Paradís natural

Aquest cap de setmana passat, després de molt de temps, he estat al Pi Gros, al parc natural dels Ports. De fet, era una excursió que tenia pendent i que la llunyania i les presses de sempre havien anat postposant.

El Pi Gros de les Vallcaneres és un arbre monumental que crida l’atenció sobretot per l’amplària d’una soca extraordinària, que s’enfila per damunt del bosc espès que l’envolta i per unes branques que sobrepassen les dimensions característiques d’aquest tipus d’arbres. El visitant, després de seguir un PR que passa per la font del Retaule, que és una sendera bastant freqüentada, i desviar-se uns metres per enfilar-se amunt de la muntanya del morral de Catinell, topa de sobte amb la presència gegantina de l’arbre, enfilat en la costa que puja cap al morral. Comparat amb els pins que l’envolten, pareix un arbre d’un altre planeta. Se li calcula una edat de més de 700 anys, que correspondria a l’Edat Mitjana, a l’època de Jaume I.

La vegada anterior que hi havia estat, tenia 14 anys. Aquell estiu, alguns mestres castellonencs que treballaven a Traiguera, van organitzar unes colònies a la Tenalla amb xiquets de l’escola del poble. Pensant-hi ara, m’adono que entre el refugi de la Tenalla i el Pi Gros hi deu haver vora deu quilòmetres, de manera que en aquella ocasió vam fer a peu uns 20 quilòmetres en un sol dia, en ple estiu… En aquesta ocasió recent, m’he servit de l’automòbil per arribar com més a prop millor. El temps és preciós quan no se’n disposa a plaer i la falta de pràctica que provoca el sedentarisme ho acaba d’arrodonir. De totes maneres, val més així que no quedar-se a casa. Al capdavall, entre el final de la pista i l’objectiu final de l’excursió hi ha prop d’una hora de passeig a bon ritme.

Mentre avanço, em trobo amb excursionistes que surten de l’espessor del bosc. De vegades se’ls sent abans de veure’ls. En altres ocasions el soroll que fas en caminar t’impedeix de sentir la fressa que fan els altres. El bosc no és un lloc silenciós precisament. Hi ha els ocells, i a poc vent que hi faça els arbres entonen la cançó de les fulles en moviment. És el moment oportú de preguntar per orientar-se. Em temo que tots els qui hi coincidim aquesta tarda no venim precisament de gaire prop. Ho deduisc per l’accent oriental d’alguns, per les samarretes de Bancaixa d’uns altres.

Al peu del Pi Gros, en aquella napa immensa de raïls retorçudes, es pot experimentar la comunió amb la Natura.

Una altra vegada a la sendera, isc a una clariana i després trobo la font del Retaule, parada obligada dels qui s’apropen per aquells verals. També recordo haver-hi estat, si bé potser en aquella ocasió no era formada de tants troncs que hi fan de reguer i, segurament, d’abeurador dels animals del parc.

Continuo en direcció a les Vallcaneres, allunyant-me encara més del punt inicial. Seguint les indicacions que m’han donat, m’endinso en la fageda esponerosa que s’estén per l’obac del Retaule, per una pista. Aquí el paistge del bosc canvia per complet. Es tracta d’un tipus de bosc pràcticament nòrdic, amb faigs i altres tipus d’arbres propis d’altres latituds.

Quan ja començo a perdre les esperances d’arrodonir la jornada, se’m presenta el Faig Pare, l’altra fita que perseguia. L’entorn i les característiques de l’arbre mateix es presenten al visitant certament fabuloses, fantàstiques. El Faig Pare, d’una edat de 250 anys per un tipus d’arbre que en sol viure 300 és un espècimen meravellós, que et deixa bocabadat per l’exuberància natural que presenta i per unes formes espectaculars, pròpies dels universos imaginaris d’un Tolkien. A diferència del Pi Gros, que és un referent que serveix per explicar els orígens històrics del Port, ja que es pensa que és un arbre que sempre va servir com a fita entre finques i per això ha sobreviscut tant de temps; el Faig Pare deu ser un dels màxims exponents de la dimensió imaginària del Port. Ara es mostra en tota la verdor de la fulla rebrotada i les formes capricioses d’una soca immensa i recaragolada evoquen fantasies naturals i parlen per si soles de la riquesa natural que representen. A més, ha estat motiu per a la creació literària. El jove escriptor d’Aldover Valer Gisbert, en la seua obra El vigilant d’horitzons, recrea una mitologia imaginària del Port en la qual el Faig Pare hi juga un paper cabdal i sorprenent.

Vist des del satèl·lit, el Port mostra la continuïtat natural de les  muntanyes de la Ilercavònia. Un accident natural que és a punt de convertir-se en causant de discòrdia arran de certa autovia que hi va a petar de front i que no se sap per quina vora se’n sortirà. Unes muntanyes que són un paradís natural a conservar des de totes bandes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s