Escola valenciana

Sense esperar que els resultats de les eleccions tinguen l’efecte institucional que han de tindre, aquesta setmana el conseller valencià d’educació ha anunciat una reforma del sistema educatiu al seu càrrec que, simplificant, consisteix a implantar el model educatiu gallec. I en què consisteix aquest model modèlic del PP per a les espanyes divergents del credo imperialista? És molt fàcil. Allà on existia un sistema educatiu que tenia una llengua diferent de l’espanyol com a llengua de treball (documentació, classes, materials, relacions amb l’entorn), es tracta de desactivar aquesta organització perquè amb la desregulació l’espanyol puga ocupar els espais d’ús que fins ara ocupava la llengua cooficial, en aquest cas el gallec. La cosa es vesteix dient que, en lloc de fer servir una llengua de treball, la pròpia de la comunitat autònoma, ara se’n fan servir tres: les dues oficials i una d’estrangera: l’anglès. I els espais d’ús acadèmic que ocupava la llengua pròpia són osucpats per les altres dues. Un plantejament aparentment molt modern que amaga unes intencions clarament minoritzadores de la llengua pròpia.

No conec exactament quines característiques tenia els sistema gallec abans del govern actual. Sí que conec relativament l’ordenament educatiu valencià actual, que té semblances amb el basc, en el sentit que hi ha la possibilitat d’estudiar en castellà o en valencià. És a dir, el sistema té dues línies d’estudis: una en què la llengua de treball és el castellà i una altra en què ho és el valencià. Aquesta ordenació deriva de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que és la norma que ordena el sistema des dels anys 80. Si no ho tinc mal entès, aquesta llei establia una delimitació geogràfica entre valencià i castellà dins de la comunitat autònoma, cosa que no era més que oficialitzar la realitat lingüística històrica. Això no obstant, en el conjunt del territori, deixava marge per a l’existència de línies en castellà i en valencià. A la llarga, aquesta organització s’ha traduït en el fet que en el territori castellanoparlant no hi ha línies en valencià i en el catalanoparlant n’hi ha en castellà i valencià. Sobretot a les grans ciutats, n’hi ha en castellà i no tantes en valencià. Per dos motius. Perquè mai no s’ha fet res per oferir un sistema equilibrat entre les dues línies. I perquè, sobretot darrerament, s’ha sabotejat sistemàticament les línies en valencià, creant entrebancs administratius, intentant ofegar-ne les dotacions, no parant compte en absolut de si el professorat treballava efectivament en valencià. D’aquesta manera, en el curs actual, la demanda social creixent d’escolarització en línies educatives en valencià va quedar en bona part desatesa perquè l’administració autonòmica, en comptes de donar resposta a la demanda social, senzillament la va ignorar, intentant silenciar-la, desatenent-la, i enviant els xiquets de famílies catalanoparlants a les línies en espanyol. Pareix que de cura en el foment del dret a l’educació i del dret a triar el tipus d’educació que reben els fills de segons quines famílies, per part dels governants valencians, no n’hi ha gaire. No passa el mateix quan es tracta de la llibertat d’elegir centre amb projecte educatiu i titularitat confessional. Llavors la invocació de la llibertat educativa esdevé un bé suprem, inalienable, sagrat. Ja es veu per on va la cosa.

Doncs sense ni tan sols esperar a la constitució de l’òrgan legislatiu elegit en les eleccions autonòmiques, l’inefable conseller d’educació valencià ha donat a conèixer la intenció de canviar els usos lingüístics del sistema educatiu per decret. Ja es veu que les formes democràtiques no són específicament el seu fort ni les del partit que ha guanyat les eleccions. Aprofitar l’interinatge de l’organ legislatiu i fins i tot el del propi càrrec és una jugada bruta que posa de manifest, en primer lloc, un menyspreu evident de els formes democràtiques. En això, potser el conseller, que s’ha destacat reiteradament per fer de distractor de l’opinió pública i l’oposició política quan la situació processal del president de la Generalitat ha anat empitjorant, hi té la mà trencada. No cal més que rellegir els diaris per veure la trajectòria d’enfrontament reiterat amb la comunitat educativa, en paral·lel a l’eclosió dels escàndols de corrupció que han afectat el govern valencià. Més de fons, també s’hi podria detectar, en aquestes presses per promulgar un decret sense encomanar-se a ningú, una reacció contra l’eclosió política d’una oposició valencianista bel·ligerant, que justament troba el seu públic en la xarxa social que és a la base d’una potent organització educativa com Escola Valenciana, l’organització que aposta obertament per un model propi d’escola en valencià com a garantia de qualitat educativa, integració social i plurilingüisme. Ell s’escuda dient que l’anorreament del sistema actual, que no és perfecte ni molt menys però permet l’existència d’un model d’escola inequívocament valencià, era en el programa electoral del seu partit, com si això ja fos prou per no esperar ni tan sols a la constitució de les noves Corts per executar les seues propostes electorals. Això no obstant, és possible que busque en realitat de desactivar com abans millor la xarxa social que ha fet emergir aquesta oposició que té un model radicalment diferent de la seua desconstrucció d’una societat valenciana amb personalitat pròpia. Si hi ha es algú que pense que el canvi de les dues línies a una de sola amb tres llengües és un progrés i ha arribat a llegir fins aquí, és que pateix desinformació profunda. Perquè per avalar un canvi d’aquestes característiques fan falta estudis molt seriosos i contrastats. I de moment, la no participació del sistema valencià en el sistema d’avaluació PISA, el que posa en evidència és justament l’obscurantisme d’una administració obtusa, incapaç de mantenir les mínimes formes homologables internacionalment, que no fa més que perpetrar despropòsits des del despotisme.

Qualsevol cosa abans que tornar a deixar sortir el procés judicial en què està imputada bona part dels companys de govern. I és que guanyar la prescripció dels delictes és una faena feixuga i continuada. Que obliga a distraure l’atenció tensionant l’ambient. Nihil novum sub sole.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s