A propòsit de Pa negre

Veig a la tele de casa el DVD de la pel·lícula Pa negre, que es ven amb el diari ARA del diumenge. ARA és un diari d’aparició recent que no té distribució més avall del Sénia, com també passa amb l’AVUI. Aquesta estructuració de la premsa en català posa ben en evidència quines són les dinàmiques de l’opinió pública i sociolingüístiques a banda i banda de la ratlla. Sembla com si els mateixos diaris de Barcelona que apareixen en català ja en tinguen prou d’aturar-se als límits provincials, ui, perdó, volia dir autonòmics. Segons tinc entès El Periódico de Catalunya sí que té distribució al País Valencià però molt majoritàriament en castellà. D’aquí a ben poc La Vanguardia trau al mercat la seua edició en català. Està per veure quina difusió tindrà aquesta versió, encara que no cal esforçar-se gaire per imaginar-s’ho. La Vanguardia és el diari que recordo de més temps. Quan el Mediterráneo només es distribuïa a la Plana, als bars de Traiguera La Vanguardia era l’únic diari que s’arrossegava per les taules. Era aquell diari de dimensions estranyes, amb la capçalera en negre funerari, que publicava les esqueles i els anuncis per paraules. Això era als anys 70, en vida de Franco.

Doncs veig Pa negre, que és la pel·lícula de moda a Espanya. Diu que arran dels premis que ha rebut, la seua difusió ha revifat arreu de les sales de l’estat, i que s’ha passat en català en molts llocs, per a disgust dels xenòfobs dels mitjans de comunicació (sic) espanyols que viuen de traure punta a l’odi per la diferència. La pel·lícula, dirigida per Agustí Villaronga, director mallorquí, està basada en el llibre homònim d’Emili Teixidor i se centra en la vida d’un xiquet de la Plana de Vic que viu immers, als anys 40 del segle XX, en plena postguerra, un temps caracteritzat per la misèria moral dels adults i per les mentides amb què intenten sostreure els infants de la seua vida tràgica. Andreu, el protagonista, troba unes persones mortes per un accident que podria ser intencionat. Quan acusen son pare d’aquest fet, ell el vol ajudar tot intentant esbrinar qui era el responsable d’aquelles morts. Aquesta recerca el porta a descobrir les condicions de vida de l’època, que l’autor magistralment retrata com un infern en què vencedors i vençuts no són més que ninots mantejats per una vida que viuen des de la destrucció moral. L’ambientació de la societat rural osonenca, dels aparells rònecs de l’estat franquista permeten, en la pel·lícula, abordar les emocions dels personatges. Que vindria ser com una introspecció en el factor més emocional de la vida de les persones d’aquell moment.

Aquests mateixos dies pot veure’s a Ulldecona una exposició del Memorial Democràtic sobre els símbols franquistes que encara hi ha a Catalunya. El Memorial Democràtic és un invent institucional de l’anterior govern català destinat al que s’ha anomenat recuperació de la memòria històrica, que se centra a reparar el que la dictadura ni la transició democràtica no van reparar mai: la dignitat històrica de les víctimes de la guerra civil i el franquisme. Del franquisme, tractant-se de les seues víctimes, ja s’entén que no se’n pogués esperar res de bo, en aquest sentit. De la transició democràtica, ja costa més de comprendre. En els darrers anys, s’han emprés iniciatives legislatives per invalidar les barbaritats jurídiques del franquisme. Ara, aquesta invalidació jurídica s’ha aturat aquí. És com si la roba bruta s’hagués posat en un programa curt de rentat ràpid. Surt una mica més neta, però les taques de sang no se’n van. Perquè, tal com mostra l’exposició d’Ulldecona, els referents ideològics d’aquell règim abominable no han desaparegut encara i, en bona part, continuen intactes i ratificats per les institucions democràtiques, com és el cas del monument de Tortosa. Un gran exemple de com les gasten els demòcrates que ocupen el poder municipal, si els comparem, posem per cas, amb les polítiques que posen en pràctica països amb un passat de fiasco com ara Alemanya.

Aquí, aquests demòcrates fan com els adults de Pa negre. Fan veure que no passa res, o que en tot cas ja va passar, i van contant mentides als ciutadans com si encara foren xiquets. Hi ha moltes maneres de contar contar mentides. Una de molt efectiva, tal com podem comprovar del Sénia per avall, consisteix a censurar els mitjans de comunicació que corresponen a una societat políticament plural. I silenciar la discrepància fent veure que no existeix, tot acaparant l’atenció del respectable per terra mar i aire. I llavors deixar anar un pretés discurs del sentit comú, que resulta un abeurall.

Tornem al tema de Pa negre. Hi ha molts arxius del franquisme que són inaccessibles. Específicament, els militars. En concret, l’arxiu militar de Castelló se’l va endur el Ministeri de Defensa a Madrid amb l’explicació que s’estava fent malbé i que calia reordenar-lo, cosa que comportava un temps fora de la circulació. En tot cas, per consultar documentació d’aquest arxiu, abans de ser traslladat a Madrid, es necessitava una autorització judicial. Desconec quin és el procediment, actualment. Perquè sobre aquest tema, no se’n parla. Altres arxius, com els de responsabilitats polítiques, sí que són accessibles. En concret, el de Castelló és a la biblioteca pública de l’estat, al carrer Rafalafena 29 de la capital de la Plana, i es pot consultar. Els documents que conté procedeixen de l’antic govern civil i s’hi van traslladar arran d’unes inundacions que hi va haver al soterrani de les dependències oficials de la plaça Maria Agustina, que van causar el deteriorament irrecuperable de bona part dels materials.

Doncs en aquests arxius hi ha, al capdavall, el reflex judicial de la mateixa devastació que descriu Pa negre. El llenguatge és radicalment diferent però els conflictes, les circumstàncies humanes, són els mateixos. Per aquest motiu, la recuperació de la memòria, lluny de polèmiques partidistes com les que envolten un Memorial Democràtic que té els dies comptats amb tota seguretat, no consisteix a bastir un discurs sobre el passat més o menys orientat ideològicament, sinó a conèixer la història tal com apareix en les fonts documentals que en són prova. Per això és tan necessari retirar els símbols franquistes i conèixer bé el que va passar, el que se’n pot saber avui de manera objectiva a partir d’un documents que tot just comencen a fer-se públics després de 30 anys de democràcia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s