Democràcia indigesta

Arriben eleccions i, sense poder evitar de recordar alguna altra ocasió del passat recent, es reprodueix la mateixa sensació de ser al cap del carrer i de tomb. Unes eleccions municipals, hom pot pensar, no són, després de tot unes eleccions decisives en el sentit que no afecten la major concentració de poder (i diners) que és l’estat. Vull dir l’estat espanyol, Madrid. És veritat que és així i també ho és que el 1931 les eleccions municipals van donar lloc a un canvi de règim. Les circumstàncies no són comparables o sí, perquè aquelles també van tenir lloc en el context d’una crisi econòmica internacional. Una crisi econòmica que va desembocar en un daltabaix bèl·lic mundial. En qualsevol cas, les eleccions municipals són les que al capdavall es juguen en el terreny de joc més immediat de la vida quotidiana de la gent i, en aquest sentit, sí que tenen una rellevància inestimable. Si en unes eleccions autonòmiques o estatals (i no cal dir res de les europees) la capacitat de decisió de la societat de la Ilercavònia és clarament secundària, per no dir una altra cosa, en el cas de les eleccions municipals diguem que és quan la democràcia s’apropa més a l’exercici de la sobirania popular, perquè és quan, diguem-ho així, cada polis, cada municipi, té l’oportunitat de renovar-se a partir de l’exercici democràtic del seu cos polític, que és la societat local.

Aquestes coses, que són tan de calaix i no hauria de fer falta recordar, remeten al que és l’essència bàsica del funcionament de la democràcia com a règim polític. Això no obstant, una cosa és la teoria i l’altra les circumstàncies històriques, socials i polítiques en què la teoria acaba convertint-se en praxi. El cas és que avui, aquest funcionament ha entrat en crisi de la mateixa manera que ho va fer l’economia. Els esquemes de funcionament plantejats inicialment han deixat de funcionar, no són vàlids, s’han anquilosat. El règim democràtic espanyol, que és una monarquia parlamentària, es basa en un sistema electoral orientat a la consolidació dels partits polítics com a agents actius del sistema. Després de 33 anys de democràcia constitucional, el sistema de partits està més que consolidat, està petrificat. La major o menor participació electoral no incideix en la constitució de les institucions, perquè amb molta o poca participació, els partits votats les ocupen igualment. Bé, de fet són els majoritaris qui les ocupen, ja que el sistema electoral tendeix a primar els que tenen més vots i a deixar fora els menys votats, ja siga per la llei d’Hont o per, com en el cas de les eleccions valencianes, la barrera percentual del 5% de vots que hi ha per accedir-hi. Per entendre la importància d’aquest llistó, n’hi ha prou de dir que, si al Principat hi hagués aquesta mateixa barrera i no la del 3%, els governs tripartits haurien estat impossibles perquè els minoritaris hi haurien tingut una presència merament testimonial. Es pot estar a favor o en contra de la fórmula del tripartit, però no es pot negar que si en el govern català hi ha hagut alternança política, aquell concepte de ressons tan de la Restauració de Cánovas, ha estat per aquest fet. Així doncs, els partits majoritaris ocupen les institucions una vegada i una altra. No cal posar exemples ben propers per entendre, si se’n tenen ganes, que aquesta persistència, amb el temps, pot desembocar en la patrimonialització de les institucions per determinats partits i també famílies. Al capdavall, som en una monarquia.

Un dels problemes bàsics amb què s’enfronta el sistema és que, tractant-se d’una democràcia de les anomenades formals, ha deixat de ser representativa el dia que els suposats representants, els partits, han deixat de representar la societat i han passat a representar-se a si mateixos i els interessos econòmics de corporacions que poden ser molt poderoses, però són privades després de tot. Multinacionals i bancs. La deriva econòmica, en tot cas, pot ser una raó decisiva que ha empès una part de la societat a eixir al carrer per aclamar-se al dret de participar fora de la partitocràcia. I reclamar canvis polítics i socials de fons. Cal tenir present que el sistema representatiu que tenim està pensat per assegurar l’autoritat de les institucions més que no pas per facilitar la participació del cos social en la seua vida política. Només cal veure com s’elegeix qui ocupa una alcaldia. Les llistes de candidats són tancades i l’elector ha de triar partits, no persones. Després els candidats electes, quan constitueixen la institució, elegeixen l’alcalde. Passa el mateix amb la resta d’institucions fins a la presidència del govern central. Més a munt, hi ha la monarquia, que ja es va elegir el 1978 i només experimentarà canvis si canvia el règim polític del que avui és l’estat espanyol. Tot el sistema, doncs, està pres per aquesta anomenada democràcia indirecta, en què el votant delega que delegaràs la sobirania als partits.

Llavors passa que el sistema no és transparent, es fa difícil controlar-lo, sobretot quan l’oposició dorm a la palla, i la democràcia comença a assemblar-se a la Restauració de Cánovas i en lloc d’evolucionar experimenta una regressió al caciquisme i llavors el poder no resideix en les urnes exactament, sinó en les xarxes clientelars que les omplin, i qui controla aquesta xarxa clientelar, que té un caràcter específicament feudal, basat en la fidelitat, esdevé l’amo i senyor del territori, la caixa i les persones que domina. I la corrupció és la forma de proxenetisme que exerceix aquest tipus de polític sobre el sistema. No dic que ho facen els partits del règim anomenat monarquia parlamentària, però és evident que el sistema ho permet a les persones concretes.

L’equació de donar diners als bancs i fer retallades socials, si es manté gaire i a més coincideix amb eleccions, fa que la democràcia indirecta esdevinga democràcia indigesta. Només pot abocar a l’obsolescència de la representativitat política, tal com demostra el fet que justament el cap del govern espanyol haja anunciat just abans de la campanya a les municipals que no es tornaria a presentar.  Però no n’hi haurà prou de canviar les persones. Ni tan sols d’alternar de partit. Ara estem parlant d’una altra cosa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s