La saba de la unió

riu-senia-vinarosA Traiguera, als Safarejos Rock d’enguany, que apleguen, a més del grup local Pobal, els ulldeconencs Pepet i Marieta i els janencs Aluminosis, compro el darrer enregistrament del grup del Montsià i hi trobo la cançó que diu que el Sénia no és frontera, que és la saba de la unió, que agermana los pobles que vien pel seu cantó. És una cançó que, com en altres enregistraments anteriors, inclou la partipació dels cantants de la formació Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferrereies, i també com en els casos anteriors, té un alt contingut reivindicatiu, combatiu. Si bé en aquest cas el to de la cançó està d’acord amb el cant a la gemanor i la continuïtat nacional a banda i banda del Sénia, no hi falten ni la nota contra el projecte de planta de gas de Vinaròs ni les guites directes contra el blaverisme que també hi ha a cada cantó.

Pepet i Marieta és una formació que ja fa un quant temps que, des de la seua ubicació ulldeconenca, promou aquest sentiment de pertinença a la terra del Sénia. Com és sabut, la materialització institucional d’aquesta identitat és la Mancomunitat de la Taula del Sénia, una entitat administrativa nascuda d’unes inquietuds molt concretes dels municipis riberencs, a la qual s’han sumat altres municipis i comarques més allunyats, que hi han vist una oportunitat històrica per gestionar, sobretot, els seus interessos econòmics més enllà de les estructures administratives autonòmiques. Perquè si alguna cosa posen en evidència la formació i l’existència de la mancomunitat és la incapacitat de les estructures autonòmiques per gestionar convenientment els interessos dels territoris que agrupa, a qualsevol dels cantons. És més, la deficiència autonòmica és, en molt bona mesura, una de les causes principals de l’aparició i la dinàmica de la Taula del Sénia. I ho és perquè aquesta estrucura situa el territori del Sénia com a perifèric. A la perifèria de la perifèria. I la dinàmica de la Taula és la de saltar aquesta barrera i actuar, dins de les possibilitats, de manera lliure i directa, amb veu pròpia.

Hi ha també una raó de fons, molt de fons, que tot sovint s’intenta obviar, minimitzar, silenciar. El territori del Sénia és una peça més del puzzle dels Països Catalans, una peça que desdiu la diferènciació política establida en les estructures polítiques vigents i afirma la unitat humana i social que ha sobreviscut al provincialisme centralista i a les autonomies. Una unitat de base lingüística i cultural, amb una parla clarament compartida i unes formes culturals i de vida igualment compartides. A aquest fenomen s’hi pot atorgar el tractament que es vulga, per exemple: en la documentació de la mateixa Taula sempre s’identifica la versió en llengua catalana com a “Català/Valencià”, però al capdavall l’evidència dels fets és la mateixa: que la fragmentació administrativa opera sobre la mateixa identitat.

Potser hi ha un altre element que ha contribuït històricament a la configuació de la supercomarca del Sénia per damunt de la fragmentació administrativa. Es tracta de la comarcalitzac ió. Al començament de l’etapa democràtica, les comarques apareixien com l’àmbit polític en què havien de gestionar-se una sèrie de continguts i necessitats que els municipis necesitaven enfront de l’encarcarament de la província com a demarcacio administrativa efectiva, que es desdibuixava a marxes forçades davant l’anomenat procés autonòmic. El cas és que avui Catalunya i Aragó són comunitats autònomes amb unes comarques establides per llei, amb uns mecanismes de representativitat i amb uns continguts per gestionar. Això de banda, al meu entendre, es tracta d’unes institucions que ja s’ha vist el que poden donar de si. Pel cantó valencià, aquest procés de comarcalització no es va portar a terme quan n’era el moment i el provincialisme pel qual sempre havia optat el conservadurisme valencià avui és una maquinària greixada que funciona com un rellotge, això sí, mediatitzant la iniciativa dels municipis. En relació a aquest panorama, resulta del tot evident que els municipis del Nord valencià ocupen el mateix lloc perifèric avui que han ocupat històricament en relació al provincialisme. Per això, malgra l’aparent displicència pel tema, ha emergit l’adscripció d’aquests municipis al Sénia.

La unió del Sénia, doncs, és difícil, perquè totes les altres estructures hi treballen en contra i en aquestes circumstàncies és complicat crear una consciència col·lectiva adient. Per això és important que les veus de la terra en facen cançons, perquè d’aquesta manera la fan córrer, la saba de la unió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s