Castor: la bombolla sísmica

1480743_648916998484346_1591528129_nAquesta setmana que ara acaba ha culminat amb èxit el micromecenatge de l’edició del llibre Castor: la bombolla sísmica, que ha promogut Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, i del qual és autor el periodista Jordi Marsal, de manera que l’obra estarà disponible en els propers mesos i els mecenes que hi hem participat començarem a rebre les recompenses pel finançament , que en el meu cas personal es limiten a l’adquisició d’un exemplar. D’aquesta manera, en poc temps disposarem d’un treball periodístic d’investigació sobre aquest projecte gasista que tenim instal·lat al territori i que va saltar a l’actualitat noticiable ara fa un temps en produir-se moviments sísmics que van causar alarma en la societat dels pobles que tenen la plataforma marina d’emmagatzematge subterrani més a prop, és a dir, en els pobles costaners. D’aquesta manera, la història d’aquest projecte i del moviment social d’oposició que ha generat al llarg del temps avançarà un punt més.

D’entrada, el fet que l’autor del llibre treballe dins el el Grup de Periodistes Ramon Barnils ja és una garantia que les informacions que s’hi publicaran aniran encaminades a posar damunt la taula les condicions en què va portar-se a terme el projecte Castor i de quina manera aquestes condicions estan relacionades amb la inseguretat que els moviments sísmics provocats per la injecció de gas al subsol submarí han provocat recentment. És clar que hi ha evidències que existeix una inseguretat, raó per la qual el govern espanyol va paralitzar el projecte, i també és clar que l’empresa responsable ha intentat minimitzar-ne l’impacte en l’opinió pública. Si algun actiu té el Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb el qual col·labora Edicions Saldonar des de la publicació de Et presento el jutge Garzón, de Sònia Bagudanch, que va aparèixer aquest 2013, és la capacitat d’abordar assumptes des d’una perspectiva ben allunyada de la informació benpensant característica dels mitjans de comunicació a l’ús. És a dir, des d’una perspectiva crítica basada en la recerca periodística. La qual cosa, ben mirat, és una sort per a la nostra societat comarcal, en què la crítica que alimenta l’opinió pública molt sovint adquireix formes molt desenvolupades per dir-ho d’alguna manera en el terreny de la llengua oral, però li costa bastant més acabar formalitzant-se negre sobre blanc en anàlisis sòlides i públiques que qüestionen obertament els plantejaments que, en absència seua, passen per bons vist que no obtenen una crítica consolidada. Dic això perquè fins fa molt poc, vull dir fins a la desaparició de la televisió valenciana i de l’entramat confús de les televisions privades que un dia va concedir la Generalitat i un altre va invalidar la justícia a causa dels defectes legals en què va realitzar-se la concessió, el funcionament de l’opinió pública nostrada va ser com una carabassera que creixia en totes direccions per crear pantalles informatives que tapaven qualsevol crítica i alhora promovien un levante feliz de cartó-pedra que s’ha acabat ensorrant com un castell de cartes (anava a dir de sobres, però potser no és el cas). Diguem-ho encara més directament: la situació de la crítica en l’opinió pública comarcal és encara de convalescència. En aquest sentit, l’aparició d’aquest llibre potser supose una irrupció d’altres maneres de fer periodisme i de tractar els assumptes d’interès públic, caracteritzades pel desacomplexament en relació als corrents d’opinió que escudellen les televisions que es poden veure en els receptors tradicionals, que són les úniques que han quedat després d’un període d’anorreament de la televisió en català per via de la prohibició de les emissions de TV3 al País Valencià i de tancament de Canal 9. Pareix que amb els canals espanyols, en aquesta banda del Sénia, ja fem més que prou, i és així que la propagació d’un pensament únic en la lògica de la recentralització va escampant-se seguint una dinàmica de fets consumats que, una vegada assumits com a irreversibles, deixen de ser criticats en l’àmbit de la llengua oral que s’esmenta més amunt i passen a formar part d’una normalitat cada vegada més degradada.

Tan de bo Castor: la bombolla sísmica supose una finestra oberta a la renovació d’aquesta manera de funcionar. Només dues anotacions convindria fer al respecte. Que la informació que apareixerà al llibre posarà el dit en més d’una nafra i que, en conseqüència, corre el perill del silenciament, que és la manera com la displicència tradicional que forma part de les formes com el debat públic tracta la discrepància i les crítiques que hi apunten directament. Que l’autocrítica, a què la nostra opinió pública no és gens avesada, és el procediment contrari a la contumàcia de la persistència en l’error i forma part del progrés social i polític.

Molta sort a l’autor i a l’editorial. Tan de bo el llibre interesse als afectats que viuen amb aquella temença dins la mar.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s