Lletres d’Ilercavònia

A la llibrerira habitual de Barcelona on solc proveir-me, hi topeto Lletres de casa, exposat com a novetat destacada a la prestatgeria de poesia en català. El volum és el darrer producte publicat de la factoria Serret, editat per March Editor del Vendrell, i conté una antologia de poetes de les comarques que aquí anomenem Ilercavònia. De fet, si bé el subtítol del llibre resa “Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog”, cosa que remet a la referència del moviment literari, justament encapçalat, entre altres, pel mateix Octavi Serret i pel prologista del llibre, Emigdi Subirats, que d’un temps ençà reviscola el panorama literari d’aquestes latituds; el que em crida l’atenció és la il·lustració de la coberta, que reprodueix un antic mapa de les tribus iberes d’aquesta part de la riba mediterrània, en què el dissenyador de la portada hi remarca clarament el territori de la Ilercavònia, amb l’emblema d’una moneda de l’època antiga en què Dertosa encunyava amb el mateix nom d’Ilercavonia.

Molt curiosa aquesta identificació del més remot dels referents històrics per aplegar fins a 38 poetes de les comarques que conflueixen al tossal del Rei, que justament el cap de setmana passat ha estat l’escenari de la festa que anualment hi organitza la Taula del Sénia. Abans dels ilercavons, aquella tribu ibera, pràcticament hi ha la prehistòria. Ben bé els poetes de l’antologia poden considerar-se la veu de la tribu. Vull dir de la tribu que avui viu al territori que potser va arribar a existir dels ilercavons. En qualsevol cas, la troballa visual per agrupar aquestes veus literàries està molt ben trobada, ja que diu molt de la relació existent entre les veus poètiques que hi apareixen i la relació que mantenen amb la societat a què pertanyen.

Avui, escriure poesia i en català ja resulta un acte d’individualisme eixelebrat, vista la dimensió immensament minoritària de la difusió del gènere. Fer-ho a més des de la Ilercavònia ja hauria de pressuposar una determinació numantina, per buscar un símil de l’època. Com si es tractés d’una tribu, d’una ètnia en extinció.

En això, les veus poètiques d’aquesta tribu trasllueixen el component salvatge que alimenta la seua creativitat. Un salvatgisme que recorda les tribus amazòniques, perdudes enmig de la selva i encara per descobrir, vivint una vida aliena a la civilització, una vida assetjada per la civilització, en què el descobriment significa la desvirtuació i la desaparició a més o menys curt termini. Aquí això ja va passar fa molt de temps i tanmateix la tribu poètica perviu, si molt convé amb més vigor que mai. I això que, ben mirat, en aquest cas la selva és exactament la civilització. La civilització del mon global, dels centres de poder, de la fragmentació administrativa, del capitalisme postindustrial de capa caiguda.

Si alguna cosa té la poesia és aquest component tel·lúric que permet el gènere, aquesta expressió sense l’embut de la racionalitat conscient. Per dir-ho en termes romàntics, la poesia apel·la als sentiments. I doncs, aquestes Lletres de casa reuneixen 38 poetes a l’entorn d’un sentiment de pertinença. No debades de cada poeta se’n dóna la filiació local, com si aquest origen fos un dels principals valors de la seua consisitencia com a poeta.

I així és que aquesta expressió poètica, llegint el llibre, se’ns apareix com la transmissió d’un sentiment de comunitat literària, cultural, humana. Des del Benicarló de Josep Igual a la Mequinensa de Marià López i Hèctor Moret, des de la Cornudella de Montsant de Jesús Tibau fins a la Codonyera de José Miguel Gràcia. Tot passant per les veus més reconegudes d’un Joan-Elies Adell o un Albert Roig. I tot amb el colofó de la contraportada de la mà del pare literari de la literatura ebrenca: Gerard Vergés.

Tot, tot en aquest llibre, i especialment el contingut de molts poemes, remet a aquest ofici de viure contra els elements que ens volen anorrear, d’aprendre a conviure-hi si és possible, per sobreviure com a espècie. Per continuar sobrevivint dos mil cinc-cents anys després de l’assimilació, de l’extinció, de l’extermini si convé. I continuar fent-ho malgrat la superposició d’invasions. O potser no, tan sols plasmant en lletra la vivència del dia d’avui, però amb la mateixa intenció que si fos així des de fa segles.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s