Al Tall

Aquests dies, el grup musical Al Tall ha fet públic que abandona la seua activitat i es desintegra, després de 38 anys de creació i activisme musical. La veritat és que després d’una etapa tan prolongada d’activitat, des de 1974, hi ha motius d’edat en alguns dels components més veterans, específicament Vicent Torrent, amb 68 anys, per fer comprensible la decisió. No sé si tindria sentit que el projecte tingués continuïtat sense la participació del seu membre fundador i principal animador. Sobretot, Al Tall és conegut per haver cantat la cançó ” Tio Canya“, que va popularitzar-se als anys 70 i 80, quan les aspiracions vaencianes d’autogovern es trobaven en ebullició, a l’època de la transició. Com sol passar en aquests casos, segurament molta gent que coneix la cançó no deu conèixer qui la va popularitzar, de manera que es pot dir que ha passat a formar part del patrimoni col·lectiu. Això no trau que la trajectòria del grup i de les seues creacions musicals constituïsca un exemple paradigmàtic de la sort que ha tingut la renovació de la música tradicional valenciana, la cultura d’expressió catalanoparlant al País Valencià i l’evolució política del país en aquestes quasi quatre dècades.
Personalment, recordo d’adolescent una actuació al pati de l’antic col·legi Sant Sebastià de Vinaròs, el 1979 o 80, en el marc d’unes festes majors que ja incorporaven canvis substancials de la mà dels ajuntaments democràtics que començaven a caminar també en aquell moment.La música poderosament tradicional del grup vehiculava un missatge polític compromès amb la recuperació de la identitat dels valencians i amb el progrés social i polític que en aquell moment necessitava la nostra societat. No tan sols això: el punt de vista d’Al Tall en relació a la història dels valencians, magistralment expressat en el disc Quan el mal ve d’Almansa, trencava amb la llosa de la desmemòria i l’espanyolització de més de dos segles i mig, i obria la porta a la difusió d’una identitat valenciana deslliurada de l’opressió espanyola en tots els ordres.
L’evolució política del País Valencià des del mateix moment en què es va isntitucionalitzar l’autonomia va marcar uns camins totalment contraris a aquestes formulacions. Ben sovint i d’una manera cada vegada més acusada, aquests camins, que continuen avui dia, consisteixen justament en l’anorreament de la proposta musical i cultural que va crear Al Tall i altres cantants valencians com ara Ovidi Montllor, ja desaparegut; en la despersonalització de la identitat valenciana a base d’anticatalanisme i més castellanització política, social i cultural; i, en definitiva, en la transformació de la societat valenciana en una societat subalterna amb unallengua pròpia minoritzada i una projecció política irrellevant. Dir que els mitjans de comunicació oficials valencians han ignorat sistemàticament la proposta musical i cultural d’Al Tall, que ha estat la formació musical degana del panorama musical valencià no és caap descobriment. Al capdavall, aquesta i, per què no dir-ho, la gran majoria de les propostes culturals i musicals que prenguen el patrimoni identitari valencià, començant per la llengua pròpia, han estat sistemàticament silenciats per aquests mitjans. Perquè l’existència d’una cultura pròpia potent i deslligada de la ideologia dels governants espanyolistes posaria en qüestió l’estat de coses dibuixat amb la transició política. Aquest ostracisme, ja que no es pot dir d’una altra manera, forma part de la manera d’actuar del sistema comunicatiu oficial. Faig veure que no existeixen i així tendeixen a passar desapercebuts, queden com a cosa local, de llauradors que mai tindran accés a l’arròs dels senyorets. I resulta que aquesta manera de fer, la necessària contrapartida del bastiment d’una cultura de xaranga i pandereta, d’abeuralls d’una falsa grandesa folklorista o d’esdeveniments suposadament mundials que són socialment ruinosos, és la que s’ha imposat durant aquestes dècades i forma part de l’empastre monumental que ens ha portat a la situació en què som, que hipoteca de mala manera el futur, en tots els àmbits.

Així és que “Tio Canya”, la cançó emblemàtica de  la reivindicació valencianista de la transició, va acabar convertint-se en un himne reivindicatiu del nacionalisme, vist que les opcions més “autonomistes” s’han conformat o bé s’han afegit al blaverisme, aquella versió edulcorada del conservadorisme postfranquista més reaccionari i casernari, òptima per procedir a la despersonalització, que pel que es veu deu convenir molt. De tota manera, aquest procés, al meu entendre ha conduït a la diglòssia cultural que ja s’ha apuntat aquí en altres ocasions. Mentrestant la versió oficial dóna entendre un país apte per al consum turístic, fet de cartó-pedra, suposadament modern, que ara està caient a trossos; hi ha manifestacions culturals sense cap projecció pública (el cas de la cançó en valencià és emblemàtic) que van fent la seua via, una via oberta anys enrere per Al Tall entre altres. És així que avui podem parlar de formacions i cantants d’arrel tradicional valencians de prestigi intenrnacional, com ara Miquel Gil, L’Ham de FocArtaica i altres, majoritàriament desconeguts en la seua societat d’origen, que tanmateix elaboren una proposta musical de primer ordre creatiu. I és així que actualment hi ha tot un panorama de música en valencià com hairua de correspondre a un país normal, amb formacions que canten a fora amb la llengua d’aquí, sense complexos. Grups i cantants que han pres el testimoni de la reivindicació d’una identitat que no es considere a si mateixa subalterna de ningú. Obrint Pas, Pau Alabajos podrien ser-ne dos exemples paradigmàtics. El llegat musical, cultural i reivindicatiu formulat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i els integrants que han passat per la formació al llarg dels anys està assegurat i està assegurat per una labor creativa fecunda i per una persistència a prova d’adversitats. Cosa aquesta darrera que, ben mirat, no és cap novetat en els darrers 300 anys més o menys. Per a disgust de la botifleria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s