Diputacions

Pareixia que la més que propera campanya electoral espanyola havia tornat a posar d’actualitat el debat de l’organització territorial, ara centrat en la reforma de les diputacions provincials. La llebre l’ha feta saltar el candidat socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, que proposa transformar-les en una altre tipus d’institució, amb l’objectiu últim d’estalviar diners per aprimament de l’administració. Evidentment, a més d’un polític del ram se li deu haver assentat com un tir a boca de canó. Sense distinció de partits. La cosa provincial ocupa un nivell polític discret i efectiu, en què es mouen prou diners dels ajuntaments xicotets sense gaire control democràtic. Un bon lloc de treball per a la política professionalitzada.

La proposta de Rubalcaba planteja la pràctica dissolució de les corporacions provincials, a substituir per un consell d’alcaldes de la demarcació. Aquesta dissolució deixaria sense faena, en les anomenades diputacions de règim comú, uns mil càrrecs polítics, i suposaria un estalvi de 1000 milions d’euros. Els funcionaris adscrits passarien a dependre de l’administració autonòmica corresponent. Segons els càlculs de l’equip que l’ha elaborada, les diputacions de règim comú gasten uns 6000 milions d’euros anuals, de manera que la substitució proposada suposaria un estalvi d’un 20% d’aquesta despesa estatal. Les diputacions de règim comú són les que no corresponen a les diputacions forals basques i navarresa, ni les insulars. Les comunitats autònomes uniprovincials no tenen diputació perquè, de fet, durant el procés autonòmic, van ser les mateixes diputacions que van convertir-se en institucions autonòmiques. Així doncs, la proposta afecta les diputacions de províncies d’autonomies com la catalana, la valenciana i l’aragonesa. La substitució de les corporacions provincials per consells d’alcaldes suposa de fet el buidatge polític de les diputacions. Els representants polítics de les diputacions actuals, elegits indirectament a partir dels resultats de les eleccions municipals, serien substituïts pel consell d’alcaldes.  D’alguna manera, l’entitat política de la institució quedaria arranada per la nova legitimitat del consell d’alcaldes.

No es pot afirmar que la representació política de les diputacions siga un exemple excels d’exercici de la democràcia. Hi ha hagut i hi continua havent una sèrie de personal que es dedica professionalment a la política que té per objectiu arribar a allotjar les anques del seu cul en una poltrona d’aquestes característiques. Si és com a integrant de la majoria, bingo! Si no pot ser arribar a ocupar un càrrec electe, sempre es pot arreplegar una assessoria, que és un sou de primera, cobrat de l’erari públic, a canvi de treballar per al partit de la majoria. Amb finalitat privada. En qualsevol cas, hi ha persones que, més que dedicar-se a la representació de la sobirania popular en el nivell municipal, juga a autopromocionar-se a càrrec polític en una institució per a la qual no hi ha hagut mai cap papereta a introduir a l’urna. Si l’elecció d’alcalde en segons quines corporacions ja depèn de pactes postelectorals, de manera que de vegades el màxim representant polític d’un municipi no és la persona que ha comptat amb més suports; cosa que desvirtua el vot; pensem en la legitimitat democràtica d’uns càrrecs als quals no ha votat ningú directament, sinó que han estat elegits pels partits a partir de quotes en unes eleccions amb llistes tancades. Delega que delegaràs. Ja posats, en lloc de tants representants, n’hi hauria prou amb una comissió amb una persona per partit i amb la quota de mandats electorals corresponents. Hipòtesi d’aplicació a tot l’espectre institucional. Així doncs, la legitimitat democràtica de les diputacions és escassa. Si més no, un consell d’alcaldes seria una representació votada. I, paradoxalment, la instància institucional perdria el contingut polític que té.

A aquest panorama s’hi ha d’afegir, a Aragó i Catalunya, l’existència de comarques institucionalment establides. En el cas del Principat, les intencions de modificar l’estructura provincial no han reeixit mai. Se n’ha parlat molt, però debades. L’actual govern d’Artur Mas una de les primeres accions de govern que va prendre va ser desar al calaix de més a baix el projecte d’institucionalització de les vegueries, que havien de substituir les províncies. Tot i que, a efectes pràctics, aquesta reforma havia de ser validada pel legislatiu estatal… Resumint: les diputacions van actuar molt de temps com a contrapès socialista dels governs convergents a la Generalitat. Ara, quan els qui havien exercit aquell contrapès es preparaven per canviar aquests esquemes, resulta que les diputacions, als partits de l’actual govern li van de meravella. Ja s’aclariran, un dia. Aquestes disquisicions laberíntiques en funció de la tallada política que se’n pot traure posa ben evidència quines són les prioritats de cadascú. En qualsevol cas, l’entitat de les Terres de l’Ebre, de moment, es queda en simple descentralització administrativa dels serveis de la Generalitat. Una parcel·la bona de retallar pressupostàriament.

En el cas valencià, el descrèdit dels passats dirigents de les diputacions de Castelló i Alacant pareix evidenciar ben clarament les característiques apuntades adés. Més concretament, en el cas de la de Castelló, en què el tema de la successió a la presidència pareix atado y bién atado, la posada en pràctica d’una proposta com la que comentem suposaria un autèntic escac a l’statu quo provincial. Val a dir que l’estalvi sí que seria considerable i ja m’imagino la processó de cessants buscant de reciclar-se. En una província paradigmàtica de l’estructura vuitcentista espanyola, en què les comarques són unes realitats humanes, socials, històriques, sense cap transcendència administrativa, la diputació provincial continua sent el paradigma del centralisme més recalcitrant, del caciquisme més típic de les vellúries de la Restauració.

És clar que encara queda molt de camí per recórrer fins a finals de novembre i més enllà, sobretot tenint en compte la pressa que els ha entrat als màxims mandataris de l’Imperi per reformar d’avui per demà la santíssima Constitució del sancristo gros. És pel tema del dèficit de les administracions. De totes? Ja ho anirem veient. Ara: les diputacions van crear-se el 1833 i han perviscut fins a avui, pràcticament sense interrupcions gaire llargues, travessant règims polítics diversos. Som davant d’un senyal real de canvi?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s