Espai comunicatiu

Dissabte 2 de novembre veig que dins del cicle Cita a Morella i amb motiu del trentè aniversari de Comunicacions dels Ports, hi parla el periodista valencià Manuel S. Jardí, a qui conec de les seues col·laboracions a El Temps i en mitjans digitals valencians. El conec sobretot per la crítica de vegades àcida del stablishment valencià. La conferència que hi ha de fer duu per títol “Per què necessitem un espai mediàtic valencià”. El tema em crida l’atenció i em decidisc a assistir-hi.

A la sala del Justícia de Morella, on té lloc l’acte, hi ha uns rollers que donen el to de l’efemèride de Comunicacions dels Ports, mitja entrada de públic i puntualitat. Hi trobo els amics morellans d’El Pont, el sociolingüista Ernest Querol i l’acadèmic Lluís Meseguer, que s’alegren de la meua presència extramorellana.

L’acte té la correcció de les conferències centrades en els continguts que s’han vingut a exposar i a escoltar. L’organització, que compta amb la participació de l’alcalde Ramsés Ripollés, posa d’entrada l’èmfasi en la necessitat dels mitjans de comunicació públics que són Comunicacions dels Ports, tant en el vessant de servei a la societat comarcal com en el de pluralitat i vitalitat culturals que suposen. Uns plantejaments que em semblen exposats amb seriositat i rigor, en el coneixement del que costa el manteniment dels mitjans de comunicació a canvi de la cobertura que en aquest sentit té qualsevol col·lectiu que es regeix de manera democràtica.

El conferenciant, més que centrar-se específicament en la temàtica delimitada pel títol de la conferència, fa un recorregut per l’actualitat i la història del panorama comunicatiu que coneixem, passant per la història de la televisió i dels grups de comunicació, els diaris de la capital i la sort de la televisió pública valenciana.

Una conferència molt instructiva per saber per on van els trets en el món dels mitjans de comunicació de la societat en què vivim. Al capdavall, la tesi que defensa és que, en l’actualitat, hi ha s’han configurat una sèrie de grans grups de comunicació que es regeixen per la lògica del neoliberalisme que va arrasar l’economia fa uns anys i després del rescat dels bancs continua guanyant més diners i tot que abans. Perquè aquesta és la seua única lògica d’existència, guanyar cada vegada més de la manera que siga. Aquests grans grups de comunicació, seguint la lògica neoliberal que opera en relació a la privatització de l’estat del benestar que hem conegut, una vegada s’han fet amos i senyors de l’espectre televisiu de la mateix amanera que els bancs van fer-se amos i senyors del sistema econòmic, han decidit deglutir els mitjans públics que encara queden, d ela mateix amanera que els bancs i les seues asseguradores privades necessiten tombar la seguretat social perquè les pensions passen de ser públiques a mans privades. Per portar a terme aquesta embolada mental, necessiten bastir un discurs que, per terra mar i aire, faça entrar al cap dels usuaris, que el que és públic és insostenible, no és rendible, causa pèrdues, no es pot pagar i, en conseqüència, és millor que passe a mans de solvents corporacions privades que administraran amb criteris empresarials la tallada, de manera que el poder públic farà unes concessions que donaran lloc al mateix feudalisme de les operadores d’autopistes, posem per cas. L’erosió del discurs i de les estructures públiques, totes, està en ple procés de persecució i anihilament.

En el terreny de la comunicació, aquesta estratègia passa per acomiadar treballadors públics amb l’argument que representen una càrrega inassumible per a unes arques públiques minvades. Ho van intentar a TV3 i ho han intentat també a Canal 9. En el primer cas l’oposició dels treballadors ha aturat el procés de moment, tot i que, per exemple, no ha pogut impedir que la gestió de la publicitat passe a mans del grup Godó (La Vanguardia, 8TV, RAC1…), de manera que la competència privada va posant la seua cova en casa dels mitjans públics. El cas de Canal 9 és més delicat. L’actuació de l’administració valenciana, que combrega activament amb el neoliberalisme privatitzador, ha portat a terme un ERO sense gaires manies i el futur de RTVV està amenaçat. L’objectiu final, en el cas valencià com en el d’altres canals que un dia van obrir-se com a fruit de la democratització, és que la iniciativa privada un dia ocupe el seu lloc. I aquí ja sabem que la iniciativa privada és sempre la dels amiguets de l’ànima, que ocupa el poder públic per desmuntar-lo des de dins.

Doncs per il·lustrativa que resulte aquesta teorització, no atenua la perplexitat que només dies més tard em causa el tomb que fa el procés de l’ERO de RTVV. Així és que, com a resultat final de la perversió a què van ser sotmesos els mitjans d’aquesta corporació durant anys, ara la solució que dóna el Consell davant l’anul·lació de l’ERO per part dels tribunals és el tancament definitiu de l’empresa. Decididament, el president de la Generalitat Valenciana s’ha posat ben posat en el seu paper d’enterrador. No en té prou d’anar tirant totes les persianes que són de la seua responsabilitat que té la barra de dir que ho fa per no haver de tancar hospitals i centres educatius. Qualsevol persona que s’interesse per conèixer quina és la situació en aquests sectors i no tinga la bena partidista posada als ulls ha de sentir-se insultada per arguments de tan baix nivell. Així és que aquells que s’han vist exclosos intencionadament durant anys de la finestra televisiva de Canal 9 han de ser ara els qui isquen a defensar-ne l’existència, mentre els treballadors que van engolir-se tota sort de granotes i serps, s’han revoltat contra la censura oficial. Excessiu per tots els costats.

Hi ha qui es pregunta com pot ser que un invent tan universal s’haja pogut fer malbé d’aquesta manera. Quan va ser que es va fotre. Personalment, recordo una vegada en un restaurant d’Els Valentins (Ulldecona), devia ser l’any 1989 o 90, quan Canal 9 va començar a emetre. Segurament per la novetat, l’hi tenien sintonitzat. Era dissabte al vespre i emetien una pel·lícula que era una perfecta espanyolada produïda en temps de Franco. Potser antecedents d’aquests expliquen la història política valenciana fins a l’actualitat. I excepcions com la de Comunicacions dels Ports.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s