A l’Ebre

Aquest dissabte 1 de març vaig a esmorzar a Riumar, al delta de l’Ebre, convocat per l’escriptor de la Cava Baltasar Casanova i en companyia dels també escriptors Ignasi Revés i Raimon Aguiló. La trobada arranca de la taula redona sobre llibres de cuina que va moderar el primer a les passades Jornades de les Lletres Ebrenques a la biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó d’Amposta l’estiu passat, en la qual vaig participar com a coautor de La cuina de Traiguera, juntament amb Ignasi Revés, autor de llibres d’interès gastronòmic com Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l’Ebre. En ocasió de la taula redona estiuenca, vam convenir d’anar un dia a tastar l’anguila del delta i les voltes del calendari ens hi porten justament avui. L’esmorzar té lloc al restaurant Paca, on mengem aquella anguila en suc fantàstica.

Després, el nostre amfitrió ens convida a fer una passejada a la desembocadura mateix del riu. Ens hi atansem en cotxe i caminem una estona curta fins a la torratxa en forma de zigurat quadrat que hi ha molt a prop de la desembocadura, des d’on es domina tot el paisatge pla i vast del delta i de terra endins. Fa un dia rúfol, d’un cel ennuvolat, de previsió indefinida. Pel riu traspassen embarcacions que fan la volta entre l’embarcador i la desembocadura mateixa. Hi ha algun pescador escadusser vora l’aigua, visitants que van a passar el matí o carregats amb càmeres fotogràfiques, interessats a captar la fauna que es mou per aquesta part extrema del parc natural. Lluny, a la part del Golatxo Gran, es veuen aus pasturant pels aiguamolls, punts blancs que refulgeixen en la llesca dels reflexos argentats de l’aigua.

Baltasar té interès a portar-nos justament ací, des d’on es divisen les maresmes del delta i els prims braços d’arena que les separen de la mar oberta. El dia anterior, el govern espanyol ha ressuscitat l’esperit del Plan Hidrológico Nacional (PHN) per programar la minva del cabal d’aigua que baixa pel riu amb la mateixa finalitat que ho va intentar fa temps: derivar-la a altres conques. Des de la torratxa on som, es veu com la mar espera apropiar-se del lloc que ara ocupa l’aigua dolça que aporta el riu i salinitzar no tan sols la llera, com ja passa ara, sinó també tota l’extensió d’aiguamolls. La conversa sobre la possibilitat que aquest despropòsit es porte a terme realment i sobre la necessitat de tornar a l’oposició frontal a aquesta intenció deriva de seguida al terreny de l’actualitat sociopolítica de la relació entre Espanya i Catalunya. El govern espanyol, en desenterrar el transvasisme, sembla que no busca res més que obrir un altre front de combat per aguditzar el conflicte que pot suposar el procés sobiranista català. El debat sobre l’aigua ja es va fer quan es va intentar implantar el PHN de la mateixa manera que es vol fer ara i que el ministre del ram va expressar molt gràficament aleshores: «Por cojones». L’argumentari transvasista d’aquell moment, pensat per a cobrir les necessitats del model de creixement del totxo, ja no s’aguantava dret aleshores. No val la pena tornar a rebatre’l. La part final de l’Ebre és un medi natural d’un alt valor ecològic, molt fràgil, i tornar a posar-lo en joc, convertint-lo en moneda de canvi de les trifulgues polítiques, és molt coherent amb l’estil dels qui governen l’estat espanyol. Aquest nou pla suposa una amenaça que només busca enrarir el clima polític per desbaratar altres iniciatives contràries al poder espanyol. I traure’n profit econòmic si pot ser. En això l’aparell estatal espanyol és mestre i a la vista estan els resultats.

La possible destrucció del delta de l’Ebre per mitjà del transvasament d’uns “excedents” que poden situar el riu molt per sota del seu cabal ecològic s’ha d’emmarcar en la dinàmica de depredació del territori que fa temps que intenten perpetrar, de vegades amb èxit, els agents de forces molt grans i llunyanes, que actuen des del despotisme il·lustrat que proporcionen els mecanismes de control del poder estatal. Uns agents que consideren el territori com un bé a explotar en benefici propi. Per si serveix d’exemple, es pot citar el projecte Castor, bastant proper. Tot això ignorant la societat que viu en el territori afectat.

Enfront d’aquesta dinàmica d’instrumentalització dels nostres béns naturals que, en el fons, només persegueix generar mala maror per fer anar l’aigua al seu molí polític, convé no perdre de vista que es tracta d’una altra mostra de la tensió que s’intenta crear des del poder espanyol per incidir a benefici propi en un procés polític que, aquest sí, és una amenaça integral per a l’estat borbònic i la seua estructura putrefacta de poder.

És una provocació més. Ho sento dir l’endemà en una altra conversa a l’hora d’esmorzar: “Això de l’Ebre només és per tocar els collons amb lo de Catalunya”. Molt bé: doncs el ministre que va fer córrer el lema sona com a candidat a les eleccions europees. És d’una reincidència del tot aclaridora.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s