España, capital París

Sento a la ràdio Germà Bel, que intervé en el programa L’oracle presentant el seu llibre España, capital París, publicat per Destino. Germà Bel és economista i polític vinculat al PSC. En la seua tasca universitària, s’ha dedicat darrerament a estudiar les infraestructures de transport, sobretot en relació a l’aeroport de Barcelona dins el sistema aeroportuari espanyol. La seua parla de les Cases d’Alcanar transfereix al seu discurs un caire heterodox, que, al meu parer, practica intencionadament. Argumenta que en l’organització de les infraestructures espanyoles hi ha estat més determinant que les necessitats econòmiques, les polítiques. Que la construcció d’un estat d’estructura radial ha estat una raó més determinant que la creació de riquesa, que és, després de tot, la raó de ser del sistema econòmic capitalista. Argumenta que la centralitat madrilenya i la creació d’un esquema radial de comunicacions en què totes les vies de transport conflueixen en un centre únic és una còpia del model francès, que té en París una de les metròpolis més significatives d’Europa. França és un estat centralista amb una àrea metropolitana de la capital que concentra catorze milions d’habitants. La segona conurbació francesa, al voltant de Marsella, amb prou faena passa dels 2 milions. L’estat napoleònic va estructurar el seu territori en departament petits, fàcils d’administrar des del centre de decisió política, que és el lloc on s’han pres sempre les decisions a França. L’estat liberal espanyol del segle XIX va copiar el model napoleònic i el va implantar en una monarquia que tenia en la cort madrilenya un centre de decisió únic però amb deficiències considerables de pes demogràfic i socioeconòmic respecte d’un territori que s’estructurava en funció de les relacions econòmiques, no pas de les relacions polítiques. A diferència de la resta de metròpolis europees, Madrid no va tenir mai, per raons geogràfiques, accés a les vies marítimes. La seua ubicació continental, sense cap riu navegable, va condicionar la seua realitat econòmica.

Però les coses han canviat. Fent ús del poder polític, l’estat espanyol ha organitzat històricament i encara més en els darrers temps una estructura radial mitjançant la qual el territori nacional esdevé cada cop més una extensió de la capital mitjançant unes vies de transport cada cop més efectives. L’embut del trànsit aeri de l’estat, inexistent en qualsevol altre estat europeu de la Unió, tret de Romania, és del tot il·lustratiu: Madrid concentra els vols intercontinentals i la resta d’aeroports, que són de la mateixa empresa estatal, AENA, són aeroports de segona categoria que abasteixen Barajas i que no tenen cap possibilitat de desenvolupar capacitat pròpia d’acollir vols intercontinentals. El negoci sembla assegurat, i això no obstant, Barajas és una de les infraestructures aeroportuàries més deficitàries de l’estat. El mateix esquema del trànsit aeri pot aplicar-se al transport per carretera i, més recentment, al del ferrocarril de gran velocitat. D’aquesta manera, l’estat ha anat teixint una teranyina al voltant de la seua capital, que ha completat amb la concentració de seus d’empreses multinacionals, de manera que ha acumulat un poder econòmic i, doncs, polític, cada vegada més gran. Contra la lògica del funcionament de l’economia diguem-ne productiva.

El darrer episodi d’aquesta evolució de les coses es viurà d’aquí a poc, quan entre en funcionament l’AVE entre Madrid i València. Finalment, la capital valenciana entrarà en la xarxa, si és que es pot dir així, de l’alta velocitat espanyola. I ho farà a gust del poder central i dels llogaters de les institucions autonòmiques valencianes. És sabut que el govern valencià i el partit que li dóna suport han plantejat de fa temps un “eix del progrés” entre Madrid i València. Aquest plantejament cal entendre’l en clau de la construcció nacional espanyola que s’ha descrit més amunt. Que l’economia productiva valenciana funcione amb una lògica diferent no té cap rellevància. Perquè, en realitat, el que volen uns i altres és fer avenir-se la realitat econòmica amb els seus interessos. Una economia oberta a l’exportació i les relacions econòmiques amb altres territoris via l’anomenat eix del Mediterrani, de caràcter transnacional, incorporarà un eix de comunicació d’alta velocitat ferroviària en una direcció diferent. No hi fa res que la lògica productiva al llarg del temps en què les empreses valencianes havien d’espavilar-se soles còrrega per unes altres vies. El que interessa és la construcció de l’estat radial perquè el centre siga més centre, i la perifèria, més accessible.

D’aquesta manera, ja serà possible viatjar en alta velocitat entre València i Barcelona, fent una volteta per Madrid. Més endavant, també es podrà anar en alta velocitat entre València i la frontera amb França. Potser fins i tot siga possible fer-ho des de Castelló mateix. Per a qui es pot pagar el bitllet, Madrid quedarà més a prop de València que alguns pobles dels Ports, posem per cas. Però és clar que això és un detall sense importància. Concretament sense importància electoral, vista la demografia. Mentrestant, els trens de rodalies van al seu ritme i fins allà on decideixen unes autoritats opaques que estan més interessades en altres negocis més rendibles. Mentrestant, els trens entre Tarragona i Castelló circulen per una sola via. Ja es pot veure, segons l’explicació que hi dóna Germà Bel, que aquestes coses tenen la seua explicació. Una altra cosa és que aquesta explicació siga justificable.

L’ideal espanyol pel que fa a l’alta velocitat és unir totes les capitals de província en una xarxa radial que tinga Madrid com a centre. No vol dir que es puga anar des de qualsevol província a Madrid, sinó sobretot perquè es puga anar de Madrid a qualsevol província. La raó de l’estat jacobí és clara. El que no és gaire sostenible és voler fer entendre que, connectant València a Madrid, el País Valencià s’òbriga a l’exterior i se situe entre les principals regions europees i etcètera. Això serà el dia que hi haja connexió directa amb França pel camí més curt. Que passarà per cert per la Ilercavònia, segurament sense ni aturar-se malgrat el centres logístics que diuen els gurus que acollirà. Mentrestant, llei de l’embut.

Advertisements

Un pensament sobre “España, capital París

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s