Aplec dels Ports a Herbers

El darrer cap de setmana d’aquest juliol té lloc a Herbers el XXXIII Aplec dels Ports, la festa reivindicativa anual de la comarca que, amb alguna interrupció puntual, es realitza des de 1978. És la cita anual per renovar la vinculació de la gent i el territori comarcal i, en la mesura de les possibilitats, projectar-lo com a referent. El caràcter obert i popular de l’esdeveniment està d’acord amb el caràcter reivindicatiu que té. Es tracta d’una reivindicació que ha esdevingut històrica amb el pas dels anys. Els Ports és una comarca característica de la Ilercavònia, en contacte amb veïnatges administratius diversos i amb els quals comparteix una continuïtat social que suporta una divisió oficial fragmentarista, que maltracta el territori per defecte, encara que no vulga, perquè el situa a la perifèria més perifèrica. La reivindicació de les possibilitats de desenvolupament social i econòmic de la comarca xoca amb aquesta oficialitat displicent de mena, que té altres interessos de més pes a què dedicar atenció.

En realitat, aquesta condició perifèrica és el resultat d’una organització territorial bastida de dalt a baix, una organització que té molt a veure amb l’avortament polític d’una organització territorial pròpia de l’autonomia valenciana, que va aferrar-se a les províncies de l’estat liberal espanyol, aquell engendre de la revolució burgesa que el franquisme va petrificar per la força de les armes. Els hereus d’aquella petrificació van fer mans i mànigues perquè l’organització territorial autonòmica no variés gens ni mica les estructures administratives heretades. De manera que quan els territoris veïns de Catalunya i Aragó han fet via en l’organització administrativa comarcalitzadora, en aquesta banda del Sénia les comarques històriques dels Ports i el Maestrat no passen de ser fantasmes del passat; entelèquies per poder parlar del territori i entendre-s’hi, fins i tot els mateixos qui malden per reproduir el provincialisme; sobreentesos que a l’hora de la veritat van a parar a l’embut de l’administració provincial, avui omnipotent, sense control democràtic, perfectament encaixada a l’organigrama estatal. Fins i tot podria dir-se que té més influència que l’administració autonòmica. Renunciant a la comarcalització, l’autonomia va deixar l’administració supramunicipal en mans d’organismes tan transparents com la Diputació, aquella institució que mai no tindrà problemes per cobrir els llocs de responsabilitat, tan sucosos per als polítics professionals, ja siga al govern o a l’oposició.

Mentrestant, les mancomunitats de municipis dels Ports i del Maestrat malviuen en la indigència administrativa, són iniciatives creades per la necessitat de repartir-se la misèria, administrativament parlant. No tenen cap contingut de cap tipus i, si és el cas, solen ser plataformes perfectes perquè els implicats es barallen per causes partidistes. És el resultat d’uns plantejaments de l’organització territorial que tenen més en compte les estructures del poder estatal, al nivell administratiu que siga, que no les necessitats de la població i la dignitat democràtica. I això no obstant, hi ha una persistència de la societat comarcal, dels Ports i del Maestrat, una dinàmica lligada al territori, a l’economia, a les relacions socials, clarament diferenciada de les comarques castellonenques de més al Sud. La reivindicació comarcal que sempre a tingut l’Aplec opera en aquest sentit, que consisteix a reclamar la capacitat d’autoorganitzar el territori i els recursos disponibles, alliberar-se del despotisme il·lustrat d’unes institucions pensades sobretot per assegurar una determinada estructura de poder.

Un altre tret que caracteritza l’Aplec, i que el fa travesser als plantejaments de la valenciania oficial, pràcticament impaïble, és l’afirmació lingüística i nacional sense eufemismes ni revoltetes. El constructe entel·lèquic destinat a enfonsar la catalanitat de l’idioma i desviar la pertinença nacional a uns Països Catalans (ai, ui, quins fàstics) que tenen una llengua i una cultura compartides, que vénen d’uns mateixos orígens històrics, xoca de front amb l’afirmació de la reivindicació de normalitat sociolingüística de l’Aplec. Perquè aquest constructe que fan córrer les institucions oficials és, ben mirat, els abeuralls culturals, festius i minoritzadors que busquen l’afermament de la diglòssia lingüística, la degradació definitiva de la vigència social de la llengua pròpia i la dissolució pròpia del patués. Se’ls veuen els descosits d’una hora lluny, i tenen forma de sentències judicials contra una política destinada a fragmentar la unitat de la llengua catalana, assumpte que s’intenta silenciar amb la mateixa insistència amb què es presenten recursos sense fonament, d’altra banda tan coeherents amb aquells compromisos judicials que dèiem.

En certa manera, doncs, l’existència de l’Aplec ve a significar que una altra manera d’entendre la identitat valenciana és possible, i això posa en qüestió el discurs oficial, que navega entre la majoria absoluta de cartó pedra i els compromisos amb la justícia. Per dir-ho així de passada. Després de tant de temps, la vitalitat de l’Aplec i la seua proposta cultural i festiva és una alternativa  feta i dreta a la cosa entre costumista i modernera de la cultureta autòctona.

Sí, també cal reconèixer que hi ha grans esdeveniments a la vora, en el temps i l’espai, com el FIB, aquell festival internacional de les darreres tendències musicals del món mundial, que enguany després de quinze edicions es digna a programar la primera actuació d’un grup que canta en la llengua de casa: Antònia Font. No cal dir que amb esdeveniments així, no s’hi pot establir comparació. L’un és una mostra de la globalització, que promou unes tendències determinades, culturals i lingüístiques, mentre té els de casa a l’ostracisme. L’altre pot ser vist com la contumàcia d’unes formes de vida, lingüístiques, culturals i també polítiques clarament subalternes, per no dir en retirada. També s’hi pot veure una certa dissonància entre el que és urbà i el que està condemnat a la ruralia. Una imatge del tot deformada.

A l’Aplec s’hi ha d’anar a xalar i a viure’l per entendre que la vigència d’un esdeveniment com aquest queda lluny dels tòpics i constitueix el signe de vitalitat d’una normalitat social que els del mànic de la paella voldrien anorreada. I amb uns mitjans tan precaris, com és que aconsegueix aplegar tants seguidors, durant tant de temps? És qüestió de comprovar-ho en directe a Herbers.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s