Cultura pròpia

Acabàvem l’article anterior parlant d’una iniciativa cultural de l’àmbit comarcal del Maestrat, que està prenent forma aquests mesos. Més concretament, es tracta, per les notícies que me n’arriben, d’una iniciativa sorgida de col·lectius i persones dels pobles de l’Alt Maestrat, que busca estendre’s territorialment i crear una xarxa associativa que, d’una manera o altra, done lloc a un circuit cultural que, per dir-ho il·lustrativament, s’aguante sol. És a dir, sense suport institucional. I sense intervenció política. Dos elements que, més enrere, quan la democràcia espanyola va crear les condicions indispensables, van contribuir prou a la dinamització cultural. Un model que avui per avui pot donar-se per liquidat. Perquè en la mateixa gènesi ja portava incorporat el mecanisme pel qual la llibertat i la iniciativa culturals havien de convertir-se en dirigisme a benefici dels rèdits electorals.

Personalment, no tinc consciència que a les comarques del nord valencià hi haja hagut una normalització cultural propiciada pel marc institucional. Pel marc polític. Hi va haver un desgel, una mena de perestroika tímida als anys 80, al començament de l’autonomia, segurament perquè la novetat política comportava inevitablement alguns canvis en l’estètica de la vida pública, però allò no es va consolidar. Quan parlem de normalització cultural estem referint-nos al fet que la societat comarcal hagués anat adoptant les formes culturals sorgides del seu propi dinamisme a partir de les possibilitats oferides pel marc institucional. En molts, per no dir en tots els àmbits de la vida pública. I això començant per la llengua i continuant per la modernització dels elements de la cultura tradicional heretats del passat, que tenen un caràcter específic en la construcció de la identitat col·lectiva. D’acord, l’ús del valencià en la vida pública, en la vida quotidiana de la gent, s’ha mantingut; i s’ha incorporat a l’escola, si bé només parcialment en els principals nuclis de població. La presència social que té és, de totes maneres, molt limitada als usos més informals i de més poc prestigi social. Això és així perquè les institucions no l’han fet seu, començant per la Generalitat i acabant pels guals d’aparcament de qualsevol poble. Si res ha caracteritzat, en aquest sentit, l’actuació dels mitjans de comunicació d’abast comarcal és la manca de coherència a l’hora d’ordenar els usos lingüístics. Això o el monolingüisme castellà. Algunes iniciatives culturals lligades a l’associacionisme, que prenen el Maestrat per àmbit natural o es declaren amigues de tal poble, no han mogut un dit per aquesta normalització cultural. En 33 anys de democràcia. O han tingut una trajectòria erràtica al respecte, moltes vegades per salvaguardar una convivència basada en la submissió, en el caràcter subaltern. Un camp perfectament adobat per a la cultureta folkloritzant, un altre aspecte que caldria analitzar amb deteniment.

Tot sovint aflora una concepció del folklore que pareix molt natural i és del tot imbuïda. Cada representació folklòrica, cada dansa, cada vestimenta tradicional, a cada poble, és tinguda com a exclusivament local. I paral·lelament, cada representació folklòrica de cada poble genera una identificació estrictament local. Si pot ser remarcant ben remarcades les diferències respecte del veí. Contra el convenciment general, aquesta organització mental és tan recent com que la va implantar el franquisme amb els seus coros y danzas. Aquest apolítica va atomitzar completament la cultura tradicional pròpia. La va trinxar, la va reduir a la mínima expressió municipal. Som incapaços de reconèixer-nos en les formes folklòriques del poble del costat. Exemples? La dansa de Sant Jordi i de Traiguera tenen un origen comú. El ball pla és una dansa compartida. Podríem anar estirant el fil. Hauríem de fer-ho. La jota és una música, un cantar, un ball compartit. Molt ben mediatitzat pel folklorisme que diem. No té sentit preguntar-se per l’origen de la jota. La jota és d’aquí, un cant popular d’aquí.

Aquest debat sobre les formes de la cultural popular i tradicional que ens són pròpies, no pot amagar el que és realment interessant. Avui, com ja fa temps, no hi ha una cultura pròpia del Maestrat, moderna i feta a les llibreries, als museus, a la xarxa. Una cultura amb plantejaments actuals, oberta als corrents culturals que envolten. Una cultura amb visió de futur, que tinga un pensament i una expressió que ataquen de front la pervivència de la personalitat valenciana com a assumpte que cal atendre amb urgència. És més: en els propers temps, els espais de normalitat com ara l’escola seran víctimes de la política recentralitzadora. Dit breument: el miratge de la recuperació del valencià i la revitalització cultural s’ha acabat i l’assimilació cultural pareix imparable. És una amenaça en tota regla després d’anys en què els pobles havien pogut anar normalitzant a voluntat la seua manera de ser. La perspectiva de la tornada al provincianisme genera seriosos dubtes sobre la continuïtat real de la llengua i la cultura que ens han arribat.

Això o la construcció d’una cultura pròpia. Una cultura que aprofite les formes tradicionals i les projecte al futur. Una cultura amb un compromís inequívoc i efectiu per la llengua pròpia. Un activisme que supere la festivitat de cartó pedra i connecte amb el món que ens envolta. I això comptant que, avui per avui, els usuaris que encara tenen consciència de la situació, no compten amb cap suport. Que hauran de partir del que ells mateixos puguen proporcionar-se. Que estem sols i ens ho haurem de pagar de la butxaca.

Val més això que la postració definitiva.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s