Referents culturals

Aquest passat mes de gener, a iniciativa de l’associació cultural xertolina Font de l’Albi, vaig participar en la presentació de la novel·la La vall del miracle d’Armando Vericat a Xert. A l’acte, parlant de l’autor, vaig desgranar algunes de les idees que m’han suggerit l’èxit de la seua novel·la al premi Ribera d’Ebre de narrativa i la difusió que aquest fet li ha proporcionat, sense perdre de vista que la història que conta s’ambienta en la Font de la Salut del segle XVI. Ara m’agradaria deixar-les per escrit.

Ja tothom s’hauria d’haver fet el compte que vivim temps de canvis substancials. La crisi econòmica ha avivat aquesta sensació. És un temps de perills i d’oportunitats, no tan sols pel que fa a l’economia, sinó també a la posició que ocupa la societat dels nostres pobles respecte del marc sociopolític en què es troba actualment. El vessant cultural, que és el que aquí interessa, té també un paper determinat en aquest panorama. Un paper que en què perills i oportunitats actuals poden marcar les característiques del futur dels propers anys. Prenent l’exemple de l’autor, veiem que es tracta d’un perfil de persona formada amb possibilitats de desenvolupar les seues capacitats en el terreny creatiu. Actualment, em pareix que hi ha una necessitat peremptòria que persones joves que tinguen aquest perfil actuen en l’àmbit cultural i en tots els àmbits de la societat a nivell local. Interpretar el present amb la manera de pensar del passat és un perill. Sobretot en el terreny cultural, percebo molta recurrència a una tradició excessivament encarcarada en els vells llorers provincians, que és la repetició d’uns esquemes obsolets respecte de la societat del coneixement posem per cas. Només pot conduir a l’adotzenament, i al paper subaltern, marginal.

Avui, els mitjans de comunicació de masses escudellen uns patrons culturals del tot pertanyents a paràmetres estrictament urbans. La cultura de les grans ciutats, constituïdes en focus d’irradiació uniformitzadors, concorre amb aquesta recurrència tradicional a la repetició d’uns esquemes culturals que, és veritat, poden ser molt tradicionals i per aquest mateix fet se’ls atorga un contingut identitari, molt sovint lligat a la festa com expressió social d’aquesta identitat. Això no trau que les tradicions, totes les tradicions, són un invent no gaire llunyà en el temps. Al meu entendre, entre el referent abassegador de la cultura uniformitzadora urbanita, servida adesiara pels mitjans de comunicació de masses i la tradicionalitat encarcarada d’unes formes culturals que potser identifiquem com estrictament locals i que en canvi són compartides, idèntiques d’un poble al del costat; entre una cosa i l’altra, doncs, hi ha el perill que la cultura pròpia deixe de modernitzar-se i esdevinga, al seu torn, obsoleta. No cal dir que hi ha partidaris, amb mecanismes molt potents, que tenen com a projecte, com a finalitat cultural, que passe això. Que passe que parlar valencià siga de poble xicotet, un patuès, el registre més baix i més pobre de les maneres de parlar amb què se’ns ha educat, que no servisca per a les coses importants, que no tinga mitjans de comunicació, que siga un residu empobrit. O un element decoratiu de la cultureta d’estar per casa i anar com a molt lluny a les capelletes.

Avui, no hi ha, en un sentit estricte, una cultura escrita del Maestrat. Hi ha algun centre d’estudis, alguna vetllada literària promoguda per algun ajuntament, algun projecte cultural d’abast municipal, alguna associació cultural que treballa sordament. Però no hi ha una cultura homologable, moderna, productiva, relacionada amb el saber; he dit el saber, no el poder. Les infraestructures culturals van a mig gas i en tot cas si funcionen no estan orientades als seus habitants, sinó que miren més al turisme, per si se’l pot munyir d’una manera o altra. Hi ha algunes editorials que promouen certament una cultura pròpia, però no hi ha mercat, perquè demogràficament és curt, però sobretot perquè està intencionadament ofegat. No hi ha cap promoció orientada a l’enriquiment cultural en la llengua pròpia. Tot se’n va en grans esdeveniments repetitius, basats en una cerimoniositat que pot ser molt simbòlica i molt de tot, però que no signifiquen cap progrés.

El cas del llibre d’Armando Vericat opera en sentit totalment contrari. Genera referencialitat cultural pròpia del Maestrat. Reinterpreta el passat propi a partir d’una imaginació actual. Construeix un imaginari actual del passat. És autoreferenciat. Connecta el patrimoni cultural amb aquesta imaginació renovada, autorefencial. I ho fa en la llengua pròpia. Ja em perdonaran els erudits comarcals que escriuen en castellà sobre la història del Maestrat. Fan com els francesos quan parlen dels càtars occitans i els consideren els seus avantpassats. No home, no: que van ser els mateixos francesos que els van fer desaparèixer a la croada albigesa. I ja es veu a on ha anat l’autor de La vall del miracle a buscar el reconeixement a la seua obra. En tot cas, o hi ha una generació de referents culturals propis que assolisquen la difusió i l’acceptació social, o la dissolució de la cultura comarcal davant els grans mitjans de comunicació, que bé podrien anomenar-se d’uniformització, i davant la influència cultural de poders externs està assegurada.

Se n’haurien d’ocupar els poders públics, vull dir supramunicipals, però és evident que es dediquen a altres menesters, per no dir que maquinen en direcció diametralment oposada. Tant com poden. En això, és la gent qui ha de triar. O deixar-se arrossegar pels abeuralls narcotitzants que li escudellen, o prendre consciència que, si no és pròpia iniciativa, el desert anirà creixent inexorablement.

Llegiu La vall del miracle. És una novel·la del Maestrat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s