La Font de la Salut en la cultura actual

Aquest cap de setmana passat, he presentat a Vinaròs i a Benicarló el llibre La Font de la Salut del qual sóc autor. Des d’aquí, vull agrair l’esforç a les persones que han participat en aquestes presentacions per fer-les possibles i difondre-les localment i més enllà. Entre aquestes persones hi ha Rafel Garrit de la llibreria Obreda de Vinaròs; Mariola Nos, directora de Crònica de Vinaròs; Emili Fonollosa, de VinaròsNews;  i Joan Astasio de Canal 56; Adrià Garcia i la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló; Luis Javier Mulet, de la llibreria Muler; i Hugo del Arco, de 7 dies Benicarló. A tots ells, moltes gràcies per l’acollida i per la difusió que han fet d’aquestes presentacions i del llibre. També volia fer extensiu aquest agraïment a la gent que hi va acudir: amics amb qui ens coneixem de fa temps, alguns dels quals apareixen al llibre i tot; seguidors i seguidores que van conformant el públic que connecta amb el que escrius; noves coneixences sempre interessants, representants polítics inclosos. La presentació d’un llibre és sempre un tipus d’acte minoritari, però això no trau que, connectant amb el públic, es transforme en una estona d’expansoó de la sociabilitat, de la coneixença i de l’intercanvi amistós obert a perspectives futures de continuació de la tasca d’escriptor.

La Font de la Salut és un llibre per llegir en estones mortes. El fet que els 24 capítols siguen textos independents, que no segueixen cap trama novel·lística, sinó que parlen de la meua relació personal amb el santuari de Traiguera, de la seua memòria històrica i de la societat del Maestrat d’ahir i d’avui, amb referències continuades a curiositats, a aspectes poc o gens coneguts del lloc, a les històries que se n’han contat al llarg dels seus més de 600 anys d’existència, fan de la lectura una experiència de sensibilitat i evocació en què el lector pot retrobar-hi la seua pròpia dimensió íntima. El llibre, que forma part de la col·lecció Íntims de l’editorial Saldonar, té aquest caràcter de subjectivitat que penso que el fa molt proper a l’experiència vital dels lectors per més que puga centrar-se en un lloc que no coneguen directament. Tal com, vaig dir en l’entrevista a Crònica de Vinaròs, es tractava de parlar de la universalitat d’un lloc d’una dimensió aparentment molt local, però amb una història i un patrimoni, amb una projecció que transcendeix els estereotips que marquen les demarcacions administratives i els mitjans de comunicació a l’ús per connectar amb la realitat social i humana del seu entorn comarcal i bastant més. Aquesta universalitat, expressada des de la subjectivitat de l’experiència personal és, en poques paraules, el que el lector hi pot trobar sobretot. Que no siga una literatura de ficció no vol dir que no hi haja lloc per a l’emoció. Justament, penso que aquest és un dels valors principals de la Font de la Salut: el vincle d’emotivitat que establim entre el lloc i la nostra experiència personal. El santuari és un lloc de trobada de la nostra societat comarcal, un lloc per a la sociabilitat, per a la festa. Aquests valors positius, en escriure el llibre, van portar-me a reflexionar sobre la puresa de les sensacions i la il·lusió de viure, unes emocions que penso que amb el llibre puc compartir amb els lectors i lectores.

M’agrada pensar i ho dic en les presentacions que faig que la Font de la Salut és un exemple de recuperació patrimonial integral que i que actualment, una vegada realitzada del tot la restauració que ha fet aflorar el patrimoni artístic, és l’hora de convertir aquest patrimoni en un referent cultural que servisca per projectar la imatge d’un Maestrat massa temps desdibuixat pel provincianisme. Ni el Maestrat, ni la Ilercavònia ni els Països Catalans són entitats amb una consistència cultural pròpia gaire normalitzada. Sí que és una cultura sòlida, a prova d’agressions de tot tipus, específicament en els terrenys polític i lingüístic. Específicament el Maestrat, necessita un model cultural propi, que pose en valor el patrimoni que posseeix, no únicament per a l’aprofitament turístic, sinó sobretot per a l’enfortiment de la personalitat pròpia de la societat comarcal. Aquesta estratègia és l’única alternativa viable a la despersonalització que ens arriba de la globalització, de les estructures estatals que ens ignoren i que fan córrer els seus paràmetres culturals i lingüístics perquè ens hi afegim com a simple mercat.

Justament, aquest mateix cap de setmana, simultàniament als actes que hem fet a Vinaròs i Benicarló, com si gairebé ens contraprograméssem, han tingut lloc actes de presentació de l’entitat Maestrat Viu, que presideix l’amic xertolí Josep Meseguer. Una entitat que vol treballar per la valorització de la cultura i la llengua pròpies de les nostres comarques del nord valencià, un inciativa de recuperació i de projecció d’allò que ens caracteritza com a societat amb personalitat pròpia, una iniciativa pensada per donar continuïtat a la nostra existència com a poble. M’agradaria pensar que La Font de la Salut és també una contribució en aquest sentit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s