Castelló espanyol

Acabades les festes de la majoria dels pobles i ciutats d’aquest nostre espai mental de la Ilercavònia, reprenem el fil transitòriament aturat en aquestes primeries passades d’agost. Alguns amics comparteixen al Facebook l’enllaç de la notícia que publicava a començaments de mes en el diari Levante – EMV titulada “Castelló supera en identidad nacional a Alicante y se erige en bastión españolista“, amb el subtítol “El 50% de los castellonenses se siente más español que valenciano, un nivel superior a todas als autonomías”. La notícia correspon al darrer baròmetre autonòmic del CIS en relació a la identificació nacional. Prenent l’anàlisi feta per provínices, s’observa que les dues demarcacions en què les persones enquestades es declaren únicament espanyoles, o més espanyoles que de l’autonomia corresponent, són Alacant i Castelló. Així doncs, els enquestats d’Alacant i Castelló eviten identificar-se més valencians que espanyols o bé únicament valencians. A Castelló, aquests índexs són més esbiaixats cap a la identificació espanyola que enlloc més de l’estat.

Independentment de la fiabilitat que la metodologia emprada en l’elaboració dels estudis d’aquest institut públic espanyol d’investigació social i d’opinió, pot afirmar-se que aquestes dades suposen una novetat en el panorama identitari d’aquestes latituds. Tinguem en compte els dos grans tòpics que cal no perdre de vista en aquestes coses: 1. que hi ha mentides, veritats i estadístiques; 2. que les preguntes condicionen les respostes. Dit això i vist amb un distanciament que implique un coneixement no directe de la societat castellonenca i de l’entramat polític que té, aquestes dades resulten bastant incomprensibles. Això no obstant i aplicant la dita vella del meu poble “Del mur se veu la vila” , la lògica s’imposa en la interpretació d’unes dades d’aquestes característiques si és que es té un coneixement poc o molt aprofundit de la qüestió. De vegades potser massa aprofundit, tot s’ha de dir, de manera que els arbres impedeixen de veure el bosc.

Pareixeria, segons les dades de l’estudi i la interpretació que se’n fa en l’article mencionat, que l’evolució d’aquesta identificació respon a la falta de penetració social i ideològica de la Generalitat. És a dir, a la manca de capacitat de la institució autonòmica d’articular un àmbit d’identificació autoreferencial. Pareixeria que la Generalitat hauria d’haver creat i desenvolupat amb la seua acció de govern un àmbit d’identificació dels habitants d’Alacant i Castelló envers la seua identitat valenciana. Entremig, hi ha certament l’arbre de la juxtaposició del gentilici de la capital, de la província de la capital i de la comunitat autònoma, que no pot no deixar veure el bosc de la qüestió de fons. És una circumstància que tan sols es repeteix a Múrcia, l’altra comunitat autònoma en què el centralisme espanyol guanya terreny a la identificació autòmica. Amb la petita diferència que la comunitat autònoma de Múrcia no té més que la sola província murciana. El cas  és que aquest procés que hauria de parèixer lògic no ha tingut lloc. Fins aquí, d’acord. Ara, al meu entendre, atribuir la causa principal d’aquesta dinàmica a una incapacitat del govern de la Generalitat és del tot equivocat. El govern valencià ha obrat en pura lògica a la ideologia del partit que l’ocupa i els resultats del seu èxit són ben evidents. O no és un èxit d’un partit declaradament centralista esmicolar el sentiment d’adscripció a l’àmbit autonòmic en benefici de l’estatal? Fa falta recórrer a l’explicació continguda en la capçalera d’un dels altres diaris de la capital, Las Provincias, per donar a entendre quin és l’objectiu nacional del projecte històric de la dreta valenciana? Doncs això: esdevenir “las provincias” d’un “levante” espanyol que com a entitat política constituïda no ha existit mai, tot i visualitzar-se en els mapes del temps de Canal 9. Els mapes del temps aporten una informació identitària que només cal fixar-s’hi.

L’objectiu de l’espanyolisme de la dreta valenciana era i és la dissolució de la identitat valenciana autoreferenciada. Això significa la reducció  com més millor de la identificació valenciana del conjunt del país que més o menys correspon a l’antic Regne de València, més modernament conegut per País Valencià. La pol·lució dels símbols, nom inclòs, i la despersonalització sistemàtica com a política cultural, és un projecte que arranca de la negociació del primer estatut d’autonomia i que no ha deixat mai d’operar. I no de manera exclusiva per part de la dreta. Només cal recordar que en el darrer congrés socialista, en què van posar-se en dubte les sigles del mateix partit, va abandonar-se l’organització territorial de base comarcal i es va adoptar la provincial. Els arguments a favor d’aquest canvi poden ser més o menys raonables, però la direcció del canvi és eloqüent. De fons, el provincianisme és l’actitud identitària que s’ha afavorit intencionadament. Vegem en què consisteix: identificació nacional espanyola en detriment de la valenciana; elaboració i enaltiment d’un folklore diferencial sense contingut identitari col·lectiu, és a dir polític; conversió de la Generalitat en una institució desmanegada al servei de l’estratègia partidista i increment del poder de la diputació provincial, que esdevé un govern efectiu que connecta directament amb l’estructura vuitcentista de l’estat liberal espanyol.

I com a espantall per agitar quan convinga, l’anticatalanisme. Sentir dir avui que el blaverisme ha desparegut de la política valenciana és bastant ususal i, tanmateix, un no acaba de saber bé si aquesta diguem-ne anàlisi forma part de la desorientació generalitzada o de l’estratègia de la dissolució. Avui, el blaversime ha passat a formar part de l’espanyolisme banal amb què els centres d’emissió ideològica depenents de la Generalitat bombardegen sistemàticament l’opinió pública que controlen, que potser no és tan majoritària com desitjarien. Davant d’engendres catastròfics com els seus mitjans de comunicació i sense gaires alternatives més, és lògic que el personal faça zàpping a la recerca d’un refugi digerible. El blaverisme no és motiu de controvèrsia perquè ja ningú se’n recorda de res, tota la cultura de masses és en castellà i està considerat de mal gust reconèixer que el valencià és llengua catalana. Pobret del qui intente dir o fer res alternatiu amb poca o molta incidència. Passa a formar part dels estigmatitzats. I a ningú no li agrada anar amb la llufa penjant. I així és que hom engoleix les rodes de molí identitàries que li escudellen.

I això que l’enquesta és de començaments d’any. La següent, després de guanyar Espanya el mundial de futbol, encara donarà uns resultats més accentuats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s