Desconnexió

De la mà de la crisi econòmica, el panorama polític que s’ataülla des de la taula on escric va mutant a marxes forçades. Volia dir deteriorant-se però de la manera que estem millor pensar en el que vindrà que no en els estralls de cada dia. Una qüestió que em fa pensar és la percepció que la gent va tenint del procés polític obert a Catalunya des de l’11 de setembre de 2012, que alguns ja anomenen els Fets de Setembre. Ho dic perquè a dia d’avui ens trobem en una situació oberta en què les coses no se sap ben bé quina evolució prendran. I alhora es tracta d’una situació insostenible que no pot allargar-se gaire més. L’ofec econòmic a què l’estat espanyol sotmet l’administració autonòmica catalana sembla com si hagués d’arribar a les darreres alenades. Mentrestant els polítics catalans es presten a aquest joc, el mànic de la paella continuarà on sempre. Els defensors d’aquest statu quo addueixen que les immediateses de caire econòmic haurien de fer pensar d’abandonar la dinàmica sobiranista i atenir-se a la gestió del tall, o tallet, del pastís que, magnànimament, es dignen a administrar els manaires de l’imperi. Una vegada perpetrat l’espoli fiscal ineludible, caldria afegir. D’això, en solen dir diàleg.

Ara, com ho veu això la gent des de dins i des de fora de Catalunya? Per l’actuació dels polítics espanyols que representa que haurien de mirar per la qüestió, es podria pensar que tot continua si fa o no fa igual. Després de l’ensarronada de l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum i capat pel tribunal constitucional, no hi deuen veure major problema. Admetre de posar sobre la taula de negociació la possibilitat de realitzar una consulta sobre el dret a decidit que reivindica aquest moviment de l’11 de setembre, per a un govern espanyol qualsevol equivaldria a prendre’s la cicuta de la seua pròpia legitimitat històrica. Seria un fet sense precedents, estranyíssim en un estat postcolonial com l’espanyol, edificat a base de tabús unitaristes que tapen la veritable mecànica de la seua existència: el drenatge de recursos econòmics de les societats que ha dominat a benefici de la seua pròpia magnificència sempre més teatral que efectiva. La democràcia tant s’hi val. La qüestió és salvar la sacrosanta unitat mamada del franquisme. Sembla un tic compulsiu d’origen inquisitorial però en realitat respon a la quantitat de culs que viuen del negoci. Començant pels alts funcionaris i acabant pels mitjans de comunicació espanyolistes. Sense deixar-nos els bancs i altres empreses multinacionals que han viscut sempre de les concessions igualment gracioses de l’estat, rescat inclòs.

A tot això, personalment, tinc la sensació que una majoria de la societat catalana, que no para de créixer, està decidida a votar la separació d’Espanya si n0acaba assolint l’ocasió.  Ho diuen les enquestes  i potser aquesta és una percepció certa a dins i a fora. El que potser coste més de discernir és si a fora ja s’han adonat que les coses que se suposa que s’han de compartir quan es pertany a una mateixa comunitat política han decaigut de la manera que ho han fet darrerament entre aquesta majoria de la societat catalana. El reconeixement d’aquesta pertinença, la identificació en uns determinats símbols i institucions de la comunitat, la consciència de pertànyer a la mateixa comunitat d’opinió pública, a la mateixa cultura… Tot això, diria que ha deixat de ser vigent. En diuen desconnexió. En lloc seu, comencen a aparèixer altres referents: específicament les banderes estelades a les rotondes d’entrada als pobles que s’han pronunciat políticament a favor de marxar d’Espanya. Heus aquí la delegada del govern espanyol imposant a so de tabal que als ajuntaments hi haja la bandera espanyola. Vull dir que quan les coses s’han de fer d’aquesta manera forçada, tan característica de l’ordeno y mando dictatorial, és que hi ha alguna cosa que se’n va del control de l’estat, irremeiablement. Tinc dubtes raonables que de fora estant existisca aquesta percepció, és a dir: que  ja existisca aquesta percepció. De la manera que funcionen els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyols sembla clar que la qüestió és fer veure que tot continua si fa o no fa igual, no voler veure l’evidència, fer veure el que ja no es correspon amb la realitat. I no estic parlant dels polítics sinó del carrer.

Se sol dir que Espanya té per tradició arribar un minut massa tard a la resolució dels seus conflictes històrics, perquè mira de d’ajornar-los indefinidament i, quan s’hi posa, els qui arriben un minut abans de la catàstrofe ja ho tenen solucionat. I sí: la comparació amb el procés paral·lel d’Escòcia és la prova del cotó. Només cal interessar-se pel tema i informar-se’n. El que personalment em fot més és que, després de tot, em pensava que l’estat espanyol tenia unes garanties democràtiques homologables a les dels altres estats de la Unió Europea. Lo llaman democracia y no lo es constitueix un lema bastant repetit darrerament i avui el comparteixo i m’adono tristament dels enganys monumentals de l’anomenada transició espanyola. No tinc cap seguretat que la societat espanyola se n’adone, de tot plegat, malgrat els escàndols que porten a mal borràs la corona i el partit del govern, símptomes clars de les mutacions que dèiem.

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, el poeta de Sinera. Raimon va popularitzar aquell poema de Les cançons d’Ariadna (1949), “Indesinenter”, de temàtica tan actual:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s