Sergi Beser

No m’assabento de la mort de Sergi Beser fins que no m’arriba el butlletí electrònic Noves que m’envia Carles Ripollés des del Centre d’Estudis dels Ports.

Jo vaig conèixer-lo pels llibres sobre novel·la castellana del segle XIX. Eren llibres de crítica literària acaèdimca, de l’editorial Gredos de Madrid, que servien de manual i bibliografia de referència a les classes d’història de literatura i crítica literària quan vaig començar la carrera de filologia, a Castelló de la Plana. Els llibres de Sergio Beser, tal com hi signava, en volums la majoria escrits i publicats ja als anys 60 del segle passat, eren d’aquells que els estudiants ens preníem com si fos doctrina de la bona. Hi havia un salt qualitatiu remarcable entre la literatura que havíem estudiat al BUP i la densitat acadèmica dels volums de Gredos. Aleshores, el seu nom era invocat poc menys que com a autoritat infalible.

Molts anys més tard, quan vaig començar a ferqüentar, a Morella, els cursos d’estiu de la Universitat Jaume I de Castelló, que quan vaig començar-hi filologia encara no era ni universitat, tan sols uns edificis a la quadra del Borriolenc que avui semblen un institut decrèpit a la vora de les imponents moles rogenques de la universitat castellonenca. Crec recordar que el meu antic professor herbesenc Lluís Meseguer, en una de les tongades estiuenques d’aquelles edicions dels cursos de començaments de la dècada, va portar-hi el savi de la crítica castellana.

Allò no em quadrava: un morellà, primera espasa de la crítica literària espanyola? Sergi Beser tenia un posat i una expressió senzilles, una intenció modestament sorneguera, com correspon a la gent de tremp que ha de veure-se-les amb els elements de la vida. Llavors vaig informar-me que s’havia criat a Barcelona, al popular carrer del Tigre, on en la meua vida d’estudiant vaig estar a punt de viure. Un nom de carrer salvatge i suspecte per habitar, com salvatge va ser l’època de la seua joventut universitària en la Barcelona derrotada dels anys 40 i 50. Després del pas pel sedàs de la repressió arran de les protestes universitàries antifranquiestes de 1958, un cop llicenciat, va fer el periple de les universitats de Durham, Sheffield (Anglaterra), Brown, Ohio i Harward (EUA). Va ser durant més de 40 anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El millor record que en guardo, això no obstant, és el de la presentació del llibre Morella, imatge i paraula que es va fer a Vilassar de Mar cap al 2000. El llibre, de gran format, editat per Lunwerg, és un recull de textos en català, castellà i llatí que parlen de Morella, combinats magistralment amb imatges del lloc i de la gent. Els textos, genralment fragments, van ser compli·lats per Sergi Beser i les imatges van eixir de la màquina d’un dels millors fot`grafs dels Ports: Julio Carbó. Les pàgines, els textos i les imatges, tot és en blanc i negre i constitueix una mirada compendiosa de Morella, l’entorn que l’envolta i la gent, carregada d’art i d’evocació poètica, d’una autenticitat entre viscuda i imaginada.

A l’acte hi van intervenir el mateix Beser, l’alcalde Ximo Puig i l’escriptor Ignasi Riera, sota els focus abrusadors de la planta baixa del museu Monjo. NO sé per què però de cada un en retinc una idea que em va quedar. Ignasi Riera, fantàstic fabulador de realitat més o menys imaginades, admirador dels Ports, que havia arribat a dir en un article a La Vanguardia que els masos de la comarca “catalanean”, hi va deixar anar aquella idea, que m’encanta, segons la qual Morella, potser, va arribar a existir, tot convertint la materialitat de la ciutat emmurallada en referent imagianri de la creativitat literària. Per la seua banda, Ximo Puig, que s’hi presentava com a promotor de Morella mitjançant el llibre, va formular una altra idea no menys interessant: els pobles com Morella només poden eixir endavant comptant amb les complicitats de qui els pot ajudar, de qui s’hi sent vinculat. Finalment, Sergi Beser va deixar-me estampada a l’exemplar que vaig emportar-me una dedicatòria fantàstica. La cosa va anar més o menys així:

– Vosté també és de Morella?

– No, jo sóc de Traiguera però m’agrada molt Morella.

I escriu: Per a Vicent, morellà de Traiguera, amb afecte.

De les que he arribat a recollir, és una de les dedicatòries que més impressió m’han deixat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s