Madrid que va escalar les institucions valencianes, Ajuntament de Castelló i Generalitat, a costa dels arbres caiguts de José Luis Gimeno i Francisco Camps, dimissionats controladament pel mateix partit, sense haver passat mai per les urnes com a líder d’una llista electoral. Opina el president valencià que veure el seu mentor polític a la garjola després del que va arribar a fer pels seus conciutadans li produeix sentiments contraposats. Deu ser per la contradicció en què posa tot el discurs i tot el muntatge d’una estructura sociopolítica que ha governat durant dècades i que ara fa aigües, al capdamunt de la qual es troba ell mateix. Perquè és ell mateix l’hereu d’un llegat enverinat que no té més remei que menjar-se amb pataca. No són, després de tot, més que unes declaracions del tot previsibles.

I ara, a esperar la primera escaramussa d’excarceració parcial, com en el cas de Matas. O potser no, que s’apropen les eleccions i cal guardar les formes de la democràcia formal. Mala època per a la barra lliure.

 

Anuncis

Un pensament sobre “Fabra. Carlos Fabra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s