Muralles de Traiguera

 

 Aquest mes d’abril, les Corts Valencianes han aprovat l’execució urgent d’obres en part de les muralles modernes de Traiguera, concretament en aquells trams que van desprendre’s el 2012 i que poden suposar un perill per a la seguretat del veïnat. La mesura arriba després que al 2013 la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana prengués la decisió de no destinar fons a aquesta comesa. En aquesta ocasió, el legislatiu valencià ha negociat i votat per unanimitat la realització d’obres en un bé d’interès cultural (BIC) considerat com a tal des de 2004. La mesura, per pura necessitat, ha de ser benvinguda i ara només cal esperar que es porte a terme com més prompte millor.

Dit això, val la pena reflexionar mínimament sobre aquest BIC per tal de situar-lo en el seu context i valorar-ne la rellevància de manera apropiada. Aquest passat dissabte 19 d’abril vaig tenir ocasió de parlar-ne breument amb Javier Hernández Ruano, l’historiador que va trobar els plànols de la construcció de les muralles a l’arxiu de Simancas i un dels millors coneixedors de les fortificacions militars de Castelló. Vam seure junts a la presentació de llibres de la fira, en què personalment participava amb la presentació del llibre La cuina de Traiguera. Ell hi va anar a presentar Peñíscola inexpugnable, la seua darrera producció. Segons Javier Hernández, les muralles modernes de Traiguera són les úniques de la seua època existents a les comarques de Castelló, juntament amb les de Peníscola. Morella no té fortificacions renaixentistes. La construcció de les muralles de Traiguera va tenir lloc durant la Guerra dels Segadors, entre 1641 i 1650. Es tracta d’un recinte inacabat. El procés constructiu va estar condicionat per la marxa de la guerra. Felip IV les va manar construir com a defensa davant la rebel·lió catalana, tot i que no hi va haver manera que aportés un sou en la seua construcció, que va córrer íntegrament a càrrec de les viles i ciutats reials valencianes. Tampoc no va tenir efectivitat defensiva, ja que l’enemic va limitar-se a evitar la localitat i hostilitzar Càlig i Sant Mateu. La conquesta de Tortosa per les tropes hispàniques va allunyar definitivament el front de la guerra i la construcció d’aquestes muralles, dissenyades seguint la tècnica dels baluards, va ser definitivament abandonada. Retinguem, doncs, que es tracta d’una de les dues soles construccions d’aquestes característiques existents al nord del País Valencià. Avui, els llenços d’aquestes muralles que encara es mantenen dempeus, identificats i catalogats, estan integrats del tot a l’estructura periurbana de Traiguera, sobretot com a marges d’abancalaments. Els baluards més propers al poble han estat urbanitzats i actualment estan ocupats per propietats privades.

Els progressos en la conservació del BIC i en l’aprofitament amb finalitats culturals es limiten al reconeixement de 2004. La protecció d’aquest patrimoni es limita des d’aleshores a la supervisió de la conservació en cas d’obres. Això afecta també les muralles medievals, del tot integrades en el paisatge urbà i tan sols identificables en vestigis concrets que s’han conservat fins a l’actualitat. Tal com ja he indicat anteriorment en altres escrits no sóc optimista sobre la conservació i revaloració d’aquest aspecte del patrimoni local, a la vista fefaent de l’estat en què es troben els elements més destacables i que encara podrien donar una idea clara de com devia arribar a ser el paisatge urbà de la Traiguera medieval. Això mateix pot dir-se en relació a les muralles modernes. En tot cas, cal esperar a veure els resultats d’aquesta intervenció d’urgència i sobretot pensar en el que s’ha de fer a continuació. Comparteixo la idea que manca voluntat per tirar endavant programes de conservació i aprofitament cultural i educatiu d’aquests elements patrimonials. En aquest aspecte, la perspectiva és més curta que en el capítol de disponibilitat econòmica. Si no hi ha idees i projectes imaginatius per potenciar el coneixement i la valorització del patrimoni, no val la pena qüestionar-se si s’hi poden destinar diners i esforços públics.

La conservació i valorització d’aquest patrimoni hauria de comptar amb un projecte d’aprofitament cultural i educatiu. Juan Soto, el diputat socialista que va defensar l’execució de les obres urgents a la comissió de cultura de les Corts Valencianes, valorava, juntament amb el llegat històric i cultural, la possible repercussió que el manteniment de les muralles pot tenir en el turisme. Al meu entendre, és una manera de mirar-ho que respon molt al model de gestió del patrimoni que tenim. Per atraure turisme cal comptar amb un projecte cultural, un discurs i un treball educatiu que posicione el bé que es vol promoure com un referent sòlid i sanejat. Convertir les muralles en visitables, crear-ne itineraris, organitzar-hi activitats relacionades orientades a l’educació és la manera correcta de no transformar un bé cultural anorreat en un bonic decorat o en un discurs més o menys literari que persegueix altres finalitats. Es tracta de la conservació del bé i de la valorització per part de la societat que s’ha d’ocupar del seu manteniment, no per part dels visitants  més o menys predisposats a ser munyits. Almenys caldria tenir clar aquest ordre.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s