Vergonya, cavallers, vergonya

Dilluns és dia rematadament en contra. Per no haver-hi, no hi ha ni espectacles, ja que és el dia de descans dels artistes. Així que és dilluns i Al Tall actua a l’Auditori de Barcelona. De l’esdeveniment me n’assabento per l’Espai País Valencià, organització de valencians de Barcelona, que em temo que no freqüenten la Casa Valencia. Quan el concert és immient, me n’arriben notícies per altres mitjans de comunicació. Hi vénen a presentar el seu darrer enregistrament: Vergonya, cavallers, vergonya. El disc està creat al caliu del 800 aniversari del naixement de Jaume I el Conqueridor, i pren el títol d’unes paraules que, segons la Crònica dels feits, va adreçar el mateix rei als seus cavallers abans de la batalla de Portopí quan la conquesta de Mallorca, a començaments del segle XIII, reptant-los davant l’afront que els representava la incertesa de la batalla.

Devia ser al 1979 la primera vegada que vaig assistir a un concert d’Al Tall. Va ser a Vinaròs, al pati o pista esportiva de l’antic col·legi Sant Sebastià per les festes vinarossenques. Jo devia tindre 13 anys i hi devia anar per iniciativa de mon pare. De fet, devia ser dels primers concerts musicals que he presenciat, fora de les orquestres de ball, a les festes del poble. En aquella època, corria música de grups valencians que eixien de l’anonimat i cantaven amb força per la recuperació de la identitat que tot just començava a manifestar-se sense penalització administrativa. Eren grups que, com Al Tall, practicaven una música tradicional empeltada d’un to reivindicatiu que arrossegava una joventut entusiasmada amb els aires de llibertat acabada d’estrenar. Es tractava d’una música radicalment diferent, posem per cas, de la de les orquestres de festes, practicants de l’estil lleuger que ja aleshores pareixia passat de moda, i també de la música dels tocadicos que proliferaven en alguns bars de Traiguera, decididament més internacionals malgrat canviar de mostrari d’any en any. La música i les cançons d’Al Tall eren una cosa totalment diferent. Ja es veia que entroncaven amb la sonoritat de la rondalla que, aleshores, encara aplegava homes majors a tocar a l’entrada d’un magatzem, amb la porta oberta, els diumenges al vespre.  Però al mateix temps se’n diferenciava clarament per la llengua, un valencià recte sense concessions a la diglòssia. I això era tota una novetat: una música cantada en la llengua de casa, que no s’ensenyava a escola malgrat que fins i tot l’assignatura de llengua castellana s’arribava a donar en català.

Aquest dilluns, Al Tall tornava a actuar en un escenari privilegiat, que aplegava bona part dels valencians militants de Barcelona, un públic favorable a més no poder, pagat de poder escoltar de grat els sons i el discurs polític de la formació. Perquè llavors com ara Al Tall ha practicat sempre un discurs de perfil marcadament polític, crític i reivindicatiu. L’evolució històrica ha fet que, allò que al 1979 resultava central per a les aspiracions dels valencians davant el nou marc polític que començava, avui haja esdevingut del tot marginal. Tant és així que expressar idees com les que s’expressen en aquest darrer disc, és heretgia per a la consagrada nomenclatura estatutària comunitatícola. N’hi ha prou de recordar les manifestacions del secretai general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, en el sentit que la Comunitat Valenciana es diu i sempre s’ha dit així, per fer-se idea de la capacitat d’amnèsia col·lectiva i de la voluntat de dimitir de la memòria, tal com posen en evidència les mateixes sigles del partit que comanda. O potser se n’hauria de dir sucursal.

Tenint aquests paràmetres en compte, ja pot entendre’s per on van els trets. Vergonya, cavallers, vergonya és una cantata a l’obra constructora del rei conqueridor, una de les poques figures que avui suscita unanimitat entre societats avesades a malparlar mútuament, encara que el president Francisco Camps tinga el morro de no assistir a l’homenatge conjunt que les institucions de les susdites societats van oferir-li a Poblet, on descansa, amb motiu de l’efemèride del seu naixement. Si bé s’ha de considerar que tal conducta no resulta estranya, sinó més previsible del que podria ser d’esperar, tal com pot constatar-se darrerament. I que s’adapta perfectament al títol de la cantata d’Al Tall.

En fi. Al Tall és un grup clau en la renovació de la nostra música tradicional, entenent que parlem d’aquesta part occidental de la Mediterrània. Segurament per això al concert i al disc també hi van intervenir el músic occità Jan Mari Carlotti i el cantant mallorquí Tomeu Penya, vinguts de Marsella i de Vilafranca de Bonany respectivament. Després d’una carrera artística tan dilatada, que els ha permès investigar a bastament en les formes tradicionals de la cultura musical popular, que per cert sobreviu malgrat la contraplanificació dels polítics, actuacions com la que vam poder presenciar són tot un luxe per als sentits.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s