Barcelona – València – Palma

Vaig a l’exposició Barcelona-València-Palma del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). El CCCB és un centre cultural que indaga en les tendències actuals, no únicament artístiques, tot i organitzar actes de primera magnitud com el Sónar, un festival de música avançada que és una indagació pura i dura en les noves tendencies musicals enteses com a fenomen cultural viu i projectat al futur. Un festival massiu d’èxit internacional. Igualment, el CCCB és un centre que té per missió reflexionar sobre la ciutat com a àmbit de vida humana, com a model social. No de bades, al darrere del centre hi ha la totpoderosa Diputació de Barcelona, una administració que toca diners i té interessos concrets pel que fa a la seua pròpia supervivència. La ciutat metropolitana és, doncs, un model de societat sobre el qual cal reflexionar des d’una òptica igualment ciutadana.

L’exposició fa una aproximació a les semblances i diferències entre les tres ciutats. Més concretament, n’analitza les confluències i les divergències: els reptes del futur en relació a la seua condició marítima i al canvi climàtic; la llengua; el creixement urbanístic; la vida cultural; la lletjor com a fenomen associat a la ciutat; la corrupció econòmica i política; l’hedonisme com a dinàmica de la vida social; uns orígens medievals comuns. L’exposició vol donar a conèixer, sobretot, l’espai compartit per les tres ciutats, que són capitlas dels territoris respectius. En el fons i en la forma, es tracta d’afirmar l’existència d’un espai compartit entre les tres ciutats i, doncs, entre els tres territoris de què són capitals; es tracta d’afirmar la continuïtat existent entre els tres angles d’un triangle que es pot ignorar o menystenir. Encara més: es pot combatre directament com s’ha combatut en els últims 48 anys, concretament des de l’aparició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, amb èxit remarcable. Entremig, hi ha hagut un canvi de règim polític amb cop d’estat fallit inclòs, i les inèrcies involucionistes, tret de l’anul·lació de l’amenaça militar, s’han mantingut intactes. I tanmateix l’espai compartit, la continuïtat, existeixen. I això no obstant, avui, l’espai compartit per Palma, València i Barcelona, passa inexorablement per un pol extern: Madrid. No hi ha, en cap sentit, un espai compartit descriptible, identificable, entre les tres ciutats i, doncs, entre els tres territoris. Això és així fins a l’extrem que, a no molt tardar, serà possible viatjar entre València i Barcelona amb AVE, fent transbordament a Madrid. Per activa i per passiva, no existeix un espai comú quan no hi ha unes relacions polítiques compartides d’igual a igual que no siguen en funció de l’adscripció espanyola.

La contumàcia de la política valenciana a negar aquest espai compartit, lingüístic, cultural i polític, fins i tot ha afectat la realitat econòmica. Malgrat formar un espai d’unes relacions econòmiques internes contrastades, la dinàmica política entre les tres ciutats i entre els seus territoris ha estat donar-se l’esquena mútuament i mirar de cosntruir l’espai propi a partir de la seua capitalitat “regional”. La col·laboració política entre Barcelona i Palma, entre Catalunya i Balears, fluctua en funció de qui governa en cada moment. L’Institut Ramon LLull és la plataforma de projecció cultural exterior compartida entre aquests dos territoris. En forma part la xarxa la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, però és evident que es tracta d’una organització supletòria de la desavinença que hi dispensa la Generalitat valenciana. La política catalana té una dinàmica pròpia marcada per la seua relació amb l’estat espanyol. Els Països Catalans hi són un concepte que decora molt, però que no té cap efectivitat fora d’uns determinats cercles intel·lectuals i d’unes determinades organitzacions polítiques minoritàries. En això, els custodis de la indissoluble poden dormir més que tranquils. L’objectiu de dividir van assolir-lo ben assolit fa molt de temps i la cosa ja comença a fossilitzar. Fins i tot la Taula del Sénia, aquesta plataforma pensada per gestionar el buit deixat per les administracions territorials respectives, té per missió munyir a Madrid el que per descohesió, per separació, les administracions territorials han deixat anar de la mà de Déu.

Avui aquestes coses estan experimentant per moments uns canvis ben significatius. Això que s’ha anomenat l’eix mediterrani tradueix en l’endarreriment de les infraestructures la desconnexió entre territoris i, més concretament, entre les ciutats que en són capitals. És, ben mirat, el millor espill de la realitat de les coses. De la crisi de les coses. Mentrestant, qui té la paella pel mànec i cobra a cor què vols els impostos dels quals continua vivint malgrat la crisi econòmica, té altres prioritats que la connexió de les infrestructures de transports en un dels eixos econòmics més dinàmics de la UE. Perquè en realitat el veu com un perill per als privilegis que reté per tots els mitjans. I mentrestant, com cantava La Trinca en aquell tema sobre la Nova Cançó, “s’ha acabat el bròquil” de l’estat de les autonomies. Entre tanta rojor (i gualda) futbolera, no ho sé si tu ja m’entens, però és ben clar que quan en un dels angles del triangle que comentem hi surten a manifestar-se més d’un milio de persones perquè s’anul·la una decisió democràtica expressada en referèndum, alguna cosa s’està movent sense marxa enrere i les relacions dins i fora del triangle estan a punt de canviar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s