Com van desaparèixer els ilercavons

Ja fa un cert temps que ha retornat el vell debat de la cosa lingüística. Si és que mai ha deixat d’estar en el punt de mira dels interessos més prosaicament polítics. I en connexió amb la cosa lingüística, l’educació. És evident que un dels mecanismes d’afaiçonament de la societat és l’educació i, per tant, l’ordenament lingüístic d’aquest aspecte de la societat sembla que té una incidència contrastada en l’evolució de la col·lectivitat. Tret que les diferents opcions polítiques hi vulguen incidir quan en tenen cura, també és evident que una manera d’incidir en aquesta cura i de visualitzar la discrepància consisteix, hauria de consistir, a proposar alternatives en aquest terreny. Dit això, és palmari que l’agitació política centrada en aquesta temàtica ofereix uns bons rèdits electorals a segons quines opcions polítiques, sobretot aquelles que tenen el coixí històric d’haver disposat gairebé sempre del mànic de la paella de l’estat. És com si aquest fet atorgués un plus d’autoritat, qui sap si per l’estrenu coneixement dels funcionament dels mecanismes del poder, qüestió respecte de la qual altres opcions amb no tanta solera fan el que poden. Grapejar l’educació, i encara més els usos lingüístics que s’hi proposen a l’àrea catalanoparlant, sempre està ben vist hispànicament parlant, perquè referma la “unidad de destino en lo universal”, que no casualment és el mateix que “lo que nos une”.

Doncs fem repàs. L’anterior llogater del palau del carrer de Cavallers de València no parava d’incordiar amb les seues propostes d’ensenyament trilingüe, amb la clara intenció de desmuntar les línies d’ensenyament en valencià. El nou govern balear, fent servir arguments que no s’aguanten drets, com ara que hi ha crisi i cal estalviar, està procedint a desballestar l’ordenament lingüístic del sistema educatiu balear. La nova presidenta d’Aragó, una de les primeres coses que va dir és que no aplicarà la llei de llengües. Que les llengües diferents del castellà, a l’Aragó, no passaran de la situació que tenen ara. Especifiquem que, a l’àrea catalanoparlant d’aquesta comunitat autònoma, l’aprenentatge del català s’ha de demanar formalment per part de les famílies interessades i si no arriba a uns mínims de nombre, mala sort. Al Principat, arran de les sentències judicials que emanen de la castració constitucional de l’estatut d’autonomia, ha revifat el mateix moviment que no ha abandonat mai la via de recórrer judicialment contra aquest ordenament. Al PP de Catalunya li ha faltat temps per posar-se al capdavant d’aquests ciutadans que insisteixen a recórrer contra la relativa igualtat de drets lingüístics vigent. Per si hi ha cap dubte, és bo de dir que aquesta igualtat de drets consisteix que els catalans són educats en el coneixement i l’ús de les llengües oficials (també l’occità a la Valh d’Aran) per assegurar que no puguen ser discriminats per aquesta raó. Doncs hi ha una minoria ínfima de famílies que prefereix negar als seus fills aquests drets, els priva d’integrar-se lingüísticament i a més voldria que la resta de famílies fes el mateix. I no es pot dir que siguen immigrants o simplement estrangers. L’únic que busquen és descompondre la cohesió sociolingüística i en conseqüència intenten entrebancar tant com poden la política educativa i la determinació de la seua comunitat de docents, famílies i alumnat. En aquesta dedicació, compten amb les successives sentències originades per l’anorreament constitucional de l’estatut d’autonomia. I també amb els altaveus impagables de la Brunete mediàtica carpetobetònica. D’aquesta manera, una minoria refractària a la integració sociolingüística intenta engegar una autèntica involució del sistema educatiu. Una involució que, cal remarcar-ho, té la seua legitimitat en la sentència del tribunal constitucional espanyol contra l’estatut.

Ara convé fer unes puntualitzacions al respecte d’aquest panorama. En primer lloc, la desconnexió de la societat catalana respecte de l’educació porta a parlar de model d’immersió lingüística. La gran majoria de defensors del model diuen immersió lingüística quan en realitat volen dir escola en català. No és el mateix. La immersió lingüística té lloc quan es tracta d’introduir l’alumnat en el coneixement i l’ús d’una segona llengua, en aquest cas el català. En segon lloc, els jutges espanyols són el col·lectiu de funcionaris més refractaris al coneixement de la llengua catalana. No em cal fer cap enquesta per constatar-ho perquè me n’han parlat de primera mà. Avui, a l’àrea catalanoparlant els jutges espanyols són una casta sense cap connexió amb la realitat social i política, un autèntic cos estrany a la realitat del català. I és així que actuen com el que són: jutge i part alhora. En tercer lloc, comença ser hora que en la qüestió lingüística que ateny una determinada comunitat de parlants hi intervinga la ciutadania interessada i les seues institucions. Els mitjans de comunicació aliens que gaudeixen de la gràcia imperial d’arribar a tot arreu haurien de tenir pels altres el respecte que exigeixen per a les seues pròpies coses. I això també val per als individus concrets. Més concretament: podrien fer el favor de deixar-nos en pau? Encara més: podrien estalviar-se les lliçons de com ens hem d’organitzar el plurilingüisme que tenim aquells que parlen des del seu unilingüisme integrista?

Preguntes retòriques, ja se sap. Ara és temps de tornar a batre l’arbre de la confrontació identitària per recollir prou vot espanyolista. Ja ho tenen tot inventat. I un altre dia podem parlar de com van desaparèixer els ilercavons.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s