Cultura i territori a Vinaròs

Aquest divendres 25 de novembre passat sóc a Vinaròs a la darrera jornada del III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, un títol molt llarg per designar la trobada per excel·lència de l’ilercavonisme científic, que organitzen la URV i la Jaume I. Hi vaig a presentar una comunicació sobre una recerca a partir dels expedients de responsabilitats polítiques franquistes que hi ha a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló referents a Traiguera. Cada u té les seues obsessions localistes.

D’entrada em sobta que algun veí vinarossenc vinculat a la cosa cultural de la ciutat no estiga al corrent de la realització del congrés. No ho acabo d’entendre. Assistents a la inauguració comenten el bon to de les autoritats que hi van participar (alcaldes de Vinaròs i de Peníscola, aquest darrer en qualitat de responsable diputacional de la cosa cultural). Tenint en compte que l’espai central de l’esdeveniment és la biblioteca municipal, costa de creure que la difusió que se n’ha fet no arribe ni a la primera cantonada. Alguna cosa deu fallar, però no conec les circumstàncies immediates i no sé discernir-ho.

Les comunicacions a què assisteixo al matí tenen un caràcter predominantment lingüístic. Estan molt bé, tenen molt de nivell. Si bé no acaben de coincidir amb els meus interessos, que reconec decididament històrics, posen en evidència com la gent entesa està al cas del paper que ocupa la Ilercavònia, el territori lingüístic de la Ilercavònia, en el panorama (en el diasistema dirien, segurament, aquests especialistes) de l’àrea catalanoparlant. Un interès que contrasta significativament amb el menysteniment amb què és tractat aquest mateix objecte lingüístic per part de les instàncies polítiques que se suposa que estan obligades per llei a sostenir-lo. I també per la mateixa societat. Al capdavall, després de tot, en la dimensió individual cadascú fa el que pot. Però els usos lingüístics de l’esfera pública, en algunes intervencions del mateix congrés, al restaurant quan anem a dinar, en algun altre acte cultural rellevant que té lloc el mateix cap de setmana a la mateixa ciutat no són cosa de la individualitat, sinó d’una inèrcia que marquen les polítiques lingüístiques públiques.

M’agrada retrobar el vell filòleg Germà Colon (83 anys), que hi pronuncia una conferència sobre lèxic, sobre paraules antigues i modernes, geosinònims, paraules diferents amb el mateix significat que conviuen en indrets diferents de l’àrea lingüística catalanoparlant, després que en un llocs han desaparegut i en altres s’han conservat. Aquestes paraules, em comenta Joan Ferreres en sortir, són com els cognoms valencians, que poden resseguir-se passat enllà fins a les fonts catalanes medievals que donen compte de l’expansió territorial del segle XIII. Qui vulga veure que no tanque els ulls. Germà Colon va ser l’antagonista dialèctic de Joan Coromines i l’ha sobreviscut per donar al català la consistència d’una llengua viva de la Romània lingüística. Romània vol dir els països on es parla una llengua derivada del llatí. No és el mateix Romània que Romania. Avui, Germà Colon no és una persona coneguda per la mateixa raó que es fa un congrés científic a Vinaròs i no és notícia. Però Germà Colon ha dedicat tota una vida al coneixement de la llengua dels valencians. És una eminència exquisidament ignorada en una societat que ha practicat la depredació econòmica i la superficialitat cultural més despersonalitzadora. Tot això, ben mirat, els qui participem en el congrés, ho tenim més que assumit, digerit. Ho donem per descomptat. El dia que la societat de depredació econòmica i despersonalització cultural opte per recórrer als valors sòlids del coneixement i de la ciència, bé s’ha de trobar alguna cosa més o menys aprofitable. Per tant, cal persistir com ho fa Germà Colon. Malgrat tot.

Molt interessant la presentació de la comunicació “El sindicalisme pagès a les Terres de l’Ebre (1939-1944)” que va fer Antoni Gavaldà. El sindicalisme vertical franquista elaborava una fitxa d’antecedents de totes les persones que s’incorporaven en algun esglaó d’aquesta estructura. El control propi de l’estat policial. Els intersticis de la història com la dels cognoms que s’enfilen a l’edat mitjana. Molt més propers i igualment oblidats.

Al final, em quedo fins a sentir parlar el cuiner Rafa Gauxachs a la taula redona “Els menjars: una cultura per difondre”, que aplega restauradors del Maestrat.  És de destacar l’honestedat amb què planteja la seua dedicació de cuiner, conscient que la cuina ha de ser la de cada lloc i aquesta és la seua ànima. Especialment interessants les consideracions que fa sobre la cacera i sobre la seua condició de caçador. Hi ressalta la vinculació que hi ha entre cacera i cuina en el sentit que l’activitat cinegètica ben portada acaba sempre a taula. En la línia de viure respectant l’entorn, valorant el que tenim. Un respecte pel patrimoni gastronòmic admirable.

El que queda de bo en un congrés d’aquestes característiques, és el pòsit de coneixement que s’hi aplega. L’esperança de veure les comunicacions publicades perquè passen a formar part de la bibliografia consultable sobre les camrques de la Ilercavònia. El coneixement científic que fa la seua via.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s