Sicília

No eixim de les brases que caiem al foc. Des de fa uns quants dies, les notícies sobre els catxulls dels partits polítics relacionats amb el finançament fraudulent no abandonen la seguida a veure qui la diu més grossa. Perquè més grossa és cada notícia que es va sabent. I dic fraudulent per anomenar-lo d’alguna manera que no siga recurrent. Molts mitjans de comunicació parlen de finançament irregular, amb un clar eufemisme que substitueix il·legal. A mi, personalment, tots dos termes em pareixen desavinents. La legalitat sobre el finançament dels partits, a Espanya, diguem-ho clar, és un xurro. Se’n va com una calça. No s’aguanta per enlloc. Els qui tenen vergonyes a tapar parlen d’irregularitats. Ah molt bé, tant de gust. I van folrant-se la cara de marbre per mirar d’aguantar la desfeta ineluctable que un dia o altre se’ls ha d’endur com si baixés la rambla. Ara: al campionat de la corrupció, el partit que ocupa les poltrones estatals s’emporta la palma de manera destacada.

Posat en l’entremig d’haver d’auditar els seus comptes per fer veure que és el que les investigacions judicials diuen que no és, fa saber que només el 2011 va gastar-se quasi 35 milions d’euros només en sous de personal. Representa que quan es fa una auditoria la revisió es fa sobre les dades que proporciona l’auditat. Doncs bé: tenint en compte que hi ha molts càrrecs i carreguets que mamen de la moma de l’administració mentrestant treballen a sou complet per al partit (vegeu si no a la diputació provincial de Castelló, per no anar més lluny), es pot imaginar el flux de diners que mou tot aquest entramat? Vull dir el flux de diners que no s’auditarà mai, que posen els clients empresarials i un dia apareixen en comptes suïssos de rabosins posats a guardar gallinetes. Vist el funcionament de l’invent, basat en el compte de la vella del sobre amb efectiu donat en mà, que diuen que va inventar Manuel Fraga, potser prenent model de l’administració del generalísimo, podem escandalitzar-nos-en tant com vulguem però, en realitat, ja ho sabíem que això anava d’aquesta manera. Només que l’opacitat franquista de l’oficialitat democràtica espanyola ha funcionat de meravella mentrestant ha pogut mantenir els secrets inconfessables en l’obscuritat.

Però pel que es veu, ara tot ha canviat. Les grans empreses que posen diners per beneficiar-se de les prevendes de l’estat s’han quedat amb el cul a l’aire. Els polítics que han viscut d’aquest sistema durant trenta anys miren de sortir-se’n per una vora fent servir el vell truc del morro a prova de xocs. El dogma és no dimitir mai. Al cap de l’estat li arriba aquesta mateixa brossa a la porta de casa. En fi, tots els beneficiaris, des dels mafiosos que s’han lucrat d’aquest clientelisme de la més pura tradició caciquil portada al segle XXI fins al darrer còlbit que espera beneficiar-se’n algun dia, estan veient com aquest estat paral·lel, aquest estat dins de l’estat, s’està autodestruint. Va anar molt bé mentrestant corrien els diners i ha fet figa quan els diners s’han acabat. Coses de la crisi sistèmica.

Llavors, cal agafar-se a la cadira per sentir les burrades que diuen. Començant per tot un senyor president del govern d’un estat de la UE que ha de fer una compareixença però apareix en una tele com si fos el Gran Germà de 1984 per tal d’eludir les preguntes dels periodistes i ho nega tot i més, fins a presidentes de parlaments que s’han declarat sobirans dient amb aplom que, mentrestant un polític no ha estat imputat en una causa judicial, no té per què abandonar el seu càrrec. La qüestió és salvar el cul mentrestant es puga. Segons hem anat veient elecció rere elecció, la corrupció política no pareix afectar els resultats electorals. Molts van creure que seria així però la realitat ho ha desmentit. Perquè no hi fa res que el sistema polític siga corrupte i tinga tendències clarament mafioses. És que la societat està podrida tant o encara més. Què se’n pot esperar?

I mentrestant aquesta inèrcia immobilista s’escola per tota la capil·laritat sociopolítica, la crisi econòmica posa en perill d’extinció els mitjans de producció i de creació de riquesa que queden. Posem per cas la indústria del moble. La que no ha estat arrasada en aquests darrers anys per la crisi immobiliària haurà de reinventar-se per sobreviure. Vull dir que haurà d’espavilar-se sola contra els elements, perquè la cosa pública està per altres menesters. I així tots els sectors econòmics que no tinguen a veure directament amb el sector financer o les grans corporacions de l’entramat clientelar estatal, que usa i abusa de la legalitat amb l’únic objectiu de la permanència en el poder i el lucre privat.

Si les reaccions socials com ara el moviment del 15M, la Primavera Valenciana o els Fets de l’11 de setembre no encaren la reforma integral del règim polític, la pervivència del podrimer està assegurada. Es reciclarà el que calga i, com en Il Gattopardo, només es faran els canvis necessaris perquè tot continue igual. I l’escenari de la pel·lícula era Sicília.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s