Pietat?

La mano que nos aprieta y su dueño. (c) chene nos

Tinc el record de quan als primers anys 70 va posar-se a Traiguera l’oficina de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Era al carrer Major, cantonada amb Verge de Gràcia, és a dir, al costat mateix de la Sala de la Vila, l’edifici de l’Ajuntament. S’instal·lava, per tant, en una casa cèntrica i assenyalada, amb una gran balconada, sota la qual van ubicar un dels primers panells lluminosos del poble, amb les lletres majúscules negres sobre fons blanc.

Al cap de poc, el meu avi va obrir-nos una llibreta a mon germà i a mi, que encara érem uns xiquets, perquè aprenguérem a estalviar i a tenir en compte el valor dels diners i de l’estalvi. Efectivament, per un temps va durar aquella ficció d’anar posant diners en una llibreta que, més endavant, havien de tenir un paper important, que jo desconeixia per complet. Era l’època en què els escolars de comarques vam començar a acudir al premi Capla, que convocava la caixa provincial i que suposava una excursió a passar el dia a Castelló per pintar i descobrir alguna part representativa de la ciutat. No era l’únic, però l’oficina de la caixa ha estat durant aquest temps un dels epicentres principals de la vida econòmica dels pobles. Un lloc familiar en què es ventilaven assumptes d’importància cabdal per a l’economia modesta dels habitants corresponents. Diguem-ho clarament, això és així: Si algú dels pobles de l’interior del Maestrat s’ha pensat mai que per tenir pocs o molts diners a la caixa ja podia considerar-se ric, anava del tot errat de comptes. Vull dir en els termes en què més endavant hem experimentat el fenomen de la riquesa, o, si voleu, de la nova riquesa.

En tot cas, la caixa provincial d’aquella època, fins i tot la de després de 1991, quan va fusionar-se amb la de València per crear Bancaixa, era una institució econòmica de primer ordre, que potser no ha regalat mai res, però de solvència contrastada. No és del tot cert que no regalés res. Al mes d’abril sempre obsequiava els clients amb llibres sobre aspectes diversos de Castelló a canvi d’imposicions concretes. Era una forma de provincialisme, sens dubte, però era una dinàmització cultural, al cap i a la fi. Conservo molts d’aquells llibres. En el nom mateix de la institució hi havia l’origen franciscà (Monte de Piedad) que va contribuir a crear una economia popular que tenia com a objectiu el benestar d’una societat amb desajustaments remarcables. Les caixes d’estalvis van ser, en el seu origen, entitats que suplien les mancances de les polítiques pròpies de l’estat del benestar. De fet, van contribuir, sobretot amb l’obra social, a la implantació d’aquest model de societat, que com cal recordar en el nostre cas ens va arribar amb un retrad remarcable en relació als països del nostre entorn, és a dir dels països europeus del nostre entorn. Els altres encara no hem après a considerar-los-en, del nostre entorn.

Avui, tot això no són més que records. Un model de societat saldat, com saldat està el model econòmic que van encarnar les caixes d’estalvis, a finals del segle passat i a començaments del present, fins a dia d’avui. No cal explicar quina ha estat la trajectòria de Bancaixa fins arribar a la integració en Bankia i al desastre. És prou coneguda i notícia d’actualitat. Sí que és interessant fixar l’atenció en dos fets indicatius. El 22 de maig va dimitir el “president no executiu” de l’entitat, José Luís Olivas. Olivas és expresident de la Generalitat, càrrec al qual va accedir com a substitut d’Eduardo Zaplana quan aquest va fer el salt a la política d’àmbit espanyol. Va ser, per tant, un molt destacat càrrec polític del PP valencià, si ve val a dir que el seu paper ha estat històricament subsidiari. Ara, al capdavant de Bancaixa l’ha substituït temporalment i en aplicació dels estatuts Antonio Tirado, vicepresident de l’entitat, a la qual ha estat vinculat en llocs de màxima responsabilitat des de la seua creació al 1991. Anteriorment, Tirado va ser president de la caixa de Castelló. De fet n’era el president quan va fusionar-se amb la de València per crear Bancaixa. Abans, havia estat alcalde de Castelló de la Plana pel PSPV. El primer de la democràcia. S’havia iniciat a la política en vincualció amb el PCE, a València, des d’on va passar al partit socialista. Ha hagut d’assumir la presidència de Bancaixa malgrat estar-hi en contra, perquè estatutàriament li pertocava. Actualment està imputat en relació amb la fallida del Banco de Valencia, una altra marca de Bancaixa que també va fer cap a Bankia.

Pot constatar-se, en conseqüència, com aquests màxims directius de la principal financera valenciana van passar a comandar-la des de la política. És a dir, les caixes d’estalvis, que mai no van funcionar com un banc, sinó com una altra cosa, estaven controlades en origen per mecanismes polítics. Si Tirado va accedir al control de la caixa de Castelló el 1987 és perquè els mecanismes de gestió i control de l’entitat estaven supeditats a l’estructura política. Això mateix pot dir-se d’Olivas respecte de Bancaixa. La pregunta és per què aquestes caixes es regien per aquest repartiment polític. Potser perquè, de fet, ja era així en l’anterior règim dictatorial i, un cop arribada la democràcia, simplement els representants polítics van ocupar les poltrones sense introduir cap reforma en els mecanismes de gestió d’aquestes entitats?

En tot cas, pareix evident que aquests dirigents, professionals de la gestió econòmica, no ho eren. Van mantenir-se als càrrecs fins a l’actualitat i van pilotar l’anorreament de les entitats financeres que dirigien i també l’anorreament de l’automonia financera valenciana. Una descapitalització sense precedents. Van vendre-s’ho tot per continuar mantenint la seua posició. Han estat fent política al capdavant d’una entitat que hauria d’haver-se regit per criteris estrictament econòmics. I quan tot s’ha enfonsat per la seua cobdícia i la seua estupidesa moral, senzillament esperen abandonar el vaixell amb el sac ple. I indemnes.

Només de pensar que l’actual president de la Generalitat Valenciana va ser alcalde de Castelló com Tirado i ha accedit al seu càrrec actual com a substitut, com en el cas d’Olivas, n’hi ha per llogar-hi cadires.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s