Vegueria a la una

Afirma Lluís Salvadó, delegat del govern de Catalunya a les Terres de l’Ebre, en article publicat a l’Avui, que ara va de bo i les Terres de l’Ebre assoliran el reconeixement institucional i l’aparell administratiu que necessiten mitjançant l’aprovació de la llei de vegueries, de manera que, obtenint una vegueria pròpia se superarà la divisió provincial espanyola de 1833.

Segons el mateix Lluís Salvadó diu, la vegueria històrica de l’Ebre va ser suprimida el 1716 pel Decret de Nova Planta de Felip V, que hi va instaurar un dels seus corregiments (la paraula ja diu el què), abolit al seu torn en la divisió provincial liberal, que va incloure les Terres de l’Ebre a la provínica de Tarragona i va escapçar la capitalitat de Tortosa. Una capitalitat política a la qual van seguir el lent esmunyiment de la capitalitat social i econòmica de la Ilercavònia, no tan sols de les Terres de l’Ebre, i que es va consumar no tan remotament, sinó ben bé amb l’autonomia. La recuperació d’entitat administrativa va iniciar-se al començament de la dècada actual, quan la rebelió antitransvasista va fer que la Generalitat pujolista s’afanyés a desplegar-hi l’administració autonòmica.

Tot això, ben mirat, serà amb permís dels enfrontaments sorgits entre ciutats i comarques del veïnat per capitalitzar la nova demarcació administrativa. És a dir, per centralitzar la nova administració. Valga com a exemple més proper el posicionament de Tarragona i Reus al respecte de la seua vegueria. Aquestes polèmiques, que més que atendre a la racionalització de l’administració com a innovació en el servei a la ciutadania, responen a la defensa de l’hortet propi, molt en la dinàmica que es reprodueix a més alt nivell en un estat centralista com Espanya, que juga a les autonomies per conservar una visió uniformista del que ha de ser, en què totes les parts de la perifèria van a Madrid a veure “que hay de lo mio”; aquestes polèmiques, dic, són un entrebanc molt significatiu a l’aprovació de la llei que ha de fer possible la reforma administrativa.

Si és vergonyós que es reproduïsquen entre Tarragona i Reus, quan en realitat haurien de cooperar per superar la seua posició subsidiària dins la xarxa urbana de Catalunya, i això significa efectivament compartir responsabilitats i gestió; posicionaments com el de Manel Ferré, alcalde d’Amposta, pareixen fora de lloc. El més lògic seria que la recuperació institucional de la vegueria revertís en la recuperació de la capitalitat històrica, i a més que aquesta recuperació no es limités a les Terres de l’Ebre, sinó a la Ilercavònia. D’aquesta manera es tendiria al restabliment d’un reequilibri territorial vigent abans del desplegament autonòmic. I no es tractaria més que del restabliment de les relacions normals en el si d’una societat ilercavona que pateix la fragmentació administrativa i el tractament perifèric dels centres de poder.

Perquè, en el fons de l’ordenació territorial de les vegueries no hi ha més que la idea de reestructurar l’arquitectura territorial dels centres de decisió. I és evident que l’ordenació autonòmica espanyola, lluny d’apropar aquests centres de decisió al que per no saber com anomenar s’ha convingut a anomenar “el territori”, ha consolidat el cadàver provincial de la mala còpia de l’estat napoleònic. Va passar al País Valencià, amb aquella fe, i va passar a la Catalunya pujoliana, en aquest darrer cas amb una llei de comarcalització entremig que va tindre uns efectes estranys, però que va servir per erosionar l’imaginari polític provincial i iniciar el camí cap a una regionalització més d’acord amb la realitat de cada lloc. Contràriament, les comarques valencianes existeixen i són conegudes de tothom, ja que responen a l’orgnaització geogràfica de la societat i l’economia, però tenen una rellevància política i administrativa nul·la. L’article 65 de l’estatut d’autonomia aprovat el 2006 en parla i estableix majoires de dos terços de les Corts per a fer-ne el desplegament administratiu. Després de tres anys de l’aprovació de l’estatut, el més calent és a l’aigüera. Per si hi ha cap dubte al respecte, valga assenyalar que la sucursal valenciana del PSOE va reformar la seua estructura orgànica interna en el darrer congrés, i va passar de comarcal a provincial. Pensar avui en un centre de decisió territorial al nord del País Valencià diferent de la diputació fabrista és una utopia.

I en qualsevol cas, caldrà veure com s’ensambla l’organització veguerial catalana amb l’estructura electoral espanyola que té la província com a circumscripció.

