DNV

Aquests dies estem d’allò més entretinguts amb la publicació en línia del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El cas ha estat envoltat de polèmica a l’extrem que el govern de la Generalitat Valenciana ha encarregat un informe al seu Consell Jurídic Consultiu per saber si el diccionari està d’acord amb l’estatut d’autonomia valencià, és a dir per saber si s’ajusta a la legalitat. La raó d’aquest interès rau en el sol fet que, a la segona accepció de la definició del mot “valencià”, hi diu: “m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.” Els governants valencians diu que volen saber si aquesta definició de la llengua (diguem-ho així de moment) s’ajusta a l’article sisè de l’estatut d’autonomia que diu: “1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana…” Resulta que l’AVL havia preparat un acte de presentació del nou diccionari, tal com correspon a ocasions d’aquesta alçada, però l’actitud dels governants valencians en demanar l’informe esmentat, les declaracions fetes en conèixer el contingut d’aquesta definició i la imposició de la consellera de Cultura perquè no es realitzara, van acabar anul·lant-lo. Perquè era evident la divergència entre la instància acadèmica i la instància política. El mateix president Fabra va eixir al pas de l’anunci de la publicació en unes declaracions en què reivindicava la defensa de l’article 6 de l’estatut davant de l’esmentada accepció del diccionari. Mentrestant, l’AVL va decidir publicar en línia el diccionari tal com l’havia redactat. Després de dotze anys de treballs per a l’elaboració, que han donat com a resultat un corpus lingüístic de 93.000 entrades. Per acabar de tensar la situació, el president del Consell Valencià de Cultura, Santiago Grisolía, que ho és des de 1996, és a dir, des que el PP governa a la Generalitat, ha engaltat al president Fabra que o bé assumeix el diccionari de l’AVL o bé liquida la institució, cosa legalment complicada atès que està inclosa en l’estatut d’autonomia valencià, reformat el 2006.

D’aquesta manera, per al ciutadà mitjà, la publicació del diccionari queda dins de la constant de problematització que l’assumpte de la llengua, o idioma valencià que diu l’estatut d’autonomia que és l’oficial a la Comunitat Valenciana, ha patit sempre. Bé, no sempre, hauríem de dir, sinó des del moment que algú va decidir que calia destruir la realitat de les coses a fi de salvaguardar privilegis adquirits, als anys 60 del segle passat. Per al comú dels valencians, doncs, el tema de la seua llengua pròpia significa polèmica i com que ja fa temps que dura, doncs se’n desentén. El castellà no suposa cap problema, encara menys per als governants valencians, i fa senyor, de manera que la dinàmica sociolingüística està clara.

Amb aquest cas, queda perfectament demostrat que l’esforç de 21 acadèmics durant dotze anys no és de profit malgrat els 93.000 termes aportats al cabal lingüístic perquè resulta que identifica lingüísticament valencià i català, no tan sols a l’entrada “valencià” sinó, ai las, també a l’entrada “català”. És incompatible aquest fet amb el que diu l’estatut d’autonomia? Qualsevol persona amb els rudiments de la lògica que proporciona l’educació bàsica sap que no. Però és clar que tractant-se del tabú per antonomàsia del règim polític valencià des de 1983, no s’hi valen raons.

Una pena més. Segurament, aquest diccionari deu tenir mancances, com, de fet, tenen tots els diccionaris. També ha rebut crítiques pel cantó contrari, potser amb una mica més de fonament lingüístic, vull dir de la Lingüística, la disciplina científica que estudia la llengua. Ja ha estat qualificat de particularista, de dissolvent, en el  sentit que afavoreix les paraules estrictament valencianes davant les d’ús més general, i que inclou paraules que són pròpies de parlars de poca projecció pública, molt restringits demogràficament, etcètera. I això pot tenir l’efecte d’allunyar encara més la varietat lingüística del valencià d’ús públic de la llengua estàndard general, cosa que en darrer terme condueix a l’allunyament efectiu, gramaticalment parlant, entre les diferents varietats de la llengua catalana. És una crítica que no comparteixo personalment però que resulta comprensible. Com van resultar comprensibles les crítiques que va rebre el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans quan va publicar-se, el 1995. Com ho van ser les que es van fer amb motiu de la segona edició de 2007. Com ho havien estat durant molt de temps les fetes al Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra. Com ho van ser les que va recollir el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll durant bona part del segle XX. Crítiques sobre l’enfocament tècnic, sobre el tractament de les paraules, sobre la qualitat de les definicions, dels exemples, etcètera. Sobre el contingut lexicogràfic. No pas crítiques basades exclusivament en un tabú ideològic. Doncs personalment penso que la publicació d’aquest DNV era una necessitat i a la llarga serà un èxit que contribuirà molt a l’enfortiment de l’ús públic de la llengua catalana al País Valencià, perquè els usuaris del valencià hi tindran una referència clara, rigorosa, ben fonamentada. I els qui no en són i s’hi vulguen afegir, també. I també suposarà un factor revitalitzador del sistema lingüístic de la llengua catalana. I no comparteixo la crítica del particularisme perquè, al capdavall, la llengua que vaig aprendre a casa, per a mi, és tan vàlida com la dels mitjans de comunicació, com la més culta que hi puga haver, i és una llàstima que tants catalanoparlants del Maestrat no hagen tingut una referència lingüística rigorosa fins a dia d’avui pel que fa al seu propi cabal lèxic. Perquè el Diccionari Català-Valencià-Balear, que va ser elaborat amb aquest mateix objectiu, ja és d’una altra època i el DNV en suposa una valuosíssima actualització en aquest sentit. Una actualització que, de no ser per l’AVL, qui l’hauria feta?

Una altra cosa és la redacció pèssima de l’article 6 de l’estatut d’autonomia. Volen donar a les paraules un sentit que no tenen. Potser ja han begut oli.

Advertisements

Un pensament sobre “DNV

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s