Panorama literari al Maestrat

Sant Pau d’Albocàsser

 

Un amic de Vinaròs em pregunta com veig el panorama literari del Maestrat i li dic que així de bones a primeres m’és impossible contestar-li, perquè no el segueixo tan de prop com per tenir-ne una visió de conjunt que em permeta contestar a la primera de canvi. Això no obstant, li dic que el proper apunt a Ilercavònia hi estarà dedicat, de manera que intentaré donar el meu punt de vista sobre la qüestió.

En primer lloc, recorreré a la meua teoria de la dualitat cultural. Segons aquesta teoria, de la qual ja he parlat anteriorment aquí mateix, hi ha una superestructura cultural que és on passen coses. És la superestructura dels mitjans de comunicació espanyols, que setmanalment escudellen aquells suplements culturals que marquen la pauta del mercat corresponent: llibres, cinema, música i etcètera. Aquests mitjans, que arriben puntualment al darrer quiosc que encara resisteix l’assolament de la vida cultural que està experimentant el nostre país a causa de la crisi, s’expressen molt majoritàriament en castellà. És veritat que hi ha suplements de mitjans en català, però estarem d’acord que ni de lluny poden considerar-se els majoritaris, a casa nostra. La cultura que s’expressa en la nostra llengua catalana té un accés molt limitat a aquests circuits dels mitjans de comunicació de masses. Això pot fer pensar, i de fet amb raó, que es tracta d’una cultura subsidiària, subalterna. La segona part de la teoria és que en aquest espai subaltern en què pareix que no passe mai res, que no transcendeix mai més enllà de l’àmbit local o comarcal a molt estirar, hi ha una dinàmica que ja voldrien per a si mateixes cultures amb un estat propi al darrere. En resum: la minorització de la nostra llengua catalana i de la cultura que s’hi expressa, pot fer pensar que, efectivament, el panorama de la literatura al Maestrat és si fa o no fa un desert. Aclarim, abans de continuar, que quan parlem d’assolament de la vida cultural causat per la crisi no estem parlant tant d’arranament de la creativitat com d’esquilmació del consum cultural. Citem-ne només un exemple: Anar al cinema s’ha convertit en un luxe prohibitiu. I al Maestrat només hi ha uns cinemes i potser d’aquí un temps haurem de dir altrament. I això que, seguint la primera part de la teoria, totes les pel·lícules són en castellà. Cosa que ens serveix de comprovació del que portem dit.

Doncs què podem esperar de l’activitat específicament literària? Encara recordo la revista Raval de lletres, que devia aparèixer el 1984 o 1985. Es venia al quiosc del Col·legi Universitari de Castelló, on estudiava. Molt més tard, vaig assabentar-me que van crear-la estudiants com ara Francesc Gil i Joan Gregori, a qui tinc la sort de conèixer personalment. Avui, Francesc Gil és l’editor d’Edicions Saldonar i Joan Gregori, per a mi un poeta notable, és professor d’institut a Gandia. Aquella animació, que va tenir continuïtat amb la revista Passadís. Quadern de lletres i que segurament algun dia algú s’ocupe d’estudiar, va donar lloc a l’activitat literària de l’associació Alambor, de Benicarló. Jo mateix vaig obtenir el seu premi de contes el 1994. Recordo que, en aquell moment, hi havia tres premis: conte, poesia i estudis lingüístics. Els altres dos van obtenir-los Adolf Piquer i Miquel Àngel Pradilla. José Palanques va fer-nos la foto al vestíbul del parador de Benicarló. Adolf Piquer ha fet estudis de catalanística des de la Universidad de Salamanca, i Miquel Àngel Pradilla és avui editor d’Onada Edicions, professor de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ho dic perquè aquests dos exemples posen en evidència de quina manera havia existit un panorama més o menys normalitzat, amb una activitat en marxa, que ha evolucionat amb el pas del temps de les iniciatives amb cobertura econòmica pública, com de fet eren les esmentades, cap a les iniciatives de caire privat, individualitzades, en lluita per la supervivència d’una cultura amb cara i ulls que ha experimentat en aquest temps el desinterès, per no parlar de sabotatge, de les institucions públiques, que s’han sumat sense vergonya a la cultura dominant i han abandonat a la seua sort la cultura feta en la nostra llengua. Ho van fer la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de Morella amb el Centre d’Estudis dels Ports i ho va fer l’Ajuntament de Benicarló amb l’Alambor. Les raons poden ser més comprensibles o més polítiques, però el resultat és el mateix. Ja fa temps que les seues publicacions i convocatòries han desaparegut.

El que tenim, en conseqüència, són individualitats i iniciatives privades, sobretot. De dos anys ençà, ha aparegut El Pont Cooperativa de Lletres, que agrupa creadors de les comarques de Castelló. Segurament, Pep Castellano, d’Albocàsser, és la personalitat del Maestrat més significativa dins de l’associació, gràcies a la seua productivitat literària en el terreny infantil i juvenil. Ara bé, és més conegut de la Plana en avall, on desenvolupa la seua activitat professional, que no al Maestrat mateix. Dins de la dinàmica benicarlanda, comptem amb Josep Manuel San Abdon i Carles Lluch, ambdós professors d’institut, que vénen a cobrir l’espai corresponent a la crítica. Fora de l’àmbit d’El Pont, podem fer esment de la personalitat de Joan Elies Adell, de Vinaròs, poeta i director de l’Espai Llull, representació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer. És el compilador de La tercera illa, justament editada per Saldonar, una antologia de poesia algueresa d’una influència definitòria en el cànon de la poesia de la ciutat catalana de Sardenya. També podem fer esment d’Armando Vericat, novel·lista de Traiguera, que compta amb dues obres publicades i una imaginació creativa molt interessant. Armando Vericat va donar-se a conèixer fa uns anys, en obtenir el premi de narrativa Ribera d’Ebre, el de més prestigi a l’altra banda del Sénia. I és això el que es troba a faltar, sobretot: L’existència de plataformes de llançament, de promoció, de difusió de l’obra de nous escriptors. Ja ho sé, em diran que també al Maestrat hi ha algun premi potser fins i tot més ben dotat que premia obra en la nostra llengua. Però quina és l’estratègia per difondre la nostra literatura també a nivell comarcal, més enllà de tapar l’expedient?

Advertisements

3 pensaments sobre “Panorama literari al Maestrat

  1. Carai, no sabia que Raval la tinguessis al quiosc. Espero també que acabis d’una vegada la carnisseria negra per tenyir de roig el panorama literari de la comarca

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Panorama literari al Maestrat (II) | Ilercavònia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s