Descrèdit

Torno a llegir alguns escrits apareguts aquí mateix sobre la figura de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que darrerament va més just de roba en relació als contenciosos judicials que té oberts. L’empitjorament de la seua situació processal es produeix pràcticament alhora que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps ha arribat a l’estat de la innocència després de passar el judici per allò dels vestits. Hi ha alguns detalls interessants d’aquests processos i d’aquests personatges que mereixen comentari. Un comentari que només pot ser d’urgència en relació a la marxa dels esdeveniments, però que pot adquirir més profunditat si es fan més en perspectiva.
Comencem per Francisco Camps. Després de guanyar les eleccions autonòmiques per majoria absoluta per tercera vegada, al cap d’uns pocs mesos, ha de dimitir per la pressió a què el sotmet la seua vinculació amb els protagonistes de la trama Gürtel de corrupció i finançament il·legal del PP. Ja fa temps que no accepta preguntes dels periodistes i fa les aparicions justes als mitjans de comunicació. La seua relació amb els mandataris del seu partit és tensa. Llavors ha de plegar. Sense renunciar a la seua presumpció d’innocència malgrat que altres persones que apareixen en el mateix catxull opten per reconèixer la seua implicació. Passa un judici en què, potser per primera vegada, les sessions de la vista esdevenen material mediàtic a l’abast, ja que es retransmeten en directe.  Segons el resultat del judici, l’inculpat no és culpable del delicte pel qual se l’acusava, si bé queda en evidència que va rebre regals de persones vinculades directament amb aquesta trama. Això és tan evident com que, després d’aquest procés ha quedat literalment cremat com a actiu polític. Justificadament o no. Però cremat. Rita Barberá, un dels seus principals suports, ja ha deixat dit que l’aigua dels rius no canvia mai de direcció i té raó. Camps és un cadàver polític i l’únic futur que li queda en aquest territori és esdevenir un vampir. Tot és possible.
Després d’anys d’instrucció fluctuant del cas Naranjax, que podria ser un bon motiu per a una pel·lícula d’intriga, fa poc que el jutjat de Nules ha imposat fiances als implicats en aquest altre assumpte. Carlos Fabra, que és el màxim dirigent polític provincial del PP, ha rebut un recapte de més de quatre milions d’euros.  L’home, fidel a la seua manera de fer, ha intentat recórrer des del primer dia totes les decisions que el perjudicaven en la multitud de processos que li han anat obrint per presumpta corrupció des de ja fa uns quants anys. La seua tècnica és ajornar els processos mitjançant recursos de manera que els delictes fiscals acaben prescrivint.  Això de la prescripció de determinats delictes és literalment l’hòstia. Si vas ser un lladre en el passat però no ho has tornat a fer, tan sols t’has limitat a viure dels beneficis que en vas traure, la culpabilitat caduca. És clar que aquesta eixida legal només està a l’abast de qui es pot permetre econòmicament de recórrer indefinidament les decisions judicials. I Carlos Fabra pot. Materialment pot. Moralment també, perquè és un corsari de la política, un depredador, un senyor feudal. El seu dret de cuixa li permet fer aquestes coses, disposar d’una parròquia addicta i rebre’n l’aplaudiment i l’adhesió. No hi fa res que la seua gestió al capdavant de la institució provincial haja estat un desastre, un desficaci, un bluf monumental, amb esguerros significats com l’aeroport i projectes imaginaris que han vingut a no res com Mundo Ilusión. Però ara això porta el camí que ja ha trescat Francisco Camps. Què hi ha més enllà, no se sap. Les penes que demana la fiscalia anticorrupció son prou contundents: quinze anys de presó, deu d’inhabilitació i més de dos milions d’euros de multa. Lluny de la ridiculesa que es demanava pels vestits de Camps. No es pot descartar que se’n isca sa i estalvi perquè la seua posició ha estat i continua estant de força. De força i contra la transparència de l’estat democràtic. Hi ha, en el fons, una lluita, una disputa entre els mecanismes de la legalitat i la subversió sistemàtica que ha practicat aquest dirigent polític.
Pel que es veu, la seua estructura de poder arriba fins a la capil·laritat més fina d’una societat que majoritàriament veu bé les seues pràctiques. I, doncs, és lògic deduir que en comparteix els objectius i les maneres de fer. És evident que, aquesta part de la societat l’exculparà les vegades que convinga. Una altra cosa és que els mecanisme de funcionament de l’estat el deixen tranquil ara que li arriba la jubilació. Totes les coses evolucionen. Hi ha polítics que passen a la posteritat i se’ls fa un minut de silenci en altes institucions parlamentàries europees malgrat haver participat activament en el sosteniment de dictadures d’origen feixista practicants de crims contra la humanitat en la modalitat de genocidi polític. I han mantingut la seua inviolabilitat inalterable gràcies, entre altres coses, al fet que la democràcia formal que els ha garantit aquesta impunitat la van dissenyar expressament amb la concurrència dels hereus de les víctimes. Difícil, però no impossible. No es pot descartar que aquesta dinàmica, els continuadors com Carlos Fabra la puguen mantenir. Però és evident que cada vegada la cosa es posa més difícil. No pas per l’oposició política, sinó pel funcionament dels mecanismes del poder judicial. I per la pròpia contumàcia personal de l’afectat en la seua manera de gestionar el seu poder.
Tot plegat, espectacles d’allò més edificants en un moment de crisi en molts ordres. Un descrèdit general.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s