Televisió sense fronteres

Avui envio en un sobre de cobrament a destinació la meua contribució a la campanya Televisió sense fronteres, engegada per Acció Cultural del País Valencià a fi de recollir mig milió de signatures per a una iniciativa legislativa popular adreçada al Congrés dels Diputats, que té per finalitat que la cambra legilativa espanyola prenga en consideració la proposta de llibertat de transmissió de totes les televisions dins el territori estatal. Aquesta ILP  és l’eixida que ha trobat l’associació valencianista per eludir la persecució de què és víctima per part de la Generalitat Valenciana de Camps. I això per gestionar els repetidors de televisió que feien arribar el senyal de TV3 al públic valencià.

Quan l’actual president de la Generalitat de Catalunya era ministre d’indústria del govern espanyol, va atorgar la freqüència del senyal de TV3 en terres valencianes a un canal privat. Hauria estat un estratagema pervers si hagués estat la primera vegada que es portava a la pràctica, però allò que es diu original no ho va ser gaire, perquè de fet és la política que històricament s’ha aplicat des de les institucions de l’estat espanyol a aquest assumpte. Així és que el senyal de TV3 va migrar anticipadament d’analògic a digital.

Mentrestant, la Generalitat Valenciana atorgava freqüències digitals per a canals d’empreses amigues, tallades totes pel mateix patró. I engegava la persecució judicial dels repetidors d’ACPV, amb tancaments i multes desorbitades. Es tractava de fer emmudir, de tapar, d’enfosquir, un mitjà de comunicació diametralment oposat als mecanismes de propaganda propis en què s’han convertit els mitjans televisius públics valencians.  La intervenció de la Generalitat de Catalunya buscant la reciprocitat de la recepció de canals, que va fer que Canal 9 es veja en molt bona part del territori principatí, no va tindre cap incidència en el posicionament del PP valencià al respecte.

Així és que va donar lloc a aquesta iniciativa legislativa popular perquè el legislatiu espanyol, que tot just acaba de legislar sobre la matèria, prenga en consideració l’aplicació real de les directives europees que garanteixen la lliure circulació del senyal televisiu. Segurament, la iniciativa aconseguirà passar del mig milió de signatures perquè, si més no, el tema arribe al Congrés.

Per aquesta raó vaig fer-me fedatari per a la recollida de signatures. La meua acció en aquest sentit ha estat bastant modesta. He recollit signatures allà on m’ha paregut comptar amb una predisposició favorable, tant per part dels possibles signants com per part meua de cara a evitar possibles discussions innecessàries. El resultat és un nombre de signatures potser curt però que espero que valga per sumar.

Dit això, potser val la pena deixar dit que si el resultat final de la ILP no és satisfactori això tampoc no serà cap sorpresa, tenint en compte els antecedents i la conducta de les diferents instàncies polítiques amb responsablitats al respecte. De tota manera, ens trobem en un moment en què el panorama televisiu està canviant signficativament. El pas a la TDT està trastocant la manera com miràvem la tele. Es tracta d’una època d’inseguretat en la recepció, que té deficiències tècniques. Molts canals digitals s’estan incorporant a una oferta televisiva que ja ha de competir amb Internet en el terreny dels hàbits d’oci, sobretot dels joves. Molts d’aquests canals, per no dir la gran majoria, són directament escombraries. En aquest sentit, un col·lega de Madrid em pregunta recentment si és veritat que es veuen a tota Espanya els programes infectes en què participen tertulians reaccionaris d’aquell terme municipal de la meseta. Ho pregunta amb un punt d’incredulitat per la propagació a nivell estatal de la caspa carpetobetònica d’uns portantveus mediàtics tronats que només es representen a si mateixos. I sí, és veritat que això funciona d’aquesta manera.

Dubto que la cambra legislativa espanyola moga un dit per la configuració d’un espai comunicatiu amb cara i ulls amb cap altra llengua que no siga el castellà. De moment, aquestes coses han anat d’aquesta manera des del 1978 i no veig elements de canvi substancials perquè varien ni poc ni gens. Evidentment, a la cultura dominant, estatal, no li interessa diversificar l’espai comunicatiu, sinó compactar-lo seguint l’unitarisme inveterat de l’espanyolisme, no fos cas que se li escapés el control general de la cosa. Que ha servit des de la seva invenció per configurar, per bastir una matriu cultural i política única a major glòria de la vertebració estatal i l’atenuació dels efectes polítics de l’anomenat estat de les autonomies.

En aquest sentit, qui haja volgut construir un espai comunicatiu alternatiu i en concret un espai comunicatiu català, s’ha hagut de gratar la butxaca i anar trampejant els entrebancs corresponents. Avui, també el salt tecnològic a la TDT no és tan sols un salt tecnològic, sinó la multiplicació fins a l’absurd de canals buits de continguts però excloents en qüestions lingüístiques. Mentrestant, la política televisiva valenciana ha perseguit uns objectius orientats a reforçar els ocupants del poder autonòmic a costa del control informaitu i la minorització lingüística i cultural d’allò valencià. Es a dir, amb els mateixos objecitus, si no amb la fe del convers, amb què s’està configurant el panorama estatal.

Les dificultats en la recepció de TV3 al Nord valencià, que tenen relació amb aquest escenari, no deixen de ser un símptoma evident de fins a quin punt pot arribar la distorsió de la normalitat democràtica i comunicativa. Decididament, les directives europees quant a circulació del senyal televisiu no semblen formar part de l’horitzó mediàtic del nostre país. Cosa que indueix a pensar fins a quin punt aquest allunyament no és el resultat del fet que, si més no en aquest àmbit, no formem part de la Unió Europea per decisió política dels nostres dirigents.

I això tenint en compte que, avui, el poder de la televisió es troba al caire d’experimentar un retrocés cada vegada més significatiu davant les formes de comunicació instaurades per la web 2.0 i encara per l’evolució futura de la tecnologia de difusió. Quan Internet ja ha esborrat les distàncies i les fronteres, donant lloc a noves formes de relacionar-se, d’informar-se, de comunicar-se, aquesta voluntat de control de la televisió, que arriba al punt d’impedir-ne la difusió, talment com s’esdevé en països com l’Iran, de democràcia més que dubtosa, no deixa de ser un aspecte inequívoc de l’obsolescència de la mentalitat que la sosté.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s