Lo Carrilet de la Cava

Divendres 4 de març sóc al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Gràcia, a Barcelona, per assistir a l’espectacle Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, que té lloc dins del festival Tradicionàrius, una cita musical del calendari barceloní que s’allarga des de fa 24 anys durant els primers mesos de l’any amb espectacles de música tradicional i popular. En aquesta ocasió, el reclam de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, la formació de Tortosa que ha reviscolat la música popular de les Terres de l’Ebre, serveix per dedicar un homenatge musical a Josep Bo, lo fill del Sifonero, una persona de qui he sentit parlar des de fa escassament unes setmanes.

Va ser a la proppassada Trobada de Gènere Negre al Matarranya, que va tenir lloc a Vall-de-roures, que vaig conèixer la filla de Josep Bo, Gemma Bo i altres amics de Deltebre, que van parlar-me d’aquest espectacle a Gràcia. Dos components del grup musical Juno hi havien de participar. Aquell mateix dia, la cantant de Tortosa Montse Castellà, l’activitat musical de la qual segueixo des de fa un temps, també dóna  a saber que hi assistirà. Així doncs, es tracta d’una festa musical que gira al voltant del lideratge cultural dels Quicos i resulta una bona ocasió per tornar al CAT, un espai dedicat a la cultura musical popular catalana que dirigeix el músic Jordi Fàbregas, un dels més importants animadors de la música folk del país.

El públic que s’hi aplega és molt majoritàriament vingut expressament de les Terres de l’Ebre. Hi ha, abans de començar la sensació feliç d’ocupar un espai artístic i cultural senyalat de la capital amb un espectacle caracaterísticament ebrenc. De portar la manera de ser, de viure, l’expressió de la pròpia existència del poble a la metròpoli. Quico el Célio i el Noi fan de mestres de cerimònies i així van apareixent els diferents participants de la nit, tots interpretant composicions de Josep Bo. Josep Bo i Curto naix a Jesús i Maria el 1925 i des de xiquet assisteix a classes de solfeig i saxofon. Als dèsset anys s’integra a l’Orquesta Oriental, en què participa tres anys. Allunyat de les aficions a causa d’una malaltia, quan el 1950 s’havia restablit no va trobar cap formació musical en què participar i es va decidir a composar. D’aquesta manera, compon peces com «Delta del Ebro», enregistrada i popularitzada pel conjunt Telstar d’Amposta, i més endavant «Lo Carrilet de la Cava» (1968), «La carretera del Córrer» (1970) i «Terra d’arròs, terra de fang» (1970). El 1978 és membre fundador de la Societat Musical Espiga d’Or de Deltebre, en què participa com a saxofonista fins al 2002. En aquesta època composa les cançons «Dies de festa» (1985), «A vegades» (1985), «M’agradaria saber» (1987) i «Gegant de ferro» (2002). Totes aquestes cançons són les que interpreten altres tants artistes que van desfilant aquesta nit per l’escenari del CAT: Montse Castellà, La Carrau, Andreu Rifé, Terrer Roig, Josep M. Bonet, Juno, Pepet i Marieta, Pep Gimeno Botifarra i els mateixos Quicos. Al final de l’espectacle, que es converteix en un autèntic homenatge a l’autor de els cançons, Josep Bo mateix puja a l’escenari i tots els participants tornen a l’escenari per cantar una darrera cançó tots junts. Un homenatge molt ben organitzat, i merescut, a un compositor popular, de llarga trajectòria, les cançons del qual han esdevingut un component de la cultura popular de la seua terra, cosa que, ben mirat, representa el millor dels èxits artístics.

Totes aquestes cançons, amb la lletra i la música, han estat recollides per Gemma Bo, filla del compositor, Elena Fabra i Arturo Gaya, que fa el paper de Quico el Célio, en el llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l’Ebre, editat per Cossetània, de Valls. A més de les lletres i la música, inclou referències a Josep Bo, fotografies il·lustratives del segle XX i un CD amb les versions interpretades pels artistes que participen en l’espectacle del CAT.

De l’espectacle en si, crida l’atenció la versatilitat de les composicions de Josep Bo, que van des del cant reivindicatiu de la història de Deltebre, interpretat per una Montse Castellà en el paper de Joan Baez de la ribera, fins al folk contemporani de La Carrau, del tot festiu , passant pel country de Josep M. Bonet o el retro d’uns Quicos esdevinguts per moments orquestra de ball lleuger dels anys 70.  Personalment, em sorprèn la potència interpretativa d’un Botifarra que des de la tradició del cant valencià connecta perfectament amb el to popular de les vivències deltaiques del segle XX, tan participades pels valencians que van ajudar amb el seu treball a forjar el que ara és la societat del delta de l’Ebre. Un factor que explica moltes coses.

Gemma Bo pot estar ben orgullosa de la faena feta. Amb tota seguretat, ella té un punt de vista molt familiar, molt casolà del recull que va iniciar com un senzill regal familiar. La preservació del nostre patrimoni cultural comença d’aquesta manera i és l’única manera de poder difondre’l, donar-lo a conèixer i, en definitiva, transmetre’l i integrar-lo en la cultura de la societat. Un exemple per traure’s el barret. No debasdes aquesta mateixa nit s’anuncia que el CD és premi Enderrock per votació popular al millor disc de folk de 2010.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s