Anuncis

7 pensaments sobre “Vegueria a la una

  1. Perquè hem de tragar que Tortosa sigue la capital de la vegueria? Ja hem patit prou temps les imposicions tortosines. Tothom té dret a demanar la capitalitat això de “la història …” són ganes tornar al passat i s’ha de mostrat que el domini tortosí sobre el territori no ha estat positiu per a ningú. no volem tornar al centralisme de sempre.

    M'agrada

  2. Això de la vegueria història i de la ilercavònia son patranyes, me sona a regions perdudes rollo l’Atlàntida. Com diu el comnetari anterior, el caciquisme de Tortosa ja l’hem sofert prou. Deixeu de plorar pel passat i per la vegueria perduda.
    I no critiqueseu al que no volem la vegueria ni el caciquisme.

    M'agrada

    • Jaume: els qui com dius no voleu la vegueria de les Terres de l’Ebre, quina aspriació teniu? O és que el problema és Tortosa i si Tortosa ha de ser la seu de la vegueria ja preferiu no tenir-ne?

      M'agrada

      • Sí, el problema és Tortosa, com comentes als teus blocs és una ciutat decadent en tots els sentits, caciquista, conservadora, reaccionària, més centralista que Madrid i Barcelona. Això ha perjudicat a totes les TTEE en general: quan pogué haver un desenvolupament, el caciquisme tortosí ho va impedir. La resta de pobles i el dels delta sobretot ho sabem prou. La resta de poders polítics dels país també ho saben i per això la situació d’abandonament actual i de perifèria, no és gratuïta.
        “Ni catalans, ni valencians…” ja saps com continua
        Per això crec que la vegueria no servirà per a res d’útil, excepte per retornar als temps del caciqusime, per a tenir això, prefreixo continuar com ara.
        Espero que ara ho poguis compendre.
        Salutacions.

        M'agrada

  3. Sí que ho comprenc, però em temo que posicionamnets com el teu no són cap solució en el sentit de superar les mancances del passat i també del present.
    Ara imaginem que per no acceptar que l’aparell administratiu de la vegueria va a parar a Tortosa, no hi ha vegueria i continuen les delegacions de la Generalitat. Què se’n fa de l’administració de la diputació de Tarragona i dels diners que corresponen a les Terres de l’Ebre? És un plantejament absurd.
    A més, aquesta argumentació teua és reversible. La vegueria també pot ser la manera de superar el caquisime, que, després de tot, és un producte del provincialisme i de la mentalitat provinciana.

    M'agrada

  4. Jo crec que seria d’estúpids, sabent que el caciquisme no ha desaparegut, (i que crec era anterior al 1833 aquesta mentalitat), sabent això tornar a la mateixa situació. No estic segur de que Tarragona es quedi els diners de l’Ebre, el que sí estic segur, es que Tortosa es quedarà tots de l’Ebre. El caciquisme no està superat, per això recel·lo i et posarè un exemple recent de fa menys d’un mes : Una imporant inversió comercial prevista per a la comarca del Montsià, i que era quasi definitiva, doncs bé per no se sap quina raó ha estat desviada a la ciutat de Tortosa, tachán!!!, t’en podria posar més…
    Creus que si s’aprova la vegueria servirà per a alguna cosa útil? Realment creus que canviarà res, o nomès erà un òrgan inútil i sense poder real, creus que amb la diputació estem malament i amb la vegueria estarem millor i podrem superar les mancances?

    M'agrada

    • Cada vegada em costa més de creure en res. També en seguretats com la que manifestes en relació a un fet que encara no ha passat.

      Comprenc que entre les ciutats i els pobles veïns hi hagen aversions i antagonismes, però no puc compartir-los de cap manera perquè més enllà del funcionament institucional hi ha les persones i les relacions socials. No sé i és el teu cas però l’actitud de renunciar a la superació del provincialisme vigent per no haver d’ubicar segons quines infraesctructures administratives en un lloc concret, francament, em fan pensar en un prejudici.

      També pot ser que jo estiga equivocat. En tot cas, sóc del parer que històricament hi ha un lligam estret entre provincialisme i caciquisme. I es tracta d’un fenomen diguem-ne modern, posterior a 1833. En realitat, d’abans no en podem parlar sense tenir en compte que parlem de l’Antic Règim i llavors ja no es tracta de caciquisme, sinó de feudalisme…

      En qualsevol cas, gràcies per propiciar aquest contrast d’opinions.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s