Foc

Ara que pareix que ja ha passat la tempesta política i mediàtica provocada per la mort dels cinc bombers del GRAF de Lleida a l’incendi de l’estiu passat a Horta de Sant Joan, potser és moment per a la reflexió serena i de fons sobre els incendis forestals i la gestió que se’n fa. Per casualitat, trobo un article de Joan Francesc Mira que va aparèixer al diari Avui el 22 d’agost de 2009 sobre aquesta qüestió. L’article va ser escrit sota la inlufència immediata d’aquell desgraciat episodi i això no obstant incideix de ple en les causes de fons que generen els incendis forestals.  Joan Francesc Mira parla des de l’Alcalaten, a les envistes del Penyagolosa, on té una segona residència, i ho fa des del punt de vista de la gent dels pobles que són escenari d’aquests incendis.

L’anàlisi que fa, i que subscric plenament, és que els canvis en el món rural, específicament l’abandonament de l’agricultura en aquelles àrees més properes a la malesa i el bosc, són la causa  principal de l’increment dels incendis d’un bosc relativament nou en què hi ha més llenya que mai, ja que no s’usa com s’usava abans. D’alguna manera, ve a dir, abans l’agricultura mantenia a ratlla un bosc que ara campa a l’ample. Addicionalment, la urbanització descontrolada d’àrees naturals ha portat a una humanització de l’entorn forestal que incrementa el perill quan corren les flames. Així les coses, és del tot improbable que aquesta dinàmica experimente un canvi de rumb en el futur. De fet, l’articulista dóna a entendre que aquest tipus de reflexions, tot i que representen una anàlisi exacta del tema, no hi tenen cap incidència, perquè al capdavall ni els actors dels pobles ni els de les ciutats ni tampoc les administracions que ho gestionen es plentejaran de variar una inèrcia que no variarà en el futur.

Dit això, la magnitud de la tragèdia d’Horta i el tractament que se li ha donat en la política catalana i en els mitjans de comunicació arran de les actuacions del jutjat de Gandesa que invesitga el tema, sí que poden generar algunes observacions addicionals que val la pena assenyalar. En primer lloc, resulta que presumptament el foc va ser intencionat i que els piròmans pertanyen a la societat diguem-ne de l’entorn ruralon hi havia el bosc cremat. Cosa que evidencia una desorientació profunda d’una part signficativa d’aquesta societat en relació al respecte per l’entorn, una actitud que pareix inaudita però que no ho és en absolut si ens atenim als canvis en el món rural que ja hem apuntat. En segon lloc, l’actuació dels efectius antiincendis en aquesta ocasió sembla haver estat d’una descoordinació excepcional. Ho sembla però en realitat és difícil de comprovar-ho realment per comparació. Se n’ha parlat molt, d’aquesta actuació. Massa, certament. Sobretot tenint en compte que els possibles errors comesos van revertir mortalment en integrants d’aquests mateixos efectius. La cosa té tres vessants. D’una banda, els responsables administratius d’aquest tipus d’actuacions, a fi de no posar en risc la seguretat ciutadana, aparten tant com poden de la lluita contra les flames els ciutadans que viuen al territori que es crema. Una mesura lògica des del punt de vista de qui busca la seguretat pública i completament indignant per a qui en resulta subjecte. El coneixement del terreny, i encara més en circumstàncies excepcionals com les del foc, és un element de primer ordre que la responsabilitat de la urgència obvia amb massa facilitat. Això explica el sentiment de sublevació de la gent i encara de responsables municipals. Així, per altra banda, per més mitjans que es posen contra un fenomen que quan es desencadena es desenvolupa amb la força imparable de la Natura, conèixer el lloc on passa sembla una condició de calaix per enfrontar-s’hi, cosa impossible quan s’aplega el màxim d’efectius possible. I que siguin especialistes no és condició suficient perquè se n’assegure la integritat. El tercer vessant afecta el tractament que a tot plegat hi donen els mitjans de comunicació. Com no pot ser d’altra manera, els mitjans de comunicació s’atenen a les pautes de generació de l’opinió pública per parlar-ne. L’opinió pública es genera en el medi urbà, no a la muntanya. I per tant el punt de vista resulta més condicionat pel que se suposa que està bé o malament vist des de la ciutat que per la solució efectiva allà on es produeix el foc. En realitat, això no hauria de ser explicació de l’actuació més que lamentable de determinats mitjans que han donat publicitat a vídeos i comunicacions que només tenen per finalitat alimentar el morbo de l’audiència i afavorir interessos inconfesables i, tanmateix, perfectament reconeixibles en una democràcia de baixa intensitat com l’espanyola.

Finalment, cal fer esment de la dimensió que pren la gestió política d’assumptes d’aquestes característiques, llegiu accidents amb implicacions de responsabilitat pública. La tècnica, estratègia o com se’n vulga dir d’afanyar-se com més millor a tancar com siga la resolució d’accidents d’aquesta mena és una mala pràctica política d’efectes contrastats. Més: és un element per acabar d’embullar del tot fets que justament el que necessiten és arribar fins al darrer dels aclariments. Indefectiblement, el gestor polític que s’afanya a agranar sota l’estora accidents que afecten directament la seua responsabilitat política pel que fa a la seua continuïtat en el càrrec, acaba produint un nyap colosal, siga en forma de desastre forense (exemple del Yak-47), siga en forma d’informe insostenible (exemple de l’explicació del llamp com a causant del foc d’Horta). Un nyap que quan salta a la llum pública liquida la credibilitat que li pogués quedar al gestor del cas. En una democràcia normal, abans d’arribar en aquests extrems, el gestor polític implicat posa el càrrec a disposició de que li n’ha atorgat la confiança. Dimiteix. Aquí, pel que es veu, les coses funcionen d’una altra manera.

Personalment, l’existència de comissions parlamentàries com la que es va crear al Parlament de Catalunya arran dels fets d’Horta em sembla molt bé. Malgrat el sentiment d’angoixa per sentir parlar dia sí i dia també de com cinc persones van perdre la vida, l’accés a la informació és una mesura sana per a la vida pública. Els qui s’aferren al càrrec no han entés encara que aquesta és una tendència imparable en la societat actual i encara ho serà més en la del futur. De la manera que s’està produint l’anomenat empoderament, aquesta manera de fer comença a representar més inconvenients que no avantatges per als representats polítics. Només és qüestió de temps. Ara, això sí: serà més fàcil que canvie la manera de fer dels responsables polítics en relació a la gestió informativa que pel que fa al tractament que es dispensa als ciutadans locals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s