Però mira…

Un exemple de novetat musical de nadales valencianes

Que conste que no tenia intenció d’orientar l’escrit en el sentit que li donaré, és a dir que no tenia intenció de focalitzar-lo tant en l’exemple concret que comentaré, que al capdavall em pareix d’allò més bé. Però el cas és que l’he vist al Facebook de la mà de VinaròsNews just abans de posar-me a redactar aquest escrit i he dit mira, un bon exemple del que volia comentar.

Jo volia fer-ho venir bé per parlar de la felicitació de Nadal d’Escola Valenciana, que per aquestes contrades anima Maestrat Viu, i que resa “Les bones festes parlen en valencià”. Havia pensat en un to marcadament reivindicatiu a partir d’una constatació, a la qual volia arribar a partir d’un fet de societat que ha tingut lloc no fa gaire temps: la mort del cantant Manolo Escobar. M’explicaré.

Abans de fer-ho, això no obstant, permeteu-me manifestar el meu reconeixement pel cantant traspassat. És veritat que la seua figura artística i el discurs que projectava en l’època del tardofranquisme, quan va estar més de moda, s’identifica indefectiblement amb l’España cañí que tant promovia la dictadura com a model de cultura popular. Més tard van venir altres temps, altres corrents culturals i altres circumstàncies sociopolítiques que van permetre que la gent s’identifiqués o no amb segons quins gustos. Certament Manolo Escobar no és un referent meu però, com que me’l vaig engolir igualment, forma part del paisatge sentimental d’una època de la meua vida. Alguns fets juguen a favor de la seua personalitat, entre els quals que no es deixés captar per la premsa del cor i que, acabada la seua carrera com a artista, es convertira en col·leccionista d’art.

Doncs bé. Una de les peces musicals més rematadament repetides de Manolo Escobar és el villanzico que fa “Pero mira como beben los peces en el río…” etc. que vam mamar de menuts perquè no hi havia res més i era el pa que s’hi donava. A escola era allò de “La letra con sangre entra” i l’assistència obligatòria a missa de diumenge. És per això que em causa una sorpresa trista constatar com per la megafonia de molts pobles, quan arriben aquestes dates i a fi d’ambientar qualsevol esdeveniment festiu destinat a fer sortir la gent al carrer, sobretot els menuts, torna a sonar, no aquell original dels peixos bevedors, sinó un remix estrident que repeteix aquell mateix discurs lingüísticocultural extenuant. El fenomen és digne d’anàlisi. Posem que a la majoria de pobles del Maestrat l’escola és en valencià i que després dels anys de vigència de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (30 n’ha fet enguany) això és un fet del tot normal com correspon a una situació sociolingüística en què el valencià és la llengua de comunicació social a nivell local i comarcal. Inferim que, a l’escola, com correspon, es treballen les tradicions culturals pròpies a fi que els xiquets se socialitzen en l’entorn en què creixen i que aquestes tradicions inclouen les nadales en valencià. Si això és així, quin raonament explica que, en aquest mateix entorn extern a l’escola, a l’hora d’ambientar el Nadal amb cançons característiques, es recórrega monotemàticament al mateix tipus de producte? És que l’escola va a la seua i el que hauria de fer és ensenyar la mateixa musicanya que ja sonava quan la dictadura? És que qui té la responsabilitat de fer aquestes tries musicals ja no dóna per a més? No demano res de l’altre món: només més varietat lingüísticocultural. És normal que siga així si volem parar-nos a pensar que vivim en un món obert, que convivim amb persones de procedències diverses i que ens convé no tancar-nos ni ancorar-nos en discursos periclitats.

Evidentment, la resposta a aquestes preguntes gira al voltant de la repetició indefinida d’uns determinats clixés que gent de la meua edat, i més joves, repeteixen com els lloros perquè és l’única perspectiva que tenen. Així doncs, el paradigma nadalenc continua sent “Pero mira como beben los peces en el río” perquè el paradigma mental i cultural continua sent el mateix de l’època d’èxit de Manolo Escobar, en pau descanse.

I ara anem al bon exemple que volia comentar. Es tracta del vídeo promogut per l’Ajuntament de Vinaròs en què els reis mags, los reixos que diem, amb un remarcable accent vinarossenc, diuen que gràcies a l’Ajuntament que promociona el vídeo ara també poden felicitar-vos en valencià, per primera vegada. No està malament que al cap de 30 anys aquests monarques s’hagen afegit, gràcies a l’Ajuntament de Vinaròs, a usar el valencià en públic. El d’Espanya ho fa tant poc com pot. Si fa o no fa com el president Fabra. Segurament, en el cas del president, això explica la intenció liquidadora de línies educatives en valencià. No al Maestrat, ja s’entén, on el pes demogràfic no inclinarà cap balança electoral, sinó allà on es nota el peus de fang.

En fi. La campanya de l’Ajuntament de Vinaròs fins i tot compta amb la benedicció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, al capdavall, contribueix a fer coherent l’univers dels xiquets. És de visita recomanada per a responsables municipals de la cosa nadalenca d’altres pobles del Maestrat. Preneu-ne nota. No és res d’ideal. Però mira…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s