Milian

M’assabento pel Facebook que Manuel Milian Mestre, tertulià habitual del programa L’oracle de Catalunya Ràdio, va deixar-se anar aquesta setmana arran de la nevada als Ports de Morella. No he sentit les declaracions i per tant parlo de segona mà. Resumint, l’home va venir a dir que tan de bo la ratlla del Sénia passés, posem per cas, pel Monlleó; d’aquesta manera els pobles del Port valencià no s’haurien quedat abandonats als seus propis mitjans per l’administració valenciana. La cosa suscita unes quantes reflexions.

En primer lloc, si no vaig errat, Manuel Milian té els seus orígens familiars al Forcall i s’identifica com a morellà de pro. Va formar-se a la terra ebrenca, durant el franquisme, és a dir, sota el mantell de la cultura episcopal tortosina poc o molt contemporitzadora amb el nacionalcatolicisme del règim, cosa no gens contradictòria amb l’adscripció carlista familiar i el ressò agrarista del seu cognom. Després de completar la seua formació a l’estranger, va establir-se a Barcelona. Quan la transició, va actuar de gregari de Manuel Fraga Iribarne, aleshores cap de l’AP postfranquista. Més tard, amb el PP, la seua posició dins del partit va esdevenir cada cop més marginal fins que va abandonar el partit, a l’època d’Aznar. Segons ell mateix diu, la diferència de criteris pel que fa al paper del PP de Catalunya i la seua articulació amb la matriu madrilenya, confrontacions intestines a banda, va ser la causa d’aquest diguem-ne ostracisme. El cas és que es tracta d’una veu conservadora que discrepa obertament de l’oficialisme del PP, tant del català com de l’espanyol. A L’oracle, programa de sobretaula de l’emissora pública de la Generalitat de Catalunya, Milian hi intervé com a tertulià habitual expert en temes econòmics i polítics. El que em resulta interessant de la seua veu, a banda dels coneixements professionals i personals que acumula, és la referència continuada, ben bé obligatòria als Ports de Morella i a l’articulació del Nord valencià respecte del context dels Països Catalans (anava a buscar un circumloqui més neutre per dir el mateix però l’economia expressiva m’ha fet adonar-me que no calia esmerçar-hi més esforços per acontentar els qui, de tota manera, no volen saber-se’n res). Això i una manera de parlar inconfusible, barreja de parla familiar, barcelonismes i castellanismes sense atenció a la regla. Un parlar proper i una expressió sense gaires formalismes a l’hora de dir-la grossa si convé.

Segurament és el cas que ens ocupa. Desconec quina és la relació de Milian amb la dreta berlusconiana comunitatícola, encastellada en les institucions. Sospito que potser nul·la, i potser encara siga pitjor. No em feu dir per quina de les parts. El cas és que sentir una veu discordant de l’oficialitat comunicativa valenciana i més procedent del mateix espectre ideològic és cosa de meravella, si més no en feu fabrista. Evidentment, la crítica, que imagino de la vehemència habitual de Milian, no podia ser en un mitjà de comunicació valencià. No hi ha, en un sentit estricte, cap mitjà audiovisual valencià que puga considerar-se d’abast diguem-ne intercomarcal, que escape a la unanimitat de la censura pepera. En això, l’espectre comunicatiu valencià s’assembla sospitosament a l’italià, i si m’apreten molt, al del partit únic de les dictadures. I si no, me’n posen exemples que ho desdiguen.

Una altra cosa és el fons de la qüestió que toca amb les seues declaracions sobre la promptitud administrativa en l’assistència arran de la neu. Hi ha qui ha opinat que no cal imaginar què hauria passat en cas que la ratlla senienca hagués estat més al Sud. Només cal veure quin és el comportament de la Generalitat de Catalunya respecte de les Terres de l’Ebre. En tenim un exemple trist en la gestió del cas del foc d’Horta de Sant Joan, que mereix una reflexió a banda, segurament extensible a altres casos similars. En concordança amb aquesta manera de pensar que veu en l’actuació governativa de les institucions autonòmiques la persistència de la desídia i l’abandonament dels centres de poder envers la perifèria, hi ha la idea, pràcticament un lloc comú, que tot el que no es puga fer des d’aquí, malament rai si s’ha de confiar a fora, sobretot en cas de necessitat. No dic que hi estiga d’acord, només constato que existeix. No sé fins a quin punt existeix una correspondència, una transposició, entre aquesta percepció i l’expressió difusa d’una manca d’identificació amb els corresponents referents autonòmics. El que sí que pot constatar-se és la coincidència en la percepció esmentada arreu del territori de la Ilercavònia.

I sí, la idea de la Ilercavònia sempre ha estat una excusa identitària per parlar de segons què, però no es pot negar que alguns trets característics sí que es poden apuntar. No cal dir que Manuel Milian, amb l’expressió pel broc gros d’una idea carregada de provocació, hi toca de ple.

Anuncis

2 pensaments sobre “Milian

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s