Adéu, Espanya

brussel-CA

Aquesta setmana hem tingut ocasió de viure un altre capítol significatiu de l’alliçonament de l’estat en què vivim. Dilluns al vespre va conèixer-se el pronunciament del tribunal constitucional espanyol en relació als recursos presentats contra l’estatut d’autonomia de Catalunya fa quatre anys. A hores d’ara, ja ningú es recorda del secret que hauria de regir en el funcionament d’aquest i dels altres tribunals en relació als temes sobre els quals prenen decisions. Segurament els canvis propis de la societat de la informació han fet caure aquesta pauta en desús. En realitat, tanmateix, la filtració informativa és un mètode practicat a diari per un estament que hauria de ser exemple de moltes coses i no és exemple de res edificant.

Resumint, els partits espanyols han trobat bé una sentència emesa per un tribunal desprestigiat i anòmal, propi d’un règim no democràtic, bloquejat pels propis interessos partidistes que en determinen la composició. Això, en l’opinió pública estatal, no representa cap anomalia democràtica. De fet, la història del procés conegut com a transició està plena d’anomalies d’aquest calibre i a hores d’ara aquestes coses ja són normals i corrents. Al capdavall, la policia i els jutges de la dictadura van continuar sent la policia i els jutges de la democràcia i tan amples.

La resolució dels recursos contra aquesta llei orgànica de l’estat és un cop baix a les aspiracions democràtiques d’autogovern de Catalunya. Sembla que, en aquest estat, té preferència la decisió d’una institució que no s’aguanta ni els pets davant una decisió democràtica presa pel poder legislatiu i refrendada pel poble. Això és difícilment comprensible. Com que personalment vaig participar en aquell referèndum, amb el convenciment que la decisió popular és la darrera paraula democràtica sobre qualsevol aspecte de la cosa pública, la decisió posterior de  qualsevol altra instància em sembla un frau antidemocràtic inacceptable. Un parany polític fastigós.

Però no m’estranya gens. Més enllà de les bones paraules dels polítics madrilenys, de la propaganda espanyolista banal que s’escola sistemàticament pertot arreu i de l’omnipresència d’unes pautes culturals forçades, l’estat en què vivim és l’hereu d’un imperi colonial que viu de l’explotació de les prevendes que es procura. Ho va fer amb tots els dominis europeus, americans, africans i asiàtics que va posseir, mentrestant va poder, i ho continua fent amb els que ha pogut retenir. Per això continuarà proporcionant-se els mecanismes legals que calga per perpetuar aquesta situació, siguen democràtics o no. És la seua raó d’existir.

Aquest tipus de contenciosos jurídics entre Catalunya i l’estat són més vells que el mateix estat. Olivares, governant de la monarquia hispànica dels Àustria, al segle XVII, ja formulava el consell adreçat a la corona que, si en lloc de ser rei d’uns quants reialmes cada un amb la seua sobirania, podia reduir-los tots a l’obediència del més poderós, Castella, la corona espanyola seria la més potent de la cristiandat. Feia una mica tard, Olivares, certament, però la seua màxima ha estat, malgrat la decadència imperial, la pauta política de l’estat espanyol d’encuny borbònic i també una de les causes de diverses guerres. Ja en aquella època el conflicte entre la monarquia i les lleis catalanes era la dinàmica de la seua relació institucional. Aquesta dinàmica arriba fins a l’actualitat i sempre s’ha desenvolupat en el mateix sentit. Els catalans han mirat de millorar el seu estatus polític i el centralisme ha mirat de limitar-lo legalment. I per la força si no ha pogut ser d’altra manera. Ja a l’època d’Olivares ho va aplicar també amb Portugal, però sense èxit.

Els administradors de la medecina de la sentència diuen que bàsicament l’estatut capat pel tribunal constitucional és constitucional i per tant del tot vàlid i etcètera. Que els articles anul·lats i amunt i avall suposen un percentatge mínim del text. I eviten pensar en la castració. Perquè al capdavall segons quins òrgans del cos també en suposen un percentatge reduït i pot viure’s sense.

Tornem-hi amb el plantejament personal que en faig. Contra el meu vot en un referèndum no hi ha instància superior que en puga canviar el sentit. No hi ha invalidació possible en termes democràtics. Poden predicar el que vulguen o lladrar si ho consideren oportú.  Si el meu vot no decidex, i el sistema representa que és bo, llavors no me’n vull saber res. Com que a més s’apressen a dir que el model territorial, amb aquesta sentència, ja pot donar-se per tancat, encara menys. Penso que amb el joc d’interessos partidistes que ha presidit el procésde la sentència, s’ha fet malbé aquesta institució bàsica de l’estat, i alguna cosa més.

I, doncs, direm com el peota Joan Maragall fa cent anys: Adéu, Espanya. Sempre que es tanca una porta, se n’obre una altra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s