Terratrèmol Castor

Finalment, després d’unes setmanes de vertigen en l’alarma pels terratrèmols esdevinguts a les nostres comarques, el projecte Castor ha saltat a la primera línia de la palestra informativa. Des del moment que van començar les operacions per injectar gas al dipòsit subterrani originat fa 30 anys per l’extracció de petroli, els sismes han posat en evidència el perill que comporta actuar en el punt i de la manera que l’empresa del projecte gasístic ho està fent.

Com en qualsevol altra ocasió en què el perill fa acte de presència, en aquesta ocasió la imprevisibilitat i el desconeixement dels mecanismes que el generen són la causa de la propagació de la por com a efecte de la percepció del fenomen. No som un lloc propens a aquest tipus de manifestacions de la Natura i en conseqüència és lògic que la primera reacció siga d’espant. I de seguida una preocupació de dir prou immediatament i demanar explicacions. Lamentablement, les explicacions no evitaran els sismes, un o més sismes pitjors que els que ja s’han produït. Això no obstant, no és mai tard per conscienciar-se que burxar el medi ambient d’aquestes maneres s’ha de fer amb totes les garanties o no fer-ho. En realitat, el projecte Castor posa damunt la taula unes quantes qüestions de les quals aquesta dels sismes és la més punyent per les conseqüències que pot tenir. Però no és l’única. En tot cas, els terratrèmols són la conseqüència d’un projecte portat a terme d’una manera determinada, que pot ben servir per il·lustrar el desenvolupament econòmic i el funcionament polític de la nostra societat dels darrers 30 anys. Ara estan apareixent informacions diverses que ens mostren unes característiques que havien passat desapercebudes al comú de l’opinió pública. Només quan el problema ha transcendit a l’àmbit de decisió i als mitjans de comunicació espanyols, se n’ha pogut començar a veure l’abast.

El projecte Castor va ser anunciat un 7 d’agost de 2007, en el zenit de la bombolla immobiliària que començava a donar símptomes que el model de desenvolupament, per anomenar-lo d’alguna manera, començava a fer figa. En una data propícia per tirar-lo endavant mentrestant tothom és metafòricament o no a la platja. Aquesta opacitat característica dels fets consumats que podem sospitar que s’ha mantingut ben bé igual fins a fa no-res, ja donava indicis de per on anirien els trets. Com a gran projecte capitalista que és, tot es va coure de portes endins. I com a gran projecte espanyol que és, tot s’ha fet al més alt nivell, és a dir, amb grans empreses entenent-se directament amb els dirigents de l’estat. En la més pura lògica del capitalisme extractiu espanyol que situa les multinacionals i els bancs supervivents ben a prop del poder polític per tal d’obtenir-ne beneficis en forma de concessions imbatibles. És o no un projecte imbatible, el projecte Castor? Ha tingut molts entrebancs consistents en recursos judicials contra diferents aspectes de la realització, però d’una manera o altra els ha superat tots. Ha tingut també entrebancs de tipus financer, però tractant-se d’una unió d’empreses al més alt nivell, també els havia acabat superant. Sembla que amb el suport pecuniari de la Unió Europea. Ara sabem que la posició de la Generalitat de Catalunya referent als requisits relatius a l’estudi ambiental específicament en allò que fa als aspectes sísmics va ser la causa que el projecte anés a parar al terme de Vinaròs. Va ser la Generalitat Valenciana (“Un informe de la Generalitat decidirá si la planta de gas se puede instalar en Vinaròs“. Levante, 24-9-2007) qui va donar per bo l’estudi d’impacte ambiental, en el qual, pel que es veu, la cosa sísmica va tenir la mínima expressió. És vident que els mecanismes de supervisió ambiental no van funcionar. El més trist d’això és que aquest fet no suposa cap novetat. Serà aquesta crisi un punt d’inflexió al respecte? La pràctica de sempre ha estat que els interessos econòmics dels poderosos s’imposen al control que per a be de la ciutadania a de portar a terme l’administració, la que siga. I més tractant-se d’una ciutadania que viu en la perifèria de la perifèria i no té un pes demogràfic que contrapese les forces que li cauen damunt.

Aquesta és una altra de les qüestions a remarcar. Les corporacions que participen en el projecte formen unes elits poderoses, contra les quals, la força dels habitants directament afectats per l’impacte de la instal·lació, com qui diu, no els arriba a la sola de la sabata. Mentrestant la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia, l’organització més activa en oposar-se a la realització del projecte, ha recorregut a la via judicial per intentar aturar-la, les corporacions han negociat amb l’estat una concessió que incloïa un pelotazo constructiu característic de l’Espanya del totxo i l’AVE. La voracitat de les constructores, amb el beneplàcit concessionari d’un estat trabucat per la corrupció, és un factor més dels que han arrosegat a la crisi econòmica. I el projecte Castor no és una excepció en aquest sentit.

Només es pot esperar que els terratrèmols minven i desapareguen. Què se’n farà del projecte, als pobles de la Ilercavònia ens és absolutament indiferent des de tots els punts de vista. No: si l’aturada de les operacions fos definitiva seria una sort, perquè significaria l’allunyament del perill. Queden molt lluny aquelles promeses, que van repetir els promotors del fraking, referents a la generació de llocs de treball. Quan tot això passe, si és possible, també caldria avaluar l’impacte que el projecte ha tingut en el teixit empresarial comarcal. Sobretot tenint en compte que les dificultats financeres del projecte han repercutit directament en aquelles empreses que hi han treballat.

I no ens enganyem: aquestes corporacions omnímodes menyspreen les necessitats de les persones directament afectades pels seus negocis. El medi ambient els interessa igual que la societat comarcal. Que damunt tinguen la barra de dir que, si l’estat atura el projecte i els retira la concessió, reclamaran ser indemnitzats és l’evidència del peu que calcen. Al país on les investigacions per accidents de metro es tanquen i els afectats porten reclamant set anys que es reòbriga el cas, farà falta una mobilització sense precedents.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s