Els mestres educats

A l’aeroport, esperant per lliurar una canalla a una estada d’anglès, parlo amb un pare de les condicions que l’aprenentatge de l’anglès té en el sistema educatiu actual, que aboca les famílies que poden permetre-s’ho a buscar vies alternatives perquè els fills milloren l’idioma per damunt del nivell que proporciona el sistema. Em diu que l’ideal seria que el sistema educatiu fos trilingüe i les assignatures es feren en català, castellà i anglès de manera equilibrada, de manera que els estudiants tingueren accés igualment a les tres llengües en condicions d’igualtat. Aquest plantejament pareix molt lògic i, alhora, senzill. La realitat, en aquesta qüestió, és molt més matisada que no es pensa el ciutadà del carrer, tal com demostren els resultats de les darreres avaluacions externes que han analitzat competències lingüístiques de l’alumnat del darrer curs de primària de Catalunya. Els coneixements i competències de les llengües avaluades no depèn tant de l’organització dels usos lingüístics en l’àmbit escolar com de la posició socioeconòmica i cultural de les famílies. Pel que fa a la llengua catalana, el fet que siga la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, situa les competències que en té l’alumnat en equilibri amb les que té en castellà. Això és així tenint en compte que la llengua de treball en l’àmbit escolar és el català excepte a les assignatures de llengua castellana i llengua estrangera.

Aquest mateix plantejament és el propi de les línies en valencià que el govern de la Generalitat s’ha decidit a desmantellar, si bé en els darrers temps ja es detectava la deixadesa governamental a l’hora d”assegurar una docència plenament en valencià i també alhora d’assegurar l’existència d’una oferta que es correspongués adequadament a la demanda social d’ensenyament en valencià. Una demanda social que ha augmentat en els darrers temps, a desgrat de la política governamental en sentit contrari. Les famílies que per causes socioeconòmiques i culturals veuen la possibilitat d’assegurar el domini per part dels seus fills del valencià i del castellà opten per la línia en valencià si en tenen l’opció. Per aquestes mateixes causes, el nivell educatiu mitjà de les línies en valencià a l’ensenyament públic, globalment, ha esdevingut progressivament superior al de les línies en castellà. És d’aquesta manera que, malgrat la desídia intencionada de l’administració educativa valenciana, les línies en valencià han configurat un model educatiu propi, que s’escapa al control ideològic del partit del govern i acaba per esdevenir, com s’ha vist en les darreres eleccions autonòmiques, una força sociopolítica emergent, alternativa a les propostes polítiques dels partits majoritaris, és a dir, del bipartidisme.

Ara, la Generalitat es decideix a adoptar per decret la doctrina del model gallec, consistent en un 33% d’assignatures en la llengua pròpia del país, el castellà i l’anglès. Aparentment lògic i senzill. Si no mirem la trajectòria històrica de la qüestió. L’ensenyament en valencià és el producte del desenvolupament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià dels anys 80, que va permetre la introducció de la llengua pròpia a l’ensenyament i com a llengua de treball després de segles de marginació. Pensar que en 30 anys es pot canviar la dinàmica de segles és molt dubtós. I tanmateix, la introducció de les línies en valencià, gràcies a l’esforç i la rigorositat dels docents i a la determinació de les famílies que hi han vist un plus de qualitat educativa per a la formació dels seus fills, ha creat una dinàmica virtuosa educativament i lingüísticament parlant. Ara, al l’argument simplista que s’aprofita dels punts febles del sistema en relació a l’anglès, el partit governant pretén introduir uns canvis aparentment molt lògics, que fan servir el subterfugi de l’anglès per arremetre contra les línies en valencià. En un altre país, es podria pensar que es tracta d’una enèrgica iniciativa ben intencionada que busca sobretot capgirar una situació insostenible en relació al coneixement de llengües. En una societat política tan a arrapacabells com la valenciana, això només ho poden pensar els qui porten ulleres de regar i fan voltes a la sénia de la majoria absoluta del partit del govern.

Ni en la forma ni en el fons, aquest atac directe al sistema educatiu bastit gràcies al sistema polític autonòmic, no passa de ser una maniobra barroera com tantes altres que l’han precedida. Sense esperar a constituir les institucions sorgides de les darreres eleccions, per decret (per collons, com qui diu), sense cap tipus de negociació amb els agents implicats, sense comptar amb mecanismes d’avaluació externa del sistema internacionalment homologats, la implantació d’aquest sistema trilingüe és una coartada per barrar el pas a les línies en valencià. Perquè les línies en valencià són un model propi i característic d’educació i també un model de futur social i polític. Una força que pot amenaçar aquesta majoria absoluta de què gaudeix avui el partit que ocupa la Generalitat. Aquesta és la raó reactiva per a una tal actuació. Va passar això mateix a Galícia així que el PP va accedir al govern autonòmic: el desmantellament de l’ensenyament en la llengua pròpia és la via més segura per a la configuració d’una societat dissolta en l’espanyolitat, satisfetament provinciana. Com en el cas gallec, la política de despersonalització combina les soflames patrioteres, ací amb l’empremta anticatalana, amb la destrucció sistemàtica de les possibilitats d’una normalització sociocultural en què l’educació té un paper central.

Una vegada, ja fa temps, vaig sentir dir que tots els integrants socialment visibles del Bloc de Benicarló eren mestres. Potser amb el temps s’hi han anat sumant els seus alumnes i també les seues famílies. El que sí que pareix clar és que no hi ha cap altra formació política valenciana que haja pres el model de l’ensenyament en valencià com a propi. El futur, vistes les perspectives, és incert. El poder necessita limitar les possibilitats dels qui l’hi poden discutir la posició i és per això que s’inventa ocurrències com aquesta o com la de les circumscripcions uninominals, del tot contràries a l’ordenament polític espanyol. M’agradaria saber què quedarà del país dels valencians el dia que els mestres que s’han esforçar amb rigor per transmetre el llegat de la llengua i la cultura pròpies hagen de limitar-se a impartir la doctrina d’aquest neoimperialisme de províncies. Pensant en el futur, seria convenient evitar-ho. No fos cas que haguérem de tornar tots a l’escola dels mestres educats.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s