Morella

Vaig a Morella el dia 15 d’agost, dia de l’Assumpció, a la tarda, que és un dia assenyalat al Nord valencià i encara en molts altres pobles de la Ilercavònia, perquè és la festa major i com qui diu tothom és al cau. Però no hi ha res com escampar la boira per superar el dinar oficial de la festa grossa.
L’aparcament amb què va dotar-se la ciutat ja fa temps és ple, de manera que l’atractiu turístic continua en funcionament. Com habitualment, aparco tan a prop com puc de la porta dels Estudis, que és la que queda més lluny dels accessos però més a prop del rovell de l’ou.
Em decideixo per visitar el complex arquitectònic més enlairat: el castell, on fa anys que no poso els peus. Des de la porta dels Estudis s’hi accedeix sense més dificultat que les costes que s’han de pujar per arribar-hi. A l’entrada no fan cap cas del meu carnet de docent expedit pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i em cobren l’entrada de turista: 2 €.
La visita comença per un mig reconstruït claustre del convent franciscà: les arcades reconstruïdes donen idea del que devia ser el recinte, en un racó del qual es pot observar la pintura mural de la dansa de la Mort, una autèntica relíquia de la cultura medieval que increïblement continua existint en un lloc que, ja des del començament, dóna la impressió del devastament a què l’ha sotmès el temps.
Al que un dia va ser l’església del convent, igualment reconstruïda de l’anorreament total, en què un llunyà dia van reunir-se les Corts Valencianes que feien les primeres passetes cap a l’autonomia actual, que de passes grosses encara és dia que se’n facen, hi ha una exposició que vol donar a conèixer el recinte: les etapes històriques per què ha passat i els personatges que hi són vinculats: Balasc d’Alagó, Jaume I, Carles de Viana… Cabrera… Hi ha turistes volenterosos de fer la visita al penyal del castell, siga per interès cultural, siga per matar la tarda. L’ascensió al castell en demostra la inacessibilitat, la inexpugnabilitat de què s’ha fet famós al llarg del temps. I unes quantes coses més.
Es veu que s’hi ha començat a treballar per fer-hi un parador de turisme, que ha d’ocupar les dependències del convent i els annexos quarters vuitcentistes, totalment rònecs en l’actualitat. Alguns cartells grocs de l’administració estatal així ho indiquen una vegada es comença a entrar al recinte estricte del castell. Pràcticament des del començament fins al capdamunt de tot del recorregut, exceptuant un tram condicionat per la Diputació de Castelló, tot l’itinerari és un pedregal, que va deteriorant-se a mesura que es va ascendint. A la part baixa del recinte, en una esplanada, hi una una solitària estàtua de bronze de Ramon Cabrera, el cabdill carlista, a cavall. Als peus del cavall, hi ha una inscripció commemorativa que hi fa referència, com més tard el visitant pot trobar alguna altra inscripció que hi fa referència. A mi, aquesta estàtua de Cabrera em fa el mateix efecte estètic que la de Benet XIII al castell de Peníscola: d’un barroquisme impressionita recarregat, molt en la línia de l’estil recurrent del discurs històric oficial, de grans personalitats al capdavall vingudes al fracàs i la rendició prèvia dimissió del caràcter del país. Cabrera pot alimentar la llegenda del castell carlista més difícil d’abatre per al liberalisme espanyol, això no obstant es tractava d’un militar sanguinari i ultramuntà, sembrador d’una llavor nefasta, que més tard, ja a l’exili anglès, va abraçar la causa contra la qual havia combatut acèrrimament. Incomprensible com se’l pot honorar justament allà on va fer-se fort si no es té en compte la història posterior.
Però el més estentori de la visita és la deixadesa en què es troba el recorregut i encara les infraestructures del castell si és que es pot parlar en aquests termes. Per a mi, això es símptoma inequívoc de la relació existent entre el monument militar i l’administració que n’és propietària. Tractant-se d’un recinte propietat de l’Estat espanyol, queda clar que és un castell que aquest mateix estat va haver de conquerir en un moment o altre. Així seria el manteniment si es tractés d’un castell des d’on aquest mateix estat s’hagués projectat, s’hagués desenvolupat! En aquest sentit, la figura de Cabrera és ben eloqüent.

Com eloquüents són els canvis administratius en la gestió del recinte i el contenciós entre l’ajuntament i la diputació fabrista per aquesta raó. Aquests canvis, igualment, posen en evidència la debilitat política del país. En els països amb unes estructures polítiques consolidades, aquestes coses no són moneda de canvi de la lluita política pel control de parcel·les de poder. I més en el terreny cultural, que és el terreny al qual pertany avui la cosa. En aquest país nostre, les administracions han de consorciar-se per tirar endavant infraestructres culturals d’una certa entitat, o bé quedar a la mercè dels del mànec de la paella. Si, a més, la infraestructura en questió és moneda de canvi de les tensions entre administracions, i Morella no és qualsevol municipi en aquest sentit, això se sap per poc que es conega sobre el terreny, el tema pot considerar-se tècnicament a mal borràs. Potser sí que el parador acabarà sent realitat. Avui, el veig materialment cru.

Descendit del capdamunt desèrtic i inhòspit del castell, on ni tan sols oneja una mala bandera, com se suposa que hauria d’onejar en un lloc com aquest, passo per fora de l’Arxiprestal, tota una joia arquitectònica del gòtic català (altres en diuen mediterrani, per allò dels eufemismes despersonalitzadors). Més avall, al carrer de Balasc d’Alagó, que és el veritable nervi de la vida morellana, em trobo enmig del ball dels pelegrins, que interpreten xiquets vestits convenientment. El carrer és ple com un ou, com correspon a la festa morellana. Enmig de la gentada encara em topeto amb el meu Lluís Meseguer, que té xiquets ballant i para compte de la càmera de vídeo. Encreuem un inici de conversa quan les gaites comencen a sonar, el ball es posa en dansa i dansants i públic comencen a evolucionar cap al pla dels Estudis. Desapareix i veig que és moment de fer via no fos cas que més tard em costés més arribar fins a l’eixida.

D’una manera o altra, doncs, Morella torna a presentar-se atractiva, propera, coneguda en la seua especial configuració, que la dota d’una personalitat acusadíssima, que els morellans cultiven amb absoluta naturalitat. Tres dies abans, Ignasi Riera parla a l’Avui de la seua visita d’enguany a Morella, aquell lloc que, segons ell mateix, potser va arribar a existir. I es pregunta si no seria bo que l’esquerra valenciana no comencés a fer memòria i autocrítica de com des del començament d’aquelles Corts morellanes d’inicis dels 80 han pogut fer cap a la situacio política actual. M’hi jugo un pèsol que el mateix exemple morellà, amb el castell i un acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua retrobats la mateixa tarda, diu d’allò més de com han anat les coses.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s