Patrimoni literari

Vaig al VII Seminari de patrimoni literari i territori que organitza Espais Escrits, l’entitat que agrupa les cases museu, fundacions i altres entitats dedicades a escriptors en llengua catalana. El seminari té lloc al MUHBA, al palau reial Major de Barcelona. No al de Pedralbes, que és el palau borbònic, sinó al de la plaça del Rei, on hi ha el palau de la monarquia catalana, la del casal de Barcelona. L’acte té lloc a la sala Martí I l’Humà, dedicada a l’últim rei de la dinastia, que va ser qui va llegar alguns edificis emblemàtics del complex reial, com el mirador que porta el seu nom, a tocar del saló del Tinell, on el rei portava a terme les seues audiències. Hi vaig per un projecte ARCE que portem entre mans a la faena, que ha de servir per desenvolupar treball col·laboratiu entre centres educatius dels Països Catalans i busquem la col·laboració d’Espais Escrits, que és l’entitat que ha creat el Mapa Literari Català, basat en tecnologia 2.0, una eina que pot contribuir al projecte alhora que pot generar sinèrgies per a la mateixa entitat, que té en aquest efecte bona part de la seua raó de ser. Ni la ponència de Robert Saladrigas ni la taula redona de traductors europeus al català ni la intervenció de Carme Arenas explicant el funcionament del PEN Català defrauden les expectatives.

A la inauguració prèvia, el tinent d’alcalde de la ciutat i regidor de cultura vindica la capitalitat cultural del municipi i diu que té pensat exercir-la. No debades el lema del seminari és “El patrimoni literari, incentiu per a les ciutats?” Una vindicació no sentida en molt de temps. Una novetat carregada de bones intencions que cal veure com es concreta. Una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho. Si es fa, s’ha de dir. Si no, està comprovat que hi ha el perill que paregue que no es fa. D’això l’anterior administració de la Generalitat de Catalunya pot donar-ne fe. També hi ha la tendència inversa: dir-ho i no fer res. O encara pitjor, dir-ho i fer el contrari. En això la consciència electiva de la societat va seguint la dinàmica del pèndol.

A mi, inevitablement, el lema del seminari em fa pensar en la Ilercavònia: El patrimoni literari, incentiu per al territori? I lògicament penso en Albert Pujol i Núria Grau i la seua labor de recuperació de l’obra i la personalitat d’Artur Bladé i Desumvila, l’autor de Benissanet. I en la seua iniciativa de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre, que és el punt de trobada obligat dels qui tenen algun interès pel que s’escriu i es publica en català a la Ilercavònia. I em porta altres reflexions. Com ara si Tortosa, que és la ciutat per antonomàsia de l’Ebre, té alguna idea al respecte. Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes es pregunta de passada, a la presentació del seminari, per què hi és absent en aquesta ocasió. Vull dir quan es tracta de ciutats i de patrimoni literari. És clar que segurament té problemes culturals de més envergadura que els dirigents tortosins estan disposats a portar a les espatlles com si fossen Sísif. I penso en Vinaròs, una altra ciutat significada del territori, i en Venceslau Ayguals d’Izco i Alfred Giner Sorolla. El primer va escriure tota la seua obra en castellà i va arribar a icona del romanticisme hispànic. Un romanticisme clarament liberal. El segon, un científic de talla internacional, que va escriure assaigs i poesia en la llengua del seu poble quan hauria pogut fer-ho perfectament en anglès, pareix del tot oblidat quan encara no fa ni una dècada de la seua mort. A Vinaròs, se’n pot seguir la petja, d’aquests escriptors? En què consisteix la riquesa cultural de les ciutats, realment? I Robert Saladrigas torna a traure el tema: actualment, pareix que tot ha de tenir un relat darrere. La realitat necessita una explicació literària. I l’actualitat política la que té és de terror. Actualment Benicarló té un relat literari més que interessant, amb productes de primera línia com el llibre-disc Ara, Estellés, sorgit de l’empenta discursiva de Rodonors invictes, una autèntica maquinària d’atraure talents a la ciutat. Com el del cantant Miquel Pujadó, que és un dels més dinàmics de l’escena catalanocantant. Si Miquel Pujadó cantés en anglès a hores d’ara ja seria una mena de Bob Dylan. Però és de Terrassa, ve de la tradició de la chanson i canta en català. I encara em fa pensar més en la Fundació Carles Salvador de Benassal, que és una de les poques entitats valencianes adherides a Espais Escrits, que guarda el llegat escrit d’un escriptor fenomenal del segle XX, que va conrear l’avantguarda poètica des de la vinculació amb el Maestrat. I penso fins a on arriba i arribarà la ignorància deliberada que practiquen les institucions valencianes respecte d’aquesta fundació, començant per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que una cosa o altra deu deure-li al gramàtic que va salvar els mobles del valencià quan tot li anava en contra. L’AVL ha hagut de renovar els càrrecs perquè la seua presidenta, Ascensión Figueres, ha escalat a candidata a poltrona al Congreso de los Diputados espanyol.

I també capto la idea que l’incentiu del patrimoni literari, allà on s’aplica, cohesiona el territori. Potser la Taula del Sénia podria fer alguna cosa al respecte, si hi té algun interès. No se m’acut cap més possibilitat, de moment.

Per la meua banda, només em resta anunciar aquí l’aparició de La Font de la Salut (Edicions Saldonar), un llibre del qual sóc autor, dedicat a aquest lloc del Maestrat, que potser ara comença també a ser una espai escrit. Vos convido a llegir-ne els capítols inicials.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